FELIU VENTURA
AUDITORI (SALA 3)
DISSABTE, 15
Dissabte Feliu Ventura trencava cinc anys de silenci discogràfic amb la presentació de Música i lletra (2011), que el duia de nou a L'Auditori. Un escenari ple de capses de cartró va saludar la concurrència que omplia la sala 3 a vessar, i el de Xàtiva de seguida va explicar que l' attrezzo tenia a veure amb unes mudances. Es va poder comprovar a la cançó Història d'un sofà , en què Ventura recorda moments d'infantesa. És un sofà on retroba unes "caniques hivernant", el sofà on aprengué "a descordar roba interior".
Del munt de capses, el cantautor n'anava traient les noves cançons, gairebé nues, amb el subtil acompanyament de Borja Penalba a la guitarra acústica i l'acordió, de Sara Chordà al violoncel, Gabriel Coll al violí, Pau Figueres a la guitarra i la col·laboració ocasional d'Arnau Figueres i Dani Ferran a la percussió. La combinació de música i lletra decanta el resultat cap a un estil pròxim al pop-rock acústic, malgrat la influència evident de Raimon i d'Ovidi Montllor i certa litúrgia idiosincràtica del gènere cançó: cadira, guitarra clàssica (encara que gairebé no la va tocar) i obligades explicacions entre tema i tema.
Són els arranjaments de Penalba, productor de Ventura, el que aporta varietat al conjunt. Així, Ventura pot centrar-se en la seva feina, que és fer arribar al públic uns textos nets, gairebé transparents. Ho aconsegueix amb una veu clara, nítida i agradable a l'oïda, que en alguns moments pot recordar cantautors contemporanis com Jorge Drexler.
Les noves cançons combinen temes d'actualitat com la manca de democràcia ( Torn de preguntes ) i els vestits de Camps ( El nus de la corbata ), dissertacions més o menys filosòfiques ( Present ), vivències personals ( País de carretera ) i un homenatge a Lluís Llach ( Cor de polissó ), amb qui Ventura va gravar, l'any 2005, el disc Que no s'apague la llum .
La quota patriòtica arribà amb Prometença , de Salvat-Papasseit, que connectava amb una reflexió de fons: "Malgrat tot, encara perviurà la llengua". Un "malgrat tot" que diu més que tota la resta.
