Garry Winogrand, el fotògraf que va estimar les dones

Barcelona.Per activa i per passiva, Garry Winogrand (Nova York, 1928-1984) va ser un fotògraf revolucionari. Amb els també fotògrafs Lee Friedlander i Diane Arbus, Winogrand, batejat amb el sobrenom de "príncep del carrer", va ser el pioner d'una nova fotografia sorgida a peu de carrer i que va capturar la realitat d'una manera directa i sense afegits. La partida de naixement d'aquesta nova mirada la va signar el MOMA de Nova York el 1967 amb l'exposició New Documents, i segons Pepe Font de Mora, director de la Fundació Foto Colectania, és més difícil comptar els fotògrafs contemporanis a qui no han influenciat que enumerar els que hi han begut més directament.

I tal com es pot veure a les 85 fotografies que integren la sèrie Women are beatiful ( Les dones són boniques ), que la fundació exposa per primera vegada a Barcelona fins al 4 de juny, Winogrand ens ofereix el testimoni privilegiat d'una altra revolució, la que va suposar l'alliberament de la dona nord-americana als anys 60 i 70.

Dones "post-

Mad Men

"

Malgrat que les feministes es van revoltar contra el títol de la sèrie de fotografies, segons la col·leccionista Lola Garrido, propietària dels exemplars exposats i antiga directora artística de la fundació, Winogrand va ser un fotògraf que "va estimar les dones" i que va documentar la sortida al carrer del que anomena dones "post- Mad Men ", les que van deixar d'esperar tocades i posades a casa, com les esposes dels protagonistes de la coneguda sèrie de televisió, que els seus marits tornessin a casa. A les fotografies de Winogrand, les dones riuen, beuen, ballen, conversen o es manifesten a favor de l'avortament sense estar pendents de qui se les mira, per primera vegada alliberades dels clixés que fins aleshores les havien encotillat.

Amb tot, Garrido va afirmar que la bellesa que es desprèn de les imatges de Winogrand, no és "fàcil" i que, com passa amb el bon vi amb el pas dels anys, ara les podem entendre millor que en el seu moment. De fet, sense que el mateix Winogrand s'ho esperés, les vendes del llibre que va recollir la sèrie el 1975 van ser un complet fracàs.

Una història entre moltes

A més de l'alliberament de la dona, la fotografia de Winogrand pot ser vista com un reflex de l'art d'aquell moment. Els angles insospitats de les seves fotografies -sovint es posava la camera al maluc- han estat comparats amb les diagonals accentuades de les pintures dels expressionistes abstractes nord-americans. Així, doncs, com va recordar Garrido, les imatges de Winogrand pengen sobretot d'un concepte que va més enllà de la imatge que el fotògraf vol capturar. En aquest sentit, Winogrand va afirmar: "Fotografio una cosa per saber a què s'assembla una cop l'he fotografiada".

Malgrat tot, les dones retratades acaben convertint-se en les protagonistes d'unes imatges aparentment caòtiques però que a la vegada posen de relleu la mirada molt atenta del fotògraf. Entre les diferents històries que podem trobar en una mateixa fotografia, una d'elles acaba tenint més pes. La que per a l'espectador sigui espontàniament més bonica, potser.