Gerard Adrover: “Sense democràcia no pot existir la filosofia”

És filòsof i professor de rus

Gerard Adrover (Palma, 1967) és llicenciat en filosofia per la Universitat de Kiev i professor de rus a l’Escola Oficial d’Idiomes de Palma i bon coneixedor de la llengua i de la cultura russes. La seva biografia personal li ha permès conèixer l’idioma i la cultura russa i també la filosofia moderna i contemporània d’aquell país. A més, el fet de completar els seus estudis de filosofia a la Universitat de Kiev durant els anys vuitanta l’ha convertit en un espectador privilegiat d’una sèrie d’esdeveniments històrics del segle XX, va viure en primera persona la perestroika i la caiguda del mur de Berlín. Amb Gerard Adrover parlam de les seves vivències a la Rússia postcomunista i dels estrets lligams entre filosofia i literatura russa, especialment de les idees filosòfiques de dos novel·listes del segle XIX, Tolstoi i Dostoievski, i de la influència en la filosofia actual.

Com visquéreu el procés històric de transformació de l’Estat soviètic, el procés d’obertura i occidentalització que coneixem com perestroika i la caiguda del mur de Berlín, que va suposar la caiguda de l’antiga Unió Soviètica?

Jo vaig arribar a Kiev l’any 1988 quan encara existia la Unió Soviètica. Va ser un any en què encara estava desorientat perquè vaig haver d’aprendre l’idioma i no entenia molt bé el que passava al meu voltant. Però a partir de la primavera en què ja podia més o manco comunicar-me, vaig poder observar atentament el que passava. La caiguda del mur de Berlín va ser l’any 1989. Record que la població de Kiev era bastant incrèdula, no sabien exactament el que passava, desconfiaven de la perestroika i de la glasnost, de l’obertura i la transparència informativa, perquè desconfiaven de l’estat i dels dirigents que la promovien.

Quin era l’ambient universitari a Kiev a final dels anys vuitanta i principi dels noranta? Es respirava un ambient de canvi, de fi de règim?

Quan vaig arribar a la Facultat de Filosofia, encara s’estudiava el marxisme-leninisme ortodox, l’escolàstica marxista. A Kiev, a partir de l’any noranta els estudiants estrangers començam a ser el centre d’atenció, hi havia un interès per conèixer què passava a Europa i es comença a qüestionar tota la tradició marxista. A la Universitat de Kiev a principis dels anys noranta es produeixen una sèrie de debats polítics molt seriosos i una crítica molt forta a la tradició marxista heretada. D’aquells anys també record l’organització d’importants protestes estudiantils.

Quan comença pròpiament la filosofia a Rússia?

Depèn del que entenguem per filosofia en situarem l’origen més a prop o més enfora en el temps. El concepte de filosofia és problemàtic. La filosofia es pot interpretar com una activitat cultural que contribueix al coneixement d’un mateix, la filosofia es pot entendre també com una disciplina acadèmica o pot reduir-se als corrents sistèmics de pensament. Depenent del punt de vista que adoptem, entendrem que la filosofia ha començat en un moment o un altre. En qualsevol cas, es pot afirmar que el pensament filosòfic a Rússia va existir a partir de l’època bizantina, va continuar durant l’edat mitjana i va agafar força sobretot als segles XV i XVI, en què diversos teòlegs ortodoxos varen interpretar Plató. La filosofia russa és una mena de neoplatonisme, és el resultat d’una determinada lectura de Plató. L’escolàstica cristiano-romana va marginar Aristòtil, fins a la recuperació del seu pensament ja al segle XX. La filosofia russa del segle XIX es pot resumir dient que és una conversa amb Plató. L’Església ortodoxa no té una teologia tan estructurada com l’Església cristiano-romana perquè no té un sant Tomàs d’Aquino que faci la tasca de sistematització teològica. La manca de sistematització de la teologia ortodoxa la fa més lliure que la cristiana i explica l’existència d’un moviment filosòfic-religiós molt fort al final del segle XIX i al principi del XX que pretén proporcionar bases filosòfiques a la religió ortodoxa.

Per què al segle XIX es produeix una estreta confluència entre literatura i filosofia a Rússia, i especialment entre la literatura del jo representada per Tolstoi i Dostoievski i la filosofia?

La filosofia per desenvolupar-se ha de tenir un humus que és la democràcia. Sense democràcia no pot existir la filosofia. A Rússia mai ha existit una democràcia en sentit occidental, sinó una dictadura que, a vegades, era més blana i, a vegades, més repressora. Aquesta situació política explica que el discurs no es podria fer de manera clara i directa. Per això, els escriptors russos del segle XIX utilitzaven les seves obres per reflectir el seu pensament i burlar la censura. Els escriptors russos del segle XIX eren conscients que la literatura era un instrument per expressar les seves idees més lliurement. I malgrat tot, pensa que Puixkin, Dostoievski, Tolstoi i la majoria d’escriptors i pensadors d’aquell temps varen patir certa censura i repressió en algun moment de les seves vides.

