Fruela Fernández: "El problema és que l’esquerra pensa en la tradició com una cosa de dretes o una peça de museu"

El poeta i traductor asturià resident a Palma acaba de publicar l'assaig 'Una tradición rebelde', que reivindica el potencial transformador de la tradició

El poeta i traductor Fruela Fernández acaba de publicar l'assaig 'Una tradición rebelde. Políticas de cultura comunitaria' (La Vorágine, 2019), que va presentar dijous a la llibreria Drac Màgic de Palma. L'obra reivindica el potencial transformador de la tradició -normalment lligada a allò 'conservador'- contra la "ideologia de la innovació" i el "culte al progrés" que regna actualment. El seu assaig cita referents diversos com Antonio Gramsci, Ernesto de Martino, Pier Paolo Pasolini i E. P Thompson. Tots ells, defensa l'autor, "ens han ensenyat com els de baix han estat sempre una força determinant de la història, però sempre una força oblidada", i com "d'aquesta en podem aprendre moltes coses, fins i tot com transformar la realitat i proposar noves formes de societat". Fernández va néixer en un lloc que ja no existeix: la conca minera d'Astúries. Ara resideix a Mallorca, una illa que, afirma, "s'ha buidat de saviesa sense ser del tot rica en recursos".

Al títol feis referència al concepte de 'tradició rebel' d'E.P. Thompson. Per què?
Sí, és un concepte que utilitza l'autor en el seu llibre 'Costumbres en común'. Em sembla molt original per la contradicció aparent entre 'tradició' i 'rebel', que alhora em va ser molt útil per donar forma al llibre.

Per què es lliga habitualment 'tradició' a allò que és 'conservador'?
En el cas de l'estat espanyol, hi ha una qüestió històrica que hi ha influït molt: els quaranta anys de dictadura, en els quals la cultura popular es va utilitzar sempre ideològicament. I, d'altra banda, tenim el problema que l'esquerra sol pensar en la tradició com una cosa de dretes o una peça de museu, i no com una manera de construir comunitat.

Per què l'esquerra s'allunya de la 'tradició'?
Jo crec que l'esquerra sempre ha tingut una fascinació pel progrés i ha vist el futur i el fet de canviar i transformar com l'objectiu fonamental. Per tant, per l'esquerra tot el que signifiqui passat ha estat un pes mort i moltes vegades ha malentès el que significa tradició. La tradició no és només una força conservadora, sinó que també pot ser una força transformadora. Ara l'esquerra es comença  a replantejar tot això.

L'auge de l'extrema dreta té relació amb aquesta manca d'estructures comunitàries?
Totalment. El fet de no tenir vincles amb altres persones de la comunitat fa que moltes vegades no sapiguem qui som. Hi ha una manca d'identitat en un moment històric en què, a més, tenim molta incertesa: no sabem si tindrem feina d'aquí a vuit mesos, no sabem si les pensions existiran en el futur... L'extrema dreta se n'aprofita, d'aquesta incertesa, i ens proposa una definició del que som, però exclou altres persones, com les nouvingudes. Jo trob que nosaltres hem de reivindicar la 'tradició' per crear una definició de nosaltres mateixos que no sigui excloent. Ara és un moment en què l'esquerra s'hauria de plantejar per què la dreta o la ultradreta té aquest èxit amb la gestió de la tradició i de la identitat, i repensar com podríem construir noves identitats. No rebutjar-les, sinó repensar-les.

Hi ha propostes culturals que hi contribueixin en aquest sentit?
Sí, i ho fan connectant amb la tradició, però amb les eines del present. A Castella, hi ha un grup castellà que es diu Ajuar que fa jotes feministes. I aquí, a Mallorca, una iniciativa que em va agradar molt, per exemple, va ser l'acció de Ses Madones per les festes de Sant Antoni d'Artà, que varen fer unes gloses feministes. Això és l'interessant: fer una crítica de la tradició des de la tradició. Gent que pensa que no s'ha de rebutjar la tradició, sinó certes interpretacions que se'n fan. Ses Madones no rebutgen la festa de Sant Antoni, el que rebutgen és la versió masclista de la festa.

El Museu de la Paraula ara també té un projecte per revisar el cançoner del pare Ginard en perspectiva de gènere.
Sí, però és que si llegim el cançoner ara mateix, trobaríem també moltes coses molt noves, totalment antisistema. Perquè té una manera d'entendre la riquesa, les relacions entre les persones i amb la naturalesa que ens podrien aportar molt. Per exemple, tota la defensa de la humilitat i el rebuig de l'exaltació de la riquesa seria mol útil en un moment present en què s'ha de mostrar constantment i fingir i exagerar.

Afirmau que Mallorca "s'ha buidat de saviesa, sense arribar a ser rica en recursos". A què us referiu?
Sí. Aquesta és una contradicció molt forta de l'illa. La tradició popular mallorquina és riquíssima; una de les més riques que he conegut mai. Ens varen dir que perdríem les tradicions però que, a canvi, guanyaríem riquesa. Però el que s'ha demostrat a Mallorca és que el model econòmic i turístic ha posat fi a les tradicions, però no ens ha donat millor situació a tothom, sinó que ha donat una posició econòmica millor a molt pocs.

Al llibre també parlau de la necessitat de desmuntar el progrés i la fascinació per l'avenç tecnològic.
El progrés té dos vessants. D'una banda, el jurídic i moral, que ens han servit per conquerir els drets fonamentals com la llibertat d'expressió. I, d'altra banda, el vessant del creixement econòmic permanent. I el que ara veim és com aquest progrés econòmic està anant en contra del progrés jurídic i moral, perquè hi ha comunitats que són atacades en els seus drets fonamentals per permetre més creixement econòmic. Ens hem d'oposar a la part destructiva que té el progrés.

Afirmau que la indústria cultural s'ha menjat la comunitat. Què voleu dir?
La indústria cultural, com qualsevol altra, vol generar el màxim de beneficis econòmics i simbòlics. Per tant, no li interessa la comunitat, sinó tenir públic, clients. I quan hi ha una comunitat, moltes vegades les transaccions no es fan econòmicament, sinó a través d'una xarxa de suport i intercanvis. Tots aquests vincles no econòmics a la indústria no li interessen, el que vol és que tots els vincles humans siguin econòmics. A més, el públic és un aplec de subjectes, mentre que la comunitat implica participació i responsabilitat.

Reivindicar estructures comunitàries significa qüestionar la idea d'Estat?
Ara mateix hi ha tot un debat entorn de la idea dels "comuns" i molts de projectes per construir formes comunitàries. I això no significa que es vulgui destruir la noció d'Estat, però sí que hi pot haver una continuïtat des de l'estructura totalment autogestionada dins l'Estat. Jo crec en la col·laboració entre les comunitats i l'Estat, sempre partint de la base que ha d'existir una comunitat, perquè si no ens convertim en consumidors de l'Estat.

Cal més implicació ciutadana?
Jo crec que és molt important, sí. Recuperar el paper de la ciutadania en la gestió de la societat, perquè és una manera d'adonar-nos de tot el que implica viure amb altra gent. No ser mers consumidors de serveis públics, sinó formar-ne part. I això ens ajuda també a lluitar contra una altra malaltia contemporània, que és la soledat i la falta de vincles.

Per què solem associar folklore a quelcom negatiu?
Sí, sempre s'associa a un estereotip pejoratiu. Però la paraula folklore en origen vol dir 'saviesa del poble'. Per què trobam que ha de ser negatiu justament això, que és una part fonamental del que hem rebut de la tradició? Els nostres padrins sabien moltes coses de la vida, tenien moltes eines que nosaltres hem perdut. Tenien una riquesa comunitària que ara és completament inexistent. I no només això. És que no cream nou coneixement comunitari. Hem perdut la noció que també hi ha la possibilitat de construir coneixement en comú i que el fet que ara s'hagin creat tants de grups culturals autogestionats (llibreries, bancs de temps, centres culturals...) és un senyal que molta gent és conscient d'haver perdut aquesta possibilitat.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF