Crònica música
Cultura 02/04/2011

Gilberto Gil repassa el seu repertori en clau íntima

Borja Duñó
2 min
Gilberto Gil no es va oblidar de mencionar la petroliera que patrocina la gira que el va portar al Palau .

Aquí, imaginar-se a tot un exministre de Cultura fent concerts, ja seria insòlit. I que a sobre ho fes bé, ja seria massa. Però a Brasil, país de grans contrastos, és possible això i més. Gilberto Gil, líder de la contracultura brasilera dels anys seixanta, no va tenir objeccions a l'hora d'enfundar-se la granota de polític quan Lula l'hi va proposar i això l'honora perquè, al nostre país, molts dels que estarien capacitats per liderar alguna cosa prefereixen mirar-s'ho des de les altures.

Potser obligat per la lògica socialista, Gil va acceptar el repte entre el 2003 i el 2008 per tornar, un cop acabada l'aventura ministerial, al camp en principi més amable i agraït de la cançó. Llàstima, només, que la gira en què s'ha embarcat i que el durà fins a Singapur, Seül i Macau, la patrocini Petrobras, l'empresa petroliera més gran d'Amèrica Llatina i una de les més importants del món. Que Brasil sigui autosuficient en matèria energètica té diverses lectures possibles però que tot un Gilberto Gil -deportat a Londres l'any 1968 per subversiu- es vegi obligat a mencionar el nom de l'empresa petroliera que el subvenciona, pot aixafar-te un concert. O deslluir-te'l, com a mínim.

Pel que fa estrictament a la música, Gil va oferir un recital de caràcter íntim en un Palau de la Música que ja l'ha acollit diverses vegades. Va començar sol, només acompanyat de la seva guitarra, però no va trigar a cridar el seu fill Bem i el famós violoncel·lista Jaques Morelenbaum per donar forma al que ell anomena string concert , un total de 18 cordes: 12 de guitarra, quatre de cello i dues de vocals. En la primera part del xou, el trio va agafar l'impuls necessari per aguantar dues hores de recital gairebé sense percussió. Aquests trenta primers minuts van incloure temes com l'aplaudida Saudade de Bahia i van culminar amb la psicodèlia acústica de O Rouxinol .

En la segona part, més desimbolta, Gil va barrejar referències als Beatles de Penny Lane amb algunes cançons noves, com Das duas, uma , la samba rock de Chiclete com banana i una meravellosa versió de Não tenho medo da morte en què Gil va tornar a quedar-se sol per invocar l'esperit de la música afrobrasilera.

Utilitzant totes les tècniques expressives al seu abast -xiulets, veu de falset, la guitarra com a instrument de percussió-, Gil s'allunyava molt de l'ortodòxia estilitzada de la bossa nova per capbussar-se en la cultura popular del seu país. La guitarra de Bem va ornamentar amb tacte i mesura les tonades del seu pare -en un moment va agafar el pandeiro - i Morelenbaum va protagonitzar alguns moments brillants tot i no exercir de solista. El públic, un pèl tímid, va semblar disfrutar més amb temes com Espresso 2222 , del 1972, que no pas amb Panis et Circensis , himne del moviment tropicalista que Gil va signar amb Caetano Veloso l'any 1968.

stats