Ens podríeu parlar de l’anarquisme cristià de Tolstoi i de la seva conversió al cristianisme, en una societat tancada i dominada per l’Església ortodoxa?

Jo no he estudiat tant Toltstoi com Dostoievski, però puc dir que Tolstoi intenta desenvolupar un cristianisme comprensible, eliminant-ne la part miraculosa del Nou Testament i explicant la doctrina de Crist d’una manera racional i intel·ligible per a la gent senzilla. El projecte filosòfic de Tolstoi l’enemista amb la seva pròpia classe social aristocràtica perquè el considera un heterodox. A poc a poc, Tolstoi reacciona contra l’Estat i l’Església perquè són sistemes de repressió que aspiren a tenir el poble controlat. Tolstoi també observa que l’origen de la injustícia i la desigualtat està en la propietat. Tolstoi aposta per una vida senzilla i franciscana, seguint l’exemple de sant Francesc d’Assís. Tolstoi, al final de la seva vida, quan tenia prop dels 90 anys, ho va deixar tot, va adoptar un ideal de senzillesa, va renunciar a les seves propietats i va abandonar la seva família per anar-se’n a viure al camp i fer feina de pagès.

Per completar una visió general sobre les idees de Tolstoi, què us sembla si parlam de la defensa de la no violència i de la seva preocupació per la pedagogia que el va dur a posar en funcionament una escola segons els seus principis?

Tolstoi es va adonar que el fonament del sistema repressiu comença per l’educació, per això va elaborar uns manuals de pedagogia i va fundar una escola per aplicar-los. El mateix Tolstoi conta en un llibre titulat La confessió, com es va plantejar el sentit repressor de la violència quan, de jove, va assistir a una execució en directe a París. Tolstoi va tenir clar de llavors ençà que no podia defensar mai una maquinària estatal capaç de condemnar a mort un ciutadà. Curiosament, avui en dia, els polítics que donen suport a Putin tenen com a filòsof preferit a Ivan Ilyn, un filòsof neohegelià del segle XIX, que va escriure un tractat titulat La justificació de la violència, en contra de les tesis pacifistes de Tolstoi. Des del govern rus actual, es justifica massa sovint la necessitat d’aplicar la violència, en contra de les idees pacifistes de Tolstoi.

Podríem interpretar les obres de Dostoievski, l’altre gran novel·lista rus, tractats sobre l’ànima humana? Quins temes filosòfics plantejava aquest autor a través dels seus personatges de ficció?

S’ha interpretat que Dostoievski va ser un gran psicòleg. Dostoivski deia que feia realisme de l’ànima, que volia reflectir el món interior d’una manera realista. De fet, Crim i càstig segueix la lògica inversa que en les novel·les negres, perquè a les novel·les negres es manté el misteri sobre l’assassí, mentre que a Crim i càstig se sap des del principi qui és l’assassí. Per a mi, les novel·les de Dostoievski són una resposta als utopistes socialistes. Dostoievski considerava que les societats utòpiques construïdes pels socialistes utòpics eren inhumanes. L’equivocació del socialisme utòpic i del socialisme marxista va ser oblidar-se del món interior de les persones. Segons Dostoievski, la persona té un conflicte interior que l’impedeix viure en harmonia amb els altres. Les novel·les de Dostoievski estan plenes de personatges foscos i fastigosos que demostren que la vida no és tan racional com es pensa. Als anys seixanta del segle XX va sortir un important llibre que relacionava Dostoievski i Kant, a través de l’anàlisi de les idees expressades per Dostoievski a Els germans Karamazov. Els germans Karamavoz és una conversa de Dostoievski amb Kant. De fet, l’argument de la novel·la de Dostoievski intenta donar resposta a les qüestions kantianes del jo, l’ànima i Déu. Segons Dostoievski si no hi ha Déu, tot està permès.

A la primera meitat del segle XIX també es va produir un debat filosòfic important a Rússia entre els prooccidentals i els partidaris de construir una filosofia nacional russa arrelada a la història del país i separada de la filosofia occidental. Ens podríeu parlar una mica d’aquest debat i de com es resolgué?

