Publicitat
Publicitat

SÓNAR

El Sónar s'acaba quan es fa de dia

Pet Shop Boys i Jurassic 5 tanquen la vintena edició del festival

El rècord d'assistència de la vintena edició del Sónar es va traduir dissabte en la nit més multitudinària que es recorda al recinte de la Fira Gran Via de l'Hospitalet. Les grans estrelles eren Pet Shop Boys i Jurassic 5, però el públic va omplir tots i cadascun dels escenaris, especialment a mesura que avançaven les hores. En situacions com aquestes, el més difícil és començar, per això es van demanar els serveis d'un gran expert -el veterà Ángel Molina- per escalfar els motors a l'escenari gran. Mentrestant, al SonarLab, Arnau Obiols també aconseguia congregar una petita part de públic que, davant el solapament dels dos grans xous de la nit, es decantava per una tercera via.

Ganes de mirar endavant

La segona actuació dels londinencs en aquest Sónar va ser pastada a la de dijous, però davant d'un públic diferent i més multitudinari. Neil Tennant i Chris Lowe van tornar a desplegar tota la seva classe en un xou magistral que reivindica la vigència del duet i les seves ganes de seguir mirant endavant. És per això que comencen i acaben amb dues peces del disc que publicaran el 15 de juliol, Electric , un treball produït per Stuart Price i que torna a orientar-se a la pista de ball. Potser per contrarestar la sòbria posada en escena del duo, l'espectacle es basa en uns visuals d'impacte i les elegants coreografies de la fantàstica parella de ballarins que acompanyen gairebé tota la segona meitat del concert.

Hi havia la possibilitat de veure començar el xou dels anglesos i, a l'altura d' Opportunities (Let's make lots of money) , córrer cap al SonarPub, l'escenari a l'aire lliure, per agafar un bon lloc a Jurassic 5. D'entrada s'hi estava molt més ample que a Pet Shop Boys, però l'esplanada no va trigar a omplir-se d'assistents majoritàriament estrangers. Els californians van arrasar amb un concentrat de hip-hop d'una hora escassa però plena de bons temes, una increïble compenetració entre MCs i DJs, i una connexió molt especial amb un públic que va alçar els punys, va moure els braços i va saltar amb moltes ganes.

Van sonar peces com Concrete schoolyard , Jayou i What's golden , i els DJ Nu-mark i Cut Chemist van delectar amb divertides mostres de virtuosisme, primer amb andròmines que incloïen un tocadiscos en forma de guitarra i, finalment, fent scratches sobre l'immens vinil que presidia l'escenari. Akil, Chali 2na, Mark 7even i Zaakir van deixar-se l'ego a casa i van rapejar com un sol home, fent gala d'un flow melòdic i contundent, amb un groove proper al funk i al soul.

Amb una sensació immillorable, encara es podia tornar a l'escenari principal per no perdre's la recta final dels Pet Shop Boys, moment en què enllacen la majoria de cançons més conegudes. Era un quart d'una de la nit i, amb gent per tot arreu, ja costava desplaçar-se. Al SonarPub, l'afició es divertia de valent al so de Go west , Always on my mind i del West end girls que ofereixen de propina . La felicitat entre els assistents, que superaven en nombre els de dijous, es palpava en l'ambient. Hi havia grups d'amics que fins i tot ballaven en rotllana, d'esquena a l'escenari i les pantalles, i tant se valia, perquè en tenien prou amb el que sortia dels altaveus.

Era impossible fugir de la multitud: els Delorean ho tenien ple i fins i tot el SonarCar estava a vessar. Al SonarPub, sonava el funk amb french touch de Breakbot, com a part del desè aniversari del segell parisenc Ed Banger, que també va incloure les sessions del capo Busy P i dels Justice, mentre que els belgues 2Manydjs oferien el seu directe davant una massa entregada. Els germans Deawele, autèntics mestres de la remescla,van convertir el SonarPub en un espai intransitable, un fet que va dificultar gaudir plenament d'un espectacle amb constants referències visuals a la música que punxaven, des de Daft Punk i Giorgio Moroder fins a Kavinsky.

Molt més relaxada i elegant va ser la sessió d'Undo, àlies del barceloní Gabriel Berlanga, que va preparar magníficament el terreny a Paul Kalkbrenner. L'alemany, que lluïa una samarreta del Bayern Munic, va protagonitzar un dels millors directes de la matinada, apte per al ball però també per a l'audició atenta i intel·ligent, unes grans sensacions per als que van aprofitar la seva actuació per retirar-se.

Molts, però, encara es resistien a acomiadar el festival i s'anaven dividint en dos grups: els que s'entregaven al techno de Luciano i els que es disposaven a veure sortir el sol amb el set del mestre Laurent Garnier, una magnífica opció que tancava un arc temporal de vint anys i una edició per al record.

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF