ART
Misc 29/09/2019

L’art amb què Franco va voler semblar modern a Venècia

Mayoral mostra deu obres del pavelló espanyol de la Biennale del 1958

i
Antoni Ribas Tur
3 min
Ferros de tremolor III, d’Eduardo Chillida, que va guanyar el Gran Premi d’Escultura de la Biennal de Venècia del 1958.

BarcelonaLa galeria Mayoral de Barcelona tanca amb la nova exposició el seu repàs a “dos moments molt importants de l’art estatal al segle XX”, com diu el galerista Jordi Mayoral: després de dedicar una exposició al pavelló de la República a l’Exposició Universal de París, ara n’obre una altra dedicada al pavelló espanyol a la Biennal de Venècia del 1958. “Aquest episodi sempre ens havia generat moltes preguntes”, explica Mayoral, per la relació d’artistes com Eduardo Chillida, Antoni Tàpies i Antonio Saura, entre d’altres, amb unes autoritats que van fer servir el seu art per donar-se un bany de modernitat davant el món. L’exposició és l’acte central de la celebració del 30è aniversari de la galeria Mayoral, que en els últims anys ha dedicat nombroses mostres als artistes de postguerra.

Després de fer una recerca intensa, la mostra reuneix de manera excepcional 10 de les 162 obres de 19 artistes que hi havia al pavelló: dues pintures d’Antoni Tàpies propietat de Carmen Thyssen, Pintura marró i Ocre i marró negrós ; Estructura especial, de Manuel Rivera, propietat de la fundació Gandour de Ginebra; tres arpilleres de Manolo Millares; Pintura núm. 1, de Rafael Canogar; Salvatierra, d’Antonio Saura, i dues escultures d’Eduardo Chillida, una de les quals, Relleu, és propietat de la col·lecció Bassat. Precisament Chillida va ser l’artista que va tenir més reconeixement: va guanyar el Gran Premi d’Escultura de la Biennal; per a Tàpies va ser el premi de pintura de la David E. Bright Foundation. No era la primera vegada que l’Espanya franquista triomfava en un esdeveniment artístic internacional: l’arquitecte Josep Antoni Coderch també havia obtingut un gran èxit amb el seu pavelló per a la Triennal de Milà del 1951.

Art lliure en països que no ho són

“A Espanya el pavelló va ser un triomf polític per fer veure que a l’Estat la creació era lliure, i el comissari va vincular els artistes participants en la tradició de la pintura negra”, explica Vicenç Altaió, que publica una conversa amb el cineasta Pere Portabella al catàleg de la mostra. Tot i així, el triomf va significar una “satisfacció estètica” però “una incomoditat ètica”.

En un altre text del catàleg la historiadora i professora de la Universidad Complutense María Dolores Jiménez Blanco també relativitza el triomf espanyol a la Biennale del 1958: “El debat generat aleshores no va aconseguir donar a entendre que aquell art es produïa a Espanya perquè el país era lliure. Per contra, aquell pavelló va servir més aviat per plantejar l’argument que no sempre l’art lliure necessitava produir-se en països lliures”. Per a Jiménez Blanco, la utilització política dels artistes és plenament vigent, i el catàleg inclou una altra conversa, entre la comissària Rosa Lleó i l’artista cubà Wifredo Prieto, que va representar Cuba a la Biennal de Venècia del 2017, que analitza aquest debat des de la perspectiva dels artistes de generacions més joves.

El comissari del pavelló del 1958 va ser Luis González Robles, el responsable de l’organització d’exposicions oficials d’art espanyol a l’estranger als anys 50 i 60 a la Dirección General de Bienes Culturales del ministeri d’Exteriors. “Va ser capaç de coordinar dos mons antagònics”, diu Mayoral. L’èxit internacional d’alguns d’aquells artistes es va multiplicar a partir d’aleshores: el MoMA va inaugurar el juny del 1960 Nova pintura i escultura espanyola, simultàniament a una altra exposició al Guggenheim titulada Abans de Picasso, després de Miró. La carrera internacional d’aquells artistes va continuar el 1962 a la Tate Gallery de Londres amb l’exposició Pintura espanyola moderna.

El catàleg de l’exposició de la galeria Mayoral permet conèixer amb més profunditat com va viure aquell moment Tàpies gràcies a la reproducció d’un fragment del llibre de Miguel Fernández-Braso Conversaciones con Tàpies. L’artista parla d’“una mena de simbiosi” amb les autoritats franquistes perquè es van explotar “mútuament” per presentar-se a Venècia i que després d’aquella Biennale no va participar en cap exposició oficial més perquè va veure clarament com els “manipulaven”. “Érem conscients de l’explotació mútua i fins i tot la vam comentar, Saura i jo”, recordava l’artista. I també com les autoritats van tractar les seves obres: “Recordo veure les caixes on enviaven les obres amb l’etiqueta «Material de propaganda d’Espanya»”.

stats