FiraTàrrega proclama el silenci a l’art etern i enllaunat

'La tortue de Gauguin' reivindica la màgia de les creacions efímeres amb un gran fresc pictòric

Demanar silenci a centenars de persones a l’expectativa és arriscat. Però dijous a Tàrrega no es tractava de fer emmudir el públic, sinó de prendre la veu al poder per donar-la a aquells que no han pogut parlar mai. Una estructura vertical de nou metres capitanejava el parc de Sant Eloi en l’espectacle inaugural de FiraTàrrega, una peça multidisciplinària pensada per combatre el sistema, trencar els compartiments estancs de la creació artística i reivindicar la màgia de tot allò que és fugaç.

Repartits en sis capses de metall, els intèrprets de ‘La tortue de Gauguin’ escampaven grans quantitats de pintura per la paret transparent del seu petit cubicle. La coreografia pictòrica va ser el preludi de les obres d’art nascudes després d’unir les peces individuals. Dibuixos infantils, retrats minuciosos, un retaule medieval i un monumental fresc surrealista van prendre forma en un no-res i, de la mateixa manera, van desaparèixer. “Els museus són les tombes de les obres d’art. Declarem la guerra a l’art enllaunat”, clamava l’actriu Brigitte Gonzalez mentre els pintors perfilaven els ulls d’una noia egípcia anomenada Fayoum. Amb unes creacions visuals carregades de plasticitat, la companyia francesa Luc Amoros va escampar la meravella de l’art efímer i intrínsec a la idea de salvatgia i llibertat.

Tots els matisos de la llibertat

Una estona abans que ‘La tortue de Gauguin’ fes una crida a “un silenci generalitzat i irreductible” per fer emmudir “el xerroteig del capitalisme”, Les Impuxibles deixaven clar a la plaça Major que no pensen callar. Sota les mirades d’unes immenses pancartes amb les imatges dels presos polítics per reclamar-ne la llibertat, Clara Peya es declarava farta de “repetir mentides i descriure la felicitat imposada per un manual”. A ‘Painball’, el primer espectacle de carrer de la companyia, les pilotes de ping-pong no són una eina de joc sinó una mordassa. Ho denotaven els moviments bruscos d’Ariadna Peya sotmesos a l’influx de la música electrònica i del retruny constant d’una pilota. Amb la plaça plena a vessar, la llibertat va adquirir tots els matisos: des del crit polític fins a la necessitat de donar vida als propis somnis sense la cotilla d’una societat intransigent.

El silenci no es pot deslligar de la mort, però el passat a vegades també vol parlar. Chroma Teatre li va fer d’altaveu a ‘Prácticas de vuelo para acabar con el olvido’, un espectacle que mira de cara les víctimes de la Guerra Civil per posar-los nom i mantenir-les vives en la memòria. Amb els nínxols del cementiri municipal de Tàrrega com a teló de fons, la neta d’un aviador treia pols als records del seu avi per conèixer-lo i, de retruc, entendre també qui és ella. “Què fareu amb mi? Un monument? Un homenatge de dol? Una làpida? Us toca respondre a vosaltres”, deia el militar en una poètica posada en escena. Desenterrar la memòria no és mai innocu. “No volem parlar per por, per dolor, per paràlisi. Però aquest país necessita recordar”, admetia la neta a l’avi abans que fos massa tard. En un evident homenatge a ‘El petit príncep’, el seu retrobament va ser també un impuls a trencar silencis que ho reclamen a crits.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF