Fernando Megías: “Hi ha dues coses que sempre menteixen: la fotografia i la memòria”

L'artista, nascut a Barcelona el 1945 i resident a Palma des del 1984, ha inaugurat l'exposició 'De cabeza o la posibilidad de un regreso a las artes'

“L’ésser humà no té solució, així que intentem passar-ho bé” podria ser un dels múltiples, diversos i fins i tot contradictoris principis vitals de Fernando Megías. Mentre ho diu , l’artista, nascut a Barcelona el 1945 i resident a Palma des del 1984, es manté seriós, un posat molt propi de qui sempre juga a l’equívoc. Ens trobam a la galeria Xavier Fiol de Palma, on per a la Nit de l’Art va oferir només un tast de l’exposició De cabeza o la posibilidad de un regreso a las artes,que va inaugurar aquest divendres. També hi presenta llibre i vídeo: Heridas y cicatrices i Una experiencia mística, respectivament,dues obres d’Encontrados, el tàndem que forma amb Josep Feliu.

La possibilitat d’un retorn a les arts... On les vàrem deixar?

L’art és talent i és ofici. Els corrents conceptuals varen deixar l’ofici pel camí per donar un protagonisme quasi exclusiu a les idees. Mala cosa. Per a mi l’ofici és fonamental, i més en el món de les idees. Hi ha massa gent que no pot materialitzar les idees perquè no en sap, així que els fonaments són molt dèbils. Quan no hi ha ofici, la teva obra no et pot vendre, llavors t’has de vendre tu o t’han de vendre com sigui. I en aquesta època de fonaments dèbils, l’art només es legitima amb els doblers dels compradors.

Ja que en parlau, a vós se us ha definit sovint com un artista conceptual. Us hi identificau?

No som fidel a cap estil, faig allò que em passa pel cap, allò que em sedueix en cada moment. Em va venir de gust dibuixar els amics, persones del món de l’art, i m’he passat un any fent els retrats per a aquesta exposició. Escric perquè m’agrada. Vaig començar a escriure als quadres, fins que vaig anar deixant els quadres i escrivint més. Jo no em vull definir. Tota definició és una limitació. Si no ets res en concret, pots ser-ho tot; si ets alguna cosa, ja estàs limitat. Potser només has de saber despullar-te i no empegueir-te’n.

Recorreu sovint a l’ alter ego. No és una manera de camuflar-vos?

No m’hi amag. M’agrada cercar-me alter egos, desdoblar-me sense traspassar la línia de la bogeria. Vaig amb cura de quedar-me al límit. M’agrada donar una idea falsa de mi, confondre. No està entre els meus objectius que se m’entengui, m’estim més que es demanin què vull dir. La normalitat i tot allò que s’entén de seguida fan molt avorrida la vida. A mi m’atreuen Buster Keaton, el dadaisme, Cioran i Groucho Marx. I George Perec, que em fascina. Sovint es diu que són absurds, però absurds ho som nosaltres.

El Sr. Equinoccio, protagonista dels darrers llibres que heu fet, és un dels vostres alter egos. Vareu escriure que és “un compendi d’anomalies”. Un personatge lúcid, un desubicat o, com vós el definiu, un ésser eclèctic, disconforme digitalitzat?

El Sr. Equinoccio està sempre en el moment de canvi, en una transformació constant. I es manté en permanent estat de vigília, que és com ha d’estar sempre l’artista.

I a vós, que ja duis més de quatre dècades, com deis, “deambulant pel món de l’art”, què us va fer dedicar-vos-hi?

Em vaig adonar que em volia dedicar a l’art mirant obres de Rembrandt. Hi vaig veure el pas del temps i vaig plorar. Però, en arribar a casa, tenia ganes de fer coses. Jo a l’art li deman això, que em toqui la tecla que em posa en funcionament. I li deman que reuneixi ètica, estètica, emoció i intel·lecte, tot plegat.

El Sr. Equinoccio diu que l’autenticitat d’una obra radica en el fet que vagi dirigida a un mateix.

Si ets sents artista, dibuixar o fer el que sigui és una necessitat vital. Ho fas, sobretot, per tu mateix, per la necessitat de comunicar alguna cosa, potser també per vanitat. Però, si ho pots deixar, és que no ets artista. L’art no és un concert de rock, on t’aniran a veure 50.000 persones. Així que, o té sentit per a tu, o no en té. De tot el que he fet a la meva vida, potser el 80% no ho ha vist ningú.

Quan mirau cap al vostre passat...

M’adon que el meu passat és diferent cada dia. Hi ha dues coses que sempre menteixen: una és la fotografia i l’altra és la memòria. I això que les persones no canviam mai; per això, a la religió li preocupa l’educació dels primers anys de vida, que són els que queden.

Sou contradictori. Us he llegit nombroses definicions de l’art i també deis que l’art no té definició.

Jo cerc definir l’art, el definesc de moltes maneres diferents, i sé que no té definició. De fet, m’agrada fer moltes definicions diferents sobre una mateixa cosa. No pretenc arribar a una única conclusió. Assumesc la contradicció, assumesc totes les meves contradiccions. La contradicció és un joc i a mi m’agrada jugar. I esper que l’altre s’adoni de la contradicció i continuï jugant.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF