Cultura 24/11/2018

Gabriel Amengual: “La memòria i l’experiència donen lloc a la pròpia trajectòria personal”

Especialista en filosofia moderna i contemporània, ha estudiat sobretot autors com Hegel, Marx, Kierkeegard i l’Escola de Frankfurt

Miquel àngel Ballester
7 min
Gabriel Amengual: “La memòria i l’experiència donen lloc a la pròpia trajectòria personal”

PalmaGabriel Amengual (Santa Eugènia, 1943) és catedràtic emèrit de Filosofia a la Universitat de les Illes Balears, vicepresident de l’Associació Espanyola d’Estudis sobre Hegel i membre de l’Institut d’Estudis Catalans. És especialista en filosofia moderna i contemporània, ha estudiat sobretot autors com Hegel, Marx, Kierkeegard i l’Escola de Frankfurt. Ha publicat diversos llibres sobre antropologia filosòfica, filosofia de la religió, i ètica i filosofia de la història. Les seves publicacions més recents són Mantener la memoria (Herder, 2018), Afines por elección. Entorno a los inicios de la Modernidad en España (Sindéresis, 2018) i La experiencia (Lleonard Muntaner, 2018), una publicació col·lectiva que ha coordinat juntament amb Antoni Bordoy. Amb Gabriel Amengual parlam d’experiència, memòria i història.

Recentment heu publicat dos llibres sobre dos temes amb una important tradició filosòfica, com són la memòria i l’experiència. Què enteneu per memòria i per experiència?

La memòria es refereix a recordar, però sobretot a mantenir allò recordat, vivint-ho en la seva actualitat. I l’experiència és allò que ens constitueix, allò que fa que siguem el que som. I és en aquest sentit que podem dir que tenim i som experiència a la vegada.

Per què continua essent important pensar i reivindicar el valor de la memòria i l’experiència?

La memòria i l’experiència són necessàries perquè ens constitueixen individualment i socialment. La memòria i l’experiència donen lloc a la pròpia trajectòria personal, la biografia, i ens proporcionen una identitat col·lectiva.

L’experiència filosòfica manté una relació especial amb la saviesa?

L’experiència és un concepte complex que necessita aclariment perquè ha passat per fases de gran empobriment. La filosofia empirista ha identificat el concepte d’experiència amb la dada constatable o sensació. Aquesta concepció empirista de l’experiència és molt superficial, només es refereix a allò que possibilita l’experiència, però no ens diu res encara de l’experiència pròpiament dita. L’experiència, en el seu sentit més profund, té a veure amb la saviesa, és allò que constitueix l’essència de l’ésser humà.

No trobau que la saviesa ha perdut valor a la societat contemporània?

La saviesa avui dia sembla un valor obsolet, reservat només a la gent d’edat; però a l’àmbit més filosòfic hi ha una certa reivindicació de la saviesa i de la filosofia com a forma de vida. La filosofia ha de retornar als seus orígens i seguir el seu propi camí de recerca de saviesa si vol recuperar la seva autonomia i deixar de ser un saber subordinat a la ciència. La filosofia té sentit en si mateixa, com a activitat formadora que ajuda a pensar críticament i a educar ciutadans responsables.

Per què pensau que s’han deixat de valorar la saviesa i l’estil de vida associat al coneixement?

Perquè coneixement s’identifica amb ciència. Vulguem o no vulguem, estam dominats per un pensament cientificista. La ciència triomfa perquè és promesa d’un món millor. En part està bé que visquem dins una cultura científica, però hem de conèixer els límits d’aquesta cultura imperant. Estam embadalits amb els avenços científics i no ens adonam que el cientificisme ha empobrit altres maneres de veure les coses.

De les vostres paraules es pot pensar que la ciència és el nou opi del poble?

Efectivament, Habermas ja plantejava al seu llibre Ciència i tècnica com a ideologia que la ciència i la tècnica s’han convertit en la nova ideologia perquè són les que justifiquen la política. La política moderna segueix la lògica cientificista, i es reivindica acreditant resultats. En política pesen més els informes tècnics que l’opinió del poble. En aquest sentit, la política es desmoralitza i es tecnifica. Avui dia ja no tenim polítics, sinó gestors, i els gestors de la política són els joves. En canvi, Hegel pensava que el bon polític havia de ser un ancià perquè ja havia fet la seva vida, ja no tenia interessos propis i podia governar seguint l’interès de la comunitat.

L’experiència ha quedat empobrida, banalitzada i reduïda a un consum instantani i intranscendent de vivències?

Exactament. La vivència és allò que és momentani i no té continuïtat, és allò que constitueix la nostra societat actual. Un dels grans sociòlegs que ha estudiat aquest fenomen social de la vivència és Gerhard Schulze, un catedràtic de sociologia de Munic. Segons Schulze, la vivència domina la cultura i la nostra manera de viure i de pensar. Vivim l’instant gratificador, ja no tenim fins últims, la vida ha quedat reduïda a passar l’estona. Cercam la satisfacció instantània dels nostres desitjos i passar-ho bé, el Carpe diem dels estoics, sense cap altra finalitat més elevada.

Sembla així que a les societats contemporànies s’ha imposat un estil de vida basat en el present permanent, que s’ha posat de moda el Carpe diem. Quines conseqüències socials té viure instal·lats en el moment?

Viure instal·lats en el present fa que no tinguem ni projecte personal ni de país, que ens deixem endur pel qui governa i té el poder. Viure dins l’imperi del present té una altra conseqüència negativa, implica renunciar a la llibertat i ser dominat per la publicitat i el consumisme o els mitjans de comunicació.

Com afecta a la nostra identitat el fet de viure en una societat que ha perdut la memòria?

Sense memòria som banderoles que ens movem sense cap orientació, seguint la direcció del vent. Jo identific tres figures de la interioritat. La primera figura que representa la identitat és la de la banderola, d’aquells que no tenen interioritat. La segona figura és la del radar, que gira i mira les coses, però que no té cap punt de referència. I finalment, la interioritat es pot entendre com una brúixola, que és un instrument que té un punt estable des del qual sempre cerca el nord. Les persones que tenen memòria són com a brúixoles perquè saben cap a on han d’anar, mentre que els desmemoriats són banderoles que van i venen sense rumb fix.

La desmemòria és un instrument de dominació?

Si no tenim memòria ni interioritat estam a l’albir de qui domina. Avui dia, la voluntat d’individuació consistent en el desig de viure d’esquenes als altres ens perjudica perquè accentua l’estat d’indefensió en relació amb els poderosos. Sembla que tot allò que té a veure amb alguna institució s’hagi de diluir, des dels partits polítics fins a la família o l’estat. La desinstitucionalització ens aboca a la improvisació i a ser dominats, i ens impedeix, sobretot, articular una societat civil que pugui actuar com a contrapès a la política i l’economia.

Al vostre llibre deis que la tecnologia afavoreix la desmemòria, que té el poder d’esborrar el passat. De quina manera intervé la tecnologia en la memòria i amb quin fi?

La tecnologia desfà la memòria precisament perquè es creu tenir-ho tot present. La tecnologia soluciona problemes d’ara, se centra en la innovació i ens promet un futur millor, però a costa d’esborrar sempre el passat.

Conèixer és recordar com pensava Plató?

Sí i no. Conèixer és recordar, però no en el sentit que pensava Plató. Plató era molt platònic. Per a Plató la memòria servia per conèixer les idees innates que tenia l’ànima, era un recordar que no era ben bé un recordar, sinó un extreure del propi interior allò que un ja sabia; en canvi, per a nosaltres, la memòria té a veure sobretot amb un passat que s’ha anat desplegant amb el temps.

Quin paper juga la memòria en l’adquisició de coneixements i en la formació de l’individu i la comunitat?

La memòria ens defineix individualment i socialment. La memòria sempre és reinterpretada des de l’actualitat. Llegim el passat des de l’ara i l’avui, segons allò que som i volem ser. La memòria defineix la nostra identitat.

Defensau, aleshores, que som essencialment allò que pensam, que som els nostres records?

Som allò que hem viscut, però també allò que vivim i allò que esperam viure. Les tres dimensions del temps conflueixen i determinen el present. Som allò que hem viscut, la nostra memòria ens constitueix, però és una memòria que ens obre un futur, perquè la memòria ens fa presents drets pendents. Hem de fer memòria històrica, no podem deixar res a l’oblit perquè el passat ens orientarà al futur.

Habitualment es considera que la millor manera de superar un conflicte bèl·lic o una dictadura és perdonant i oblidant, però en el vostre llibre defensau que el perdó no va lligat a l’oblit, sinó a la memòria. Si perdonar no és oblidar, en què consisteix pròpiament el perdó que du a la reconciliació?

Perdonar no és oblidar perquè oblidar significaria donar per bo allò que s’ha fet malament. Si s’oblidassin les accions dolentes, la ferida en qualsevol moment podria tornar-se a obrir. Per a mi perdonar és restituir la dignitat humana a aquell que ha estat un criminal, donant-li l’oportunitat de tornar a ser reconegut com a ciutadà i bona persona. Mitjançant el perdó se li diu a aquell que t’ha ofès que ell val més que allò que ha fet. El perdó requereix que la víctima, qui ha de perdonar, eviti instal·lar-se en el ressentiment.

Tot es pot perdonar, fins i tot el mal absolut representat per l’holocaust?

Hi ha mals que immunitzen contra el perdó. És impossible no penedir-se de res del que un ha fet. Qui diu que no es penedeix de res del que ha fet, o no ha fet res en la seva vida o bé no ha tingut consciència del que ha fet, ha viscut sense saber el que feia. Qui és que no s’ha de penedir d’alguna cosa en la seva vida? Ja deien els romans que és humà equivocar-se.

Recordar i fer memòria és avui un deure, un imperatiu ètic?

Sí, recordar la història és necessari per no estar condemnats a repetir-la. Ara que sembla que no ens fan por els populismes i els nous totalitarismes, convé recordar la defensa que feia Adorno de la memòria com a instrument per evitar que torni a repetir-se la història, per evitar que torni a produir-se un holocaust o que emergeixi un nou Hitler.

Com es poden posar la història i la memòria al servei dels oprimits?

La història pot ajudar, però hi ha moltes maneres de fer història. De la història dels reis i els herois s’ha passat a fer una història econòmica que té en compte les desigualtats i el seu origen, fins a arribar a fer història de la vida quotidiana. La història és una base per a la memòria. La memòria agafa els fets que la història li presenta i considera com ens afecten. La memòria és una part subjectiva, la manera de viure els fets que ens conta la història.

‘Carpe diem’, el lema dels joves hedonistes

Carpe diem és un imperatiu ètic que vol dir literalment ‘aprofita el dia’ i que no ha perdut gens d’actualitat, des que es va formular fa més de 2.000 anys per part d’Horaci, un poeta d’origen romà que visqué durant el segle I abans de Crist. Horaci va utilitzar aquesta expressió en una oda filosòfica dirigida a Leucònoe, filla del déu Neptú. En el poema, Horaci diu que cal aprofitar el dia perquè ‘mentre parlem, el temps haurà fugit’, és a dir, aconsella cercar el plaer en la vida mateixa, a l’ara i aquí, sense pensar en l’endemà, perquè la vida és breu i passa molt de pressa. Horaci interpel·la els joves, aquells que encara no tenen gaire experiència de la vida ni són massa conscients de la seva brevetat que facin que cada dia sigui únic i extraordinari. La idea d’Horaci de viure cada dia com si fos el darrer està en sintonia amb la filosofia hedonista d’Epicur i el compromís d’assolir la felicitat a través del plaer. El carpe diem és una advertència sobre la condició mortal de l’ésser humà i l’amenaça de la mort com a esdeveniment absolut que posa fi a la vida i als seus plaers. El consell d’Horaci s’ha anat transmetent fins a l’actualitat com un tòpic literari. En el segle XX, les noves generacions formulen la seva pròpia versió del carpe diem a través de la música pop, i especialment de les lletres de les cançons de grups com Gabinete Galigari, Els Pets o La Oreja de Van Gogh, i també a través de cantautors com Joan Manuel Serrat i la seva cançó Hoy puede ser un gran día. El carpe diem és un tòpic que s’ha popularitzat també a través del cinema, de pel·lícules com El club dels poetes morts de Peter Weir, en què el professor Keating, l’actor Robin Williams, aconsella als seus alumnes que satisfacin els seus desitjos corporals i espirituals en el present. A mesura que les societats entren en l’espiral de la producció i el consum, el carpe diem va perdent la seva dimensió filosòfica i espiritual i es va vulgaritzant i adquirint un major grau de materialitat. És habitual trobar empreses que es diuen carpe diem, productes de consum carpe diem, i també perruqueries, restaurants, vins, discoteques, hotels o cases de tatuatges. El carpe diem ha esdevingut una marca publicitària que dona un valor afegit al productes, llocs o idees. Avui, els joves són els principals defensors del carpe diem, l’han convertit en el seu lema. El carpe diem dels joves hedonistes és un eslògan que representa l’aposta per un estil de vida accelerat, que identifica el plaer amb l’oci i la diversió, i la vida amb un espectacle i una oportunitat d’experimentar plaer en les vivències més extremes i arriscades. Per als joves, el carpe diem té a veure amb explorar els propis límits i cercar el plaer en aquelles situacions que posen en perill la vida. Els joves s’aferren al present perquè perceben que el futur és incert i no està a les seves mans, i es despreocupen del passat perquè representa un pes mort que els impedeix progressar. El carpe diem dels joves no té massa a veure amb el d’Horaci ni amb el d’Epicur. Epicur mai cercaria la felicitat encadenant-se a la tirania de l’instant ni obeint les circumstàncies, perquè una vida que mereixi ser viscuda no empobreix l’experiència amb vivències irreflexives i irracionals. L’estil de vida dels joves hedonistes els allunya del carpe diem original i acaba provocant una acceleració del temps que els condueix més ràpidament cap a la mort.

stats