George Clooney desemmascara els monstres de l’Amèrica de Trump

VenèciaSi alguna cosa demostren les pel·lícules de Hollywood presentades fins al moment a la Mostra de Venècia és que, més enllà dels seus impulsos evasius, la Meca del cinema no sembla disposada a donar l’esquena a la realitat. Com si formessin part d’un únic guió, Suburbicon, la nova pel·lícula dirigida per George Clooney, que es va presentar ahir a la competició oficial de la Mostra, reprodueix l’analogia històrica que, dos dies abans, havia proposat Guillermo del Toro a la humanista The shape of water, una variació del relat de La bella i la bèstia ambientat al 1962 que parla sobre la intolerància al món contemporani.

A la satírica Suburbicon, ambientada a finals dels anys 50, els monstres no són submarins, sinó que habiten als paradisos residencials que els americans anomenen la suburbia. Són uns monstres humans de carn, ossos i pell blanca que s’organitzen per injuriar i assetjar un matrimoni afroamericà que ha gosat anar-se’n a viure a un suburbi privilegiat. Es tracta d’una història inspirada pel drama que van viure William i Daisy Meyers l’any 1957 a la ciutat de Levittown, a l’estat de Nova York. La connexió del film de Clooney amb els episodis de violència racial que han sacsejat la societat americana en els últims temps resulta evident. “Vaig créixer al sud dels Estats Units als anys 60 i 70, una època en què sentíem que estàvem acabant amb la segregació”, va apuntar Clooney a la roda de premsa del film. “Però la realitat és que els homes blancs que senten qüestionats els seus privilegis segueixen culpabilitzant les minories”, va afegir.

Un d’aquests homes blancs, interpretat per Matt Damon, és el protagonista de Suburbicon, on un pare de família veu com l’aparent harmonia de casa seva -on conviu amb el seu fill (Noah Jupe), la seva dona i la seva cunyada (ambdues interpretades per Julianne Moore)- es veu esquerdada per l’arribada al barri d’una família negra i per la incursió en el domicili d’uns violents atacants. Segons Clooney, “la gènesi de Suburbicon està en els discursos que vaig sentir a l’inici de l’última campanya presidencial, quan molts polítics van començar a llançar fortes acusacions cap a les minories. Allò em va dur a investigar el cas dels Meyer a Levittown”. Aleshores, el director de Bona nit i bona sort, un habitual del Festival de Venècia, va recordar que els germans Coen havien escrit un guió als anys90 que portava per títol Suburbicon i que presentava un grup de personatges condemnats per les seves calamitoses decisions. A partir d’aquests tres factors, Clooney ha fet un àcid retrat de la cara més abominable de l’esperit ianqui, perseguit pel fantasma de l’esclavitud i aferrat a l’avarícia, el racisme i el masclisme.

La mirada d’un cineasta indignat

Concebuda com un retrat descarnat de l’autodestrucció del somni americà, Suburbicon podria figurar com un nou capítol de la saga sobre l’estupidesa humana que els germans Coen porten perpetrant des de fa dècades, una prolongació de les misantròpiques Sang fàcil, Fargo i Cremar després de llegir. Més pròxima a la fantasmagoria sinistra que a la comèdia costumista, Suburbicon està dominada per una amoralitat crua i una violència gratuïta que l’emparenten amb Els odiosos vuit de Quentin Tarantino. El problema és que l’intent de Clooney d’abraçar les formes del Grand Guignol i el suspens hitchcockià queda anys lluny de la destil·lació que va proposar Tarantino de l’herència del nou Hollywood i del cinema de John Carpenter. Preguntat per la violència de Suburbicon, Clooney va vincular la brutalitat del film a l’estat d’enuig en què es troba submergida la societat americana. “Crec que mai havia percebut tanta indignació al meu país, i això que jo vaig viure el Watergate. Confio en la joventut i en les nostres institucions, i penso que superarem aquesta època de foscor, però ara estem enfadats amb nosaltres mateixos, amb com va el país i amb el món en conjunt”, va subratllar. L’evident indignació de Clooney connecta amb la visceralitat d’una pel·lícula que denuncia sense pietat els mals de l’Amèrica blanca conservadora. De fet, la suposada fortalesa del film resideix en el simplisme del seu missatge, segons el qual la ignorància de l’Amèrica que va coronar Trump seria sinònim d’estupidesa, una tesi marcada pel menyspreu que va condemnar l’Amèrica progressista en les últimes eleccions nord-americanes. ¿Podria ser que les nobles intencions de Clooney no fessin altra cosa que eixamplar la bretxa oberta en el cor de la societat ianqui?

Com a breu contrapès a la foscor del film, Suburbicon conté la imatge de dos nens, un de blanc i un de negre, que enderroquen innocentment les barreres elevades per l’odi racial: una imatge bessona de la tuitejada per Barack Obama en resposta al crim racista de Charlottesville. Tanmateix, aquest indici d’esperança no és més que una petita espurna entre les tenebres d’una pel·lícula marcada per la crueltat intolerable que sorgeix de l’enfurismada visió política de Clooney i de la malícia de l’univers dels Coen.

La violència física de Zahler

Fora de la competició, Venècia va acollir ahir la projecció de Brawl in cell block 99 de S. Craig Zahler, el thriller carcerari de l’autor del neowestern de culte Bone Tomahawk. Reeditant la suggeridora combinació de testosterona i romanticisme, Zahler elabora una nova història de violència americana (veritable leitmotiv d’aquest festival) en la qual un criminal d’esperit estoic veu com es posa a prova el seu sentit de l’honor i de la responsabilitat familiar. Resulta gairebé absurd intentar comparar el conegut comediant Vince Vaughn amb Alain Delon, però el seu personatge al film comparteix l’aura introspectiva i el turment interior del protagonista d’ El samurai de Jean-Pierre Melville.

A la roda de premsa de la pel·lícula, fent gala d’una cinefilia entregada al cinema més físic, masculí i violent, Zahler va reconèixer la influència del cinema del xinès John Woo i del nord-americà Sam Peckinpah, i va anar més enllà reivindicant “una tradició del cinema d’acció interessada en l’observació del cos de l’actor: una història iniciada en les comèdies de Buster Keaton, que després va continuar amb els musicals de Fred Astaire i que més endavant es va traslladar als films de Jackie Chan”. Sobre Brawl in cell block 99, el director va aclarir que, malgrat ser un amant del cinema de Don Siegel, no havia volgut homenatjar Riot in cell block 11, estrenada el 1954: “La meva pel·lícula no té la consciència social d’aquella. En aquest film, crec que soc més a prop de Death wish de Charles Bronson”.