MEMÒRIA HISTÒRICA
Cultura 08/06/2013

"Filles, no tingueu por; no són bombes, són focs artificials"

Pilar Llopart recorda els bombardejos al TNC

Sílvia Marimon
2 min
El restaurant del TNC es va omplir de públic per escoltar el testimoni de Pilar Llopart minuts abans que comencés Barcelona.

BarcelonaPilar Llopart va anar al TNC a veure Barcelona, l'obra de Pere Riera que transcorre en una casa burgesa el 17 de març del 1938, i va quedar impactada. Aquell dia a Barcelona va caure una pluja de bombes. A Llopart no la va impressionar tant la història -la va viure en pròpia pell, quan no havia fet ni els cinc anys- com la música. Feia més de setanta anys que no sentia aquelles cançons, que el seu pare li cantava perquè no passés por quan queien les bombes de l'aviació feixista sobre Barcelona.

Aquesta era la gran obsessió del pare de Pilar Llopart. "Ens protegia molt, no volia que visquéssim amb por. Pujàvem al terrat i ens mostrava els bombardejos. Deia que no tinguéssim por, perquè no eren bombes sinó focs artificials. Ens assenyalava la trajectòria i després deia «Pum!» i ens explicava que d'allà en sortiria fum", va explicar ahir Llopart davant un auditori que omplia de gom a gom el restaurant del TNC.

Llopart, que ja va oferir el seu testimoni a l'especial sobre els 75 anys de bombardejos de la Guerra Civil que l'ARA va publicar el 17 de març, va recordar com van ser els bombardejos i la postguerra. L'acte, organitzat pel TNC i amb la col·laboració de l'Institut Català de les Dones, es va fer pocs minuts abans que comencés la representació de Barcelona , l'obra que es pot veure fins al 22 de juny. Més de 300 persones van escoltar Llopart, que estava acompanyada pel director artístic del TNC, Sergi Belbel; la presidenta de l'Institut Català de les Dones, Montse Gatell, i la directora de la revista Sàpiens , Clàudia Pujol.

El silenci absolut

Pujol havia d'exercir d'entrevistadora, però Llopart no necessitava ni guia ni guió. El seu testimoni era torrencial. I va demostrar que el seu pare havia reeixit: ni és una dona poruga, ni ha perdut el sentit de l'humor ni veu el món amb pessimisme. "No hem de perdre la confiança en la condició humana", va dir. Va relatar aquells dies esfereïdors amb força passió. "Tots érem víctimes i tots ens ajudàvem. Aquells dies intentàvem fer vida normal. Anàvem amb bicicleta, a veure els putxinel·lis, al teatre, als cinemes, als concerts....", va recordar. Els seus ulls de nena, però, van veure coses terribles. Una de les bombes va caure a casa seva, prop de la Boqueria, on la família tenia un hostal. Era el novembre del 1938. "Tots érem al vestíbul, la porta es va esbotzar, va caure tot, i va entrar molt de fum i sorra. Vam obrir una de les habitacions i darrere només es veia el cel", va explicar. Més tard, quan va veure una casa de nines, la va assenyalar i va dir: "Mira, una casa enderrocada pels bombardejos". Com al seu hostal, li faltaven les parets.

Llopart també va recordar com va ser l'entrada de les tropes feixistes el gener del 1939. Després de tant de soroll per culpa de les bombes, es va instal·lar el silenci absolut. "Pels carrers no es veia ningú, van venir camions que repartien pa i llet. Dies després tothom sospitava de tothom. La repressió va ser terrible", va explicar. Llopart va veure com apallissaven gent. "Teníem una dieta molt saludable", va ironitzar fent referència a la carestia.

Com va dir Pujol, en acabar la xerrada: "Pilar Llopart, com altres supervivents, és un exemple de fortalesa humana".

stats