Teatre Principal.- ‘Gentrificar’ o ‘turismofòbia’ són neologismes que s’han posat de moda i que s’utilitzen per a pa i per a sal, dia rere dia, sempre com un retret, tant l’un com l’altre. Els que estan a favor de la massificació acusen de “turismofòbia” els que parlen de numerus clausus, de frenar el creixement de la indústria que ens ha fet famosos a tot el món i rics, megamilionaris, a un parell mallorquí, i no diguem dels que postulen el decreixement com a solució a tots els nostres mals. Per una altra banda, el ‘terraferits’, sigui quina sigui la mida de l’esgarrinxada, que volen acabar amb la invasió dels ultracossos amb troley, fan de la gentrificació, que en teoria és positiva, una altra plaga d’Egipte. En realitat, tots tenen/tenim les seves/nostres raons, més o menys interessades, però del que no hi ha dubte és que el debat és a peu de carrer, amb tot un seguit de tòpics que cada grup repeteix com si es tractàs d’un mantra. Toni Gomila l’ha tret del carrer i l’ha posat sobre l’escenari, amb un text que ell mateix ha escrit, a més d’interpretar-lo juntament amb Catalina Florit, Caterina Alorda, Joan Toni Sunyer i Xesca Vadell, dirigits per Oriol Broggi.
Rostoll cremat és el metafòric nom amb el qual Toni Gomila ha batejat la seva darrera criatura, que no pot negar la seva paternitat. Ni pot ni segurament tampoc ho vol, ni ho pretén. Rostoll cremat sembla un mosaic emmirallat on tots, en un moment o un altre, ens veim reflectits, amb la vella i sempre eficaç eina que és l’esperpent, el mirall que deforma la realitat però en cap moment deixa de mostrar-la tal com és. Gomila fa befa de tots els tòpics mentre ens assenyala amb el dit a cadascun de nosaltres, Gomila escriu la realitat i descriu el paisanatge amb la mateixa eficàcia amb què va dibuixar la calidoscòpica Acorar, de la qual ha manllevat la fórmula màgica per contextualitzar el discurs sense haver de pagar drets d’autor. És una altra manera d’entendre la dramatúrgia, amb el monòleg com a eix vertebrador de tot l’espectacle. Un espectacle que rondina per molts indrets teatrals, fins i tot el metateatre, com quan inclou passatges de Macbeth, L’hort dels cirerers o L’enemic del poble, sense oblidar la referència que fa servir com a fil conductor de totes les històries, la d’En Joanet de sa gerra, que tenen com a comú denominador la condició humana, un cúmul d’errors de fàbrica que es pretén perfecte. El turisme de Rostoll cremat no és altra cosa que un McGuffin, tan comercial com vàlid, que Gomila utilitza per mostrar-nos tal com som, una altra manera d’escorxar la realitat a la manera de l’autor, perquè sens dubte l’estil és personal i intransferible, allunyat del conflicte clàssic del teatre, perquè ja el porta implícit al discurs, a la reflexió, que subratlla i reitera de manera innecessària amb els darrers monòlegs, que semblen un exercici de generositat amb la resta de l’eficaç repartiment. Un puzle ambiciós on naturalment apareixen l’Arxiduc i George Sand, hipotètics culpables de tot plegat, amb influències o si més no clucades d’ull al teatre ‘rekional’, al de Shakespeare, de Txèkhov o de Xesc Forteza o Jordi des Recó, com també es fa evident la mà de Broggi, la de Lladó… Rostoll cremat no és tan sols una paròdia, perquè més enllà de les referències cultes, els textos són densos, tant que, per poder pair-los, caldrà tornar-la a veure.
