PalmaFelip II -I de la Corona d’Aragó- era, en el seu moment, el monarca més poderós del món conegut, però arrossegava l’espina clavada de l’amenaça dels turcs, que el 1558 havien arrasat Ciutadella en “la Desgràcia” que cada 9 de juliol -dijous que ve- rememoren els ciutadellencs. Per això, el 1570, ara fa 450 anys, ordenà l’evacuació de tots els habitants de Menorca. L’ordre, evidentment, mai no es va posar en pràctica per l’oposició dels síndics menorquins -equivalents als actuals regidors o consellers-, amb la col·laboració dels seus col·legues de Barcelona.
Eren temps durs. Els habitants de les Balears, assenyala l’escriptor Miquel Ferrà i Martorell, “estaven quasi acostumats” als atacs dels turcs o del seus aliats del nord d’Àfrica, per la seva freqüència, i sabien “el perill que implicava viure o treballar a les marines”. D’aquí sorgí tot un gènere de cançons populars, el Cicle de la captiva, amb temes com Sa núvia d’Algendar i La germana rescatada, que parlen de donzelles raptades pels ‘moros’, una por ancestral a les Illes.
Les Balears són molt a prop del Magrib, i el Regne de Mallorca visqué relacions comercials molt estretes amb aquelles terres, que cultivaven un blat del qual sempre eren deficitaris. Ni tan sols en els pitjors moments s’interrompé aquest tràfic entre ambdues voreres. Els menorquins aprofitaren, al segle XVIII, la seva condició de súbdits de Sa Graciosa Majestat: “Gràcies a la protecció que els donava el pavelló britànic, els patrons menorquins pogueren comerciar tranquil·lament amb el nord d’Àfrica”, apunta el professor de la Universitat Pompeu Fabra Eloy Martín.
Però la conquesta de Constantinoble -rebatejada com a Istanbul- per part dels turcs el 1453 i, sobretot, la caiguda de Rodes, a Grècia, el 1522 -els cavallers de Sant Joan s’hagueren de traslladar a Malta, cedida per Carles V a canvi del tribut anual d’un falcó- trencaren els equilibris al Mediterrani. La monarquia hispànica intentà contrarestar aquest perill amb la presa de places nord-africanes. Potser Orà en va ser la més destacada i estigué tres segles sota el seu domini. La defensa de Bugia per part dels mallorquins seria l’origen de les Germanies, ja que, com han estudiat els historiadors Margalida Bernat i Jaume Serra, proporcionà armes de foc als futurs revoltats. Ceuta i Melilla són, encara avui