Teatre Principal.- El punt de partida de Joan Yago, autor de Fairfly, és absurd fins a dir basta, raó per la qual sembla que ens espera una comèdia disbaratada. Quatre companys de feina i també amics, dos d’ells parella, es reuneixen al voltant d’una taula per decidir el text d’una carta, que enviaran a l’empresa amb la intenció de reivindicar els seus drets com a treballadors a punt de ser víctimes d’un ERO. Un d’ells exposa una idea esbojarrada, com és fer farinetes de larva de mosca per després comercialitzar-les, que naturalment tots rebutgen, però tan sols en primera instància. Vistes les minses alternatives al seu futur, es llancen a l’aventura de convertir-se en emprenedors. L’èxit no triga a arribar i la gens kafkiana metamorfosi ja està fent els estralls que explotaran tot just quan el triomf esdevingui fracàs i el món que havien construït s’esbuqui sota els seus peus. En aquesta transició, les rialles es converteixen en retrets i la història es capgira de tal manera que el que semblava comèdia esdevé una tragèdia, gens exagerada, quotidiana, recognoscible, gairebé imperceptiblement, sense perdre pel camí la dosi d’humor que la lliga amb la seva gènesi, l’altra cara de la mateixa moneda. Una denúncia descarnada per autèntica. Un missatge que destil·la realisme i que cala amb la mateixa eficàcia que canvia el gènere. Un espectacle rodó i que, per tant, rodola pertot arreu. Començà al Tantarantana, prosseguí a La Villarroel, a Manacor… i ara a Ciutat. Tres anys de teatre en teatre i un premi Max al millor espectacle revelació. Queralt Casasayas, Esther López, Xavi Francés i Aitor Galisteo-Rocher broden els seus personatges, amb eficàcia, fruit de la naturalitat en tot el ventall de registres que exhibeixen, els que requereix la història tan ben teixida per Joan Yago i pilotada amb fluïdesa i precisió mil·limètrica per Israel Solà.
Manacor.- Joji Hattori, al capdavant de la Simfònica de les Illes Balears, va ser l’encarregat de conduir el tretzè concert de la temporada amb Yevgeny Sudbin com a intèrpret del Concert per a piano núm. 5 op. 73 en si bemoll major, de Ludwig van Beethoven. Un concert conegut com a ‘Emperador’, sense l’autorització del seu creador, que no volia que semblàs un homenatge a Napoleó. Ell mateix va dir que el seu sobrenom havia de ser Gran Concert. El darrer que va compondre i el primer que no va estrenar com a intèrpret. Segurament el millor i, sens dubte, el més innovador. Una lliçó de com des d’un plantejament senzill el pentagrama es va complicant fins a aconseguir la paleta multicromàtica de sensacions que no es corresponien amb l’estat anímic del compositor. Mai no sabrem quin hauria estat el punt d’intensitat exacte que volia Beethoven per a la seva interpretació, però segurament diferiria de les múltiples lectures de què ha estat objecte. La de Yevgeny Sudbin la podríem qualificar d’intimista, remarcant les infinites delicadeses que atresora la partitura, fins al punt que semblava que sobretot al primer moviment, Allegro, hi mancava una mica d’entusiasme, o, com a mínim, potència sonora, per una altra banda molt adient amb el segon i tercer, que s’interpreten com si fos un de sol. El cinquè concert per a piano i orquestra de Beethoven va ser capdavanter en multitud d’aspectes, tan estructurals com conceptuals, el primer que va establir un diàleg intens i permanent entre l’instrument solista i l’orquestra gairebé completament, com si es tractàs d’un duel per mostrar les infinites possibilitats del piano. I si el to de Sudbin va ser sensible i delicat, el que imprimí Hattori era exultant, de manera que es produïa una sensació de decalatge, no gaire exagerada, però evident. A la segona part, que dissortadament sempre queda una mica relegada, la Simfònica interpretà la Serenata núm. 1 de Johannes Brahms. El qui havia de ser el successor del geni de Bonn, en els seus primers anys de glòria, precisament el que no va fer va ser innovar, ans al contrari, i com a prova aquesta tercera versió de la Serenata núm. 1, la qual en el seu dia va ser qualificada d’arcaica i que d’alguna manera espipellava del millor dels millors que l’havien precedida. Hattori i la Simfònica amb una partitura rica en ornaments en varen fer una interpretació tan correcta com desapassionada.
