La mort és un tema tabú, silenciat, del qual no es parla ni es vol parlar, malgrat ser un fenomen quotidià que defineix la condició humana. La consciència de la mortalitat du a evitar pensar en la mort i a ocultar-la sota un estil de vida hedonista, de diversió i entreteniment. La voluntat de no pensar en la mort és la reacció generalitzada davant l’angoixa i la por que provoca. Però s’ha de fer un esforç per mantenir-se indiferent davant la certesa de la mort com a destí. Ajuda a no pensar en la mort, la convicció que impedeix ser feliç. Aquesta tendència també ha afectat la filosofia, que progressivament ha abandonat la reflexió sobre la mort, fins esdevenir un tema residual. En aquest article, escrit a contracorrent, es recupera la relació entre mort, filosofia i vida, sota la sospita que la mort continua essent un problema que desborda els límits del pensable.
La mort té un sentit negatiu, s’entén com deixar de viure, la fi de la vida, un esdeveniment inevitable d’abast universal que no fa distincions biològiques ni socials. Tot ésser viu està condemnat a morir. La mort està present en la vida humana a través de la temporalitat i els seus efectes, observables en les transformacions físiques que experimenten.
L’ésser humà converteix la mort en un problema filosòfic quan pensa la mort més enllà de la biologia, individualment i de manera conscient, a partir de la biografia, i també grupalment, formant part de la cultura i la religió. La relació amb la mort depèn de la pregunta per la supervivència i de la concepció dualista de l’ésser humà com a compost de cos i ànima. La desvinculació platònica de la ment respecte del cos fa possible imaginar la pervivència d’una vida conscient i anticipa l’esperança de salvació i vida eterna que funda la religió cristiana.
La filosofia ha abordat el problema de la mort des de la consciència anticipada del desconegut. Hi ha filòsofs que identifiquen la mort amb el mal absolut, altres que consideren que la mort és un alliberament d’una vida de dolor i patiment, mentre que la inexistència no és ni un bé ni un mal per a la persona morta perquè representa el no-res. La mort situa l’ésser humà davant del seu límit més absolut i insuperable, i de l’única veritat inqüestionable. Crida l’atenció el fet que les preocupacions filosòfiques s’han orientat a pensar la mort i no la inexistència que precedeix qualsevol existir concret. Pensar la pròpia mort no està a l’abast de l’experiència perquè cadascú viu la seva pròpia mort. Es pot pensar la mort de manera indirecta, a través de l’experiència de la mort dels altres, o bé anticipant la pròpia mort, imaginant-se el propi funeral.
És important pensar la mort en la seva dimensió social i política per entendre que la mort no és només el resultat de la malaltia o la vellesa, sinó que també té a veure amb la misèria, la pobresa, les guerres i el funcionament de l’economia. La mort com a fenomen social està associada a la violència, les desigualtats, l’exclusió social i a determinats sentiments com l’odi, l’enveja, l’amor propi i l’amor romàntic. Al llarg de la història la defensa dels ideals polítics i l’obediència als estats i sobirans han conduït milions de persones a la mort i el genocidi.
Cal destacar algunes propostes filosòfiques que ajuden a enfrontar-se a la mort. Aquells que pensen que amb la mort tot acaba volen allargar la vida al màxim. D’aquest desig neix el tòpic horacià del Carpe diem, un convit a viure el present sense preocupar-se pel que esdevindrà. Epicur integra aquest pensament en la seva filosofia. Segons Epicur i la seva escola, no s’ha de tenir por de morir, perquè mentre hi ha vida no hi ha mort i quan la mort es produeix ja no es pot patir perquè ja no s’està viu.
Els estoics orienten la vida com una preparació per a la mort. Ciceró està d’acord amb Plató que filosofar ensenya a morir, mentre que Sèneca proposa aprendre a viure per saber morir. És un greu error ignorar la mort, vivint la vida com si mai no s’hagués de morir. L’important no és viure molt, sinó viure bé. No s’ha de témer la mort, s’ha d’acceptar, confiant que qui ha sabut viure bé sabrà morir dignament i amb serenor. Morir per pròpia voluntat és un acte de llibertat i valentia.
Des de l’antiga Grècia, la filosofia ha volgut donar un sentit ètic a la mort. Sòcrates va ser capaç de convertir la seva mort en una lliçó de vida, acceptant una condemna injusta per no desobeir les lleis de la ciutat. A partir de la Il·lustració, nombrosos filòsofs s’han oposat a la pena de mort com a càstig legal, amb diferents arguments: per considerar-la un crim i un assassinat, una ingerència injusta de l’estat en la vida individual o per entendre que és un atemptat contra la dignitat humana i el dret a la vida. Des d’una visió més existencial, es pot dir que la pena capital altera l’ordre natural, posant data a la fi de la vida romp amb la imprevisibilitat de la mort.
La consciència de la mort és un estímul per assolir la immortalitat d’una manera simbòlica, a través de les obres realitzades, que està present en els poetes clàssics com Horaci i en les accions dels herois homèrics. Sovint, la malaltia ajuda a acceptar la mort, d’aquest parer és Montaigne. Segons La Rochefoucauld, es fa front a la mort de manera diferent, depenent de si es percep més propera o llunyana. La mort prematura és la més dolorosa i difícil d’acceptar, encara que hi ha poetes com Menandre d’Atenes que afirmen que “els estimats pels déus moren joves”.
Els filòsofs no sempre han estat capaços de donar raons convincents per continuar vivint. La manca de raons per viure permet plantejar la mort voluntària. Sobre el suïcidi hi ha un gran desacord. Segons Aristòtil, suïcidar-se és un acte de covardia, encara que sigui per amor o per fugir de quelcom dolorós. Per a Hume, el suïcidi no és un crim, està justificat quan l’existència esdevé una càrrega. Rousseau accepta el suïcidi quan la vida s’ha convertit en un mal per a un mateix i per als altres, però no l’accepta quan causa injustícia. Finalment, quan la mort és desitjada i voluntària, esdevé bella per Montaigne.