La cultura russa es defineix per una divisió entre els partidaris d’una cultura prooccidental i els defensors d’una cultura més autònoma. Aquesta divisió entre un corrent més prooccidental i un corrent més autòcton sempre ha conviscut a Rússia i es dona també en l’àmbit de la filosofia. Aquesta divisió va afectar el marxisme. El marxisme, en els seus inicis, quan va introduir-se a Rússia, des d’Alemanya, es va considerar una filosofia prooccidental. Posteriorment, quan el marxisme es fa oficial a la Unió Soviètica, va passar a ser una filosofia eslava.

El desenvolupament de la filosofia a Rússia tampoc no s’entendria sense l’anarquisme desenvolupat durant el segle XIX per Bakunin i Kropotkin?

L’accent que es posa en el marxisme i l’anarquisme a l’hora de parlar del pensament rus, no és tan fort a Rússia. Bakunin, per exemple, sempre va ser considerat un pensador europeu i no rus, com demostra el fet que la major part de la seva vida la va passar fora de Rússia. Ara l’anarquisme està retornant, però hem de pensar que va quedar liquidat per Stalin. El pensament anarquista és aliè al desenvolupament del pensament rus.

Hi ha filosofia russa més enllà de Marx i Bakunin, més enllà del marxisme i de l’anarquisme? Quins són els corrents filosòfics dominants, els autors i les tendències filosòfiques més destacables a la Rússia actual?

A la Rússia actual interessa molt la fenomenologia. També s’ha desenvolupat un neomarxisme i es fan interessants reflexions entorn del llenguatge i l’anàlisi lingüística.

La filosofia russa més enllà de Marx i Bakunin

La filosofia russa és una gran desconeguda per a la cultura occidental. Sobre la filosofia russa no en sabem pràcticament res fins al segle XIX. Aquest gran desconeixement pot dur a pensar erròniament que no ha existit història del pensament a Rússia. En qualsevol cas, hi ha molta controvèrsia sobre els orígens de la filosofia russa. Existeixen diferents teories sobre el seu origen. Així, hi ha historiadors que situen els orígens de la filosofia a Rússia a principis del segle XIX; n’hi ha d’altres que estableixen que la filosofia russa comença al final del segle XVIII sota la influència de la Il·lustració francesa, i finalment, hi ha un tercer grup d’estudiosos que defensa que ja es donen manifestacions de pensament filosòfic relacionades amb el cristianisme durant el segle XI. Hi ha un cert consens sobre l’estreta relació que es produeix al segle XIX entre filosofia i literatura russes. Les novel·les de Lleó Tolstoi, Nikolai Gogol, Alexander Puixkin i també les de Fiodor Dostoievski plantegen una sèrie de problemes filosòfics, com ara el problema de la identitat, la consciència, el jo i la culpa. Tolstoi principalment és conegut per les seves novel·les Ana Karenina i Guerra i Pau, però potser no sigui tan conegut la seva formació filosòfica i el desenvolupament d’un pensament proper a l’anarquisme cristià, a partir de la seva conversió al cristianisme franciscà, en una societat dominada per l’Església ortodoxa. L’altre gran novel·lista rus del segle XIX és Dostoievski, mundialment conegut per ser l’autor de les novel·les Crim i càstig i Els germans Karamàzov. Dostoievski és el gran explorador de l’ànima humana, dels mecanismes que intervenen en l’inconscient i la subjectivitat i que expliquen el comportament humà en situacions de conflicte existencial. A la primera meitat del segle XIX es va produir un debat filosòfic important a Rússia entre els prooccidentals i els partidaris de construir una filosofia nacional russa, totalment arrelada a la història del país i separada de la filosofia occidental. El pensament del segle XIX a Rússia tampoc no s’entendria sense considerar l’emergència de l’anarquisme, a través principalment de Bakunin i Kropotkin. Finalment, cal citar Marx i el marxisme i la seva influència decisiva en la història i el pensament de la Rússia moderna i en la configuració del món contemporani. L’ombra del marxisme ha estat molt allargada i ha dificultat l’aparició d’altres corrents filosòfics continentals no lligats al marxisme, com la filosofia del llenguatge o la filosofia analítica. Finalment, es podria interpretar que el pensament rus postcomunista, construït a partir de la caiguda del mur de Berlín, es caracteritza per formular un discurs neoconservador molt potent que afirma la fi de la història, un discurs que ha anat donant validesa al triomf absolut del sistema capitalista i del model de vida prooccidental. Els pensadors russos contemporanis s’han distanciat críticament del passat més recent, i han passat comptes especialment amb la classe dirigent, tancant simbòlicament la porta al passat revolucionari, a la vegada que apostaven clarament per la necessitat que Rússia adoptàs un paper geopolític important, a partir de la seva cultura militarista. Malauradament el discurs filosòfic hegemònic avui en dia a Rússia defensa un ultranacionalisme essencialista i excloent, amb un marcat caràcter xovinista.

EDICIÓ PAPER 20/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF