MÚSICA

Fito Luri posa cançons a les quotidianitats compartides

El músic reusenc presenta el disc 'Cru' aquest dissabte a l’Ateneu l’Harmonia de Barcelona

XAVIER CERVANTES
XAVIER CERVANTES

En una realitat embrutida per la injustícia, Fito Luri para l’orella a les quotidianitats compartides i en treu cançons com les del disc Cru (Kasba, 2018) que presenta aquest dissabte a l’Ateneu l’Harmonia de Barcelona. “Intento explicar històries sense filtres, sense que estiguin precuinades. D’aquí ve el títol del disc”, explica el músic reusenc. La cruesa és més conceptual que formal, perquè no és un disc despullat, sinó un treball produït amb profusió de guitarres per Pau Romero, tot un canvi respecte al piano i el saxo que manaven a l’àlbum anterior, Planetes càlids (2017).

“Buscava fer un canvi de rumb. Fins ara els treballs que feia eren una mica una muntanya russa. Hi havia temes on posava moltes pinzellades de jazz, i en canvi n’hi havia d’altres que eren més pop. Ara tenia ganes d’intentar fer un disc més homogeni”, explica Luri, que admet que aquesta sonoritat nova, molt connotada per la intimitat que transmet la slide guitar, el fa sentir “molt còmode”. “M’agraden molt Passenger i Bon Iver, però en canvi no aconseguia fer res que m’agradés relacionat amb el que escolto. I amb el Pau ho hem trobat”, afegeix. Per arrodonir l’homogeneïtat, en el llibret del CD hi ha una fotografia al costat de la lletra de cada cançó. Les imatges responen a la interpretació que cada fotògraf ha fet dels textos de Luri. Totes menys una, la del rescat d’una nena refugiada al Mediterrani; en aquest cas la fotografia va donar peu a una cançó titulada Sara.

Fito Luri no deslliga el canvi estètic de les coses que volia explicar. “Necessitava que el que jo escrivís anés agafat de la mà del que estic vivint, i anar a l’essència de les coses”, diu. Aquest compromís ètic, amb més alè metafòric que explícit, fa que el disc sigui un balancí emocional sobre amors, dignitats, pèrdues i absències que no cal que siguin pròpies però sí compartides. “D’aquesta quotidianitat compartida molts cops és d’on extrec les històries per poder escriure”, diu. Un bon exemple és la cançó Cartes trobades, sobre el que li havia explicat una amiga que acabava de perdre la mare; i un altre, Mentrestant al bar Miami, on dona veu “a la classe treballadora”. “El Miami és un bar de Reus que van obrir als anys 60 i està pràcticament igual. Hi veus el dia a dia de la classe treballadora, com va sobrevivint i com són els problemes compartits. La cançó és un homenatge a aquesta gent que fa funcionar la societat però que no acostuma a protagonitzar cançons”, diu Luri.

Un altre protagonista del disc és Sebastià Torroja, que a finals del segle XIX i principis del XX va ser majordom de l’Institut Psiquiàtric Pere Mata de Reus, el complex sanitari de Domènech i Montaner. Luri hi va arribar, a Torroja, arran de col·laborar amb Còdol Educació, una empresa de Reus que organitza “visites teatralitzades i musicals mostrant patrimoni”. “Era mestre, i allà va fer de tot menys de majordom. Va ensenyar a escriure i a llegir, i fins i tot va arribar a editar un llibre, C ollites migrades, ple de poemes i cançons”, recorda Luri. Del llibre en surt la cançó Del cor a la boca que tanca el disc.

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF