Gauguin davant del mirall, a través dels seus retrats

La National Gallery de Londres estudia la personalitat de l’artista aplegant obres que no s’havien reunit mai

Quan es pensa en l’obra de Paul Gauguin (1848-1093), probablement el primer que ve al cap són els Mars del Sud, la Polinèsia Francesa i alguns dels seus quadres més celebrats. Aquell paisatge però sobretot els seus nadius -pintats ja amb un estil postimpressionista que s’atura just a les portes de l’informalisme- en són els veritables protagonistes. Per exemple, de Contes bàrbars (1902). Es tracta d’un quadre que mostra dues joves tahitianes en primer terme i una mena de diable en segon pla, imatge exagerada del pintor i amic Meijer de Haan. Aquesta figura mira o admira les noies. És com si la tradició decadent de la civilització europea mirés el primitivisme naïf i natural.

Difícilment aquesta obra mestra tardana de l’artista -la va pintar un any abans de morir a les illes Marqueses- serà vista intuïtivament per l’espectador com un conjunt de tres retrats. Però això és precisament el que proposa la National Gallery de Londres en una de les exposicions més rellevants i arriscades de la tardor britànica, que es pot visitar fins al 26 de gener.

Gauguin Portraits, organitzada en col·laboració amb la Galeria Nacional del Canadà, a Ottawa, conté 56 obres -pintures, escultures i dibuixos sobre paper-, totes menys dues en préstec de museus de Moscou, Los Angeles i Tòquio, entre moltes altres ciutats. De fet, la National Gallery només té en el seu fons dues peces de Gauguin.

Per primer cop, una mostra indaga en la personalitat del retratista a partir dels seus retrats. Encara que al llarg de tota la seva activitat artística Gauguin en va fer contínuament, mai fins a la inauguració de la mostra al Canadà la passada primavera no s’havien presentat junts per veure’n l’evolució i el seu significat. Un significat que va més enllà de la tècnica, i que es pregunta per la pròpia personalitat. Des de París a Copenhaguen, Bretanya, Arle i finalment la Polinèsia Francesa, Gauguin veu la família i els amics com a models en contínua evolució, que acompanyen la seva introspecció, perquè cal no oblidar que el primer subjecte d’interès de la seva pintura és ell mateix.

No pas per casualitat, l’exposició s’obre amb una espectacular col·lecció de nou autoretrats. Davant dels ulls, l’espectador observa una extraordinària transformació de la forma i la imatge de Gauguin en molt poc temps (1885-1894): des d’una figura força convencional, només dos anys després de renunciar a la seva feina com a agent de canvi i borsa, un burgès que encara pinta com un impressionista, a l’autorepresentació com un Crist ( Autoretrat amb el Crist grog, 1890-91 ), una mena de messies que fa de la pintura un vehicle per trobar-se a si mateix.

La segona de les set estances de l’exposició, dedicada a l’obra sobre família i amics, i la que fa a la Bretanya després de traslladar-s’hi el 1886 buscant el primitivisme i la puresa que ja no pot reconèixer a París, revela ja la forma gens convencional que té Gauguin d’enfocar el retrat. En una tela del 1884 representa un dels seus cinc fills, Clovis, submergit en un món de somnis transmesos pels símbols que acompanyen la figura humana. En aquest cas, un antic gerro de metall.

Un altre dels retrats dels seus anys a la Bretanya és encara més sorprenent per la inclusió dels elements aliens a la model. A la Jove dona de Bretanya (1889) pinta una adolescent, filla d’un aristòcrata de la zona. Està asseguda al costat d’una de les escultures de Gauguin, en aquest cas d’una dona nua de la qual brolla sang menstrual. No resulta estrany que mai no pogués vendre la tela a l’aristòcrata que li va fer l’encàrrec.

Introspecció

L’exposició traspua una idea clau. La destacava la comissària i impulsora d’aquest innovador acostament a Gauguin, Cornelia Homburg, durant la presentació a la premsa internacional: “L’artista utilitza tots els seus models -homes i dones, francesos i tahitians, fins i tot ell mateix- com un mitjà expansiu i explicatiu de la seva pròpia mitologia personal. Gauguin fa del retrat un mitjà per obrir vies d’expressió dels seus pensaments. Crea imatges que reflectien molt més d’ell mateix i de la seva relació psicològica amb els models que no pas dels models mateixos. I en comptes de fer retrats que seguissin convencions establertes, buscava cada cop més introduir un contingut simbòlic que portés la imatge a una nova frontera dels sentits”.

La sala 3 explica la plena relació de Gauguin amb dos amics clau, Vincent van Gogh i el ja esmentat Meijer de Haan. Un grup de retrats de De Haan mostra com esdevé un element simbòlic més de la seva obra. També s’hi pot veure un bust tallat en roure de De Haan, decorat amb símbols ambigus. La sala 4 cobreix el primer viatge a Tahití (1891-1893), on busca fugir de la civilització, potser ja sabent o intuint que la fugida és impossible. La sala 5 inclou el seu retorn a París i Bretanya i la segona estada a Tahití (1893-1895). Les illes del Sud ja són ben presents en aquest viatger incansable. En un retrat fet a la Bretanya una jove dona bretona porta un vestit missioner tahitià ( Jove cristiana, 1894). Dos mons en una obra.

La sala 6 conté una selecció de retrats en què Gauguin utilitzava objectes simbòlics, disposats en natures mortes, per representar figures absents. Per exemple, Van Gogh, el seu antic amic mort una dècada enrere. L’última sala de l’exposició es dedica als retrats tardans. Malgrat la malaltia ja recurrent, i la llavors escassetat de la seva producció, el retrat es manté com una forma essencial de la seva pràctica durant els seus últims anys, a l’illa marquesana d’Hiva Oa. El seu últim autoretrat, potser el més senzill i directe de tots, realitzat probablement poc abans del final de la seva vida, amb 55 anys, tanca un viatge que, d’alguna manera, vol ser una reflex del que fa Gauguin al llarg de la seva vida.

Perquè, seguint el raonament de Cornelia Homburg, el de Paul Gauguin no només va ser un viatge físic als Mars del Sud, sinó també un de vital i introspectiu des de les tenebres de la civilització a la llum del primitivisme, segons la seva visió, i sempre amb ell com a referent. És l’aposta de la National, descobrir Gauguin a través de com es veu en aquells que pinta.

  • Etiquetes

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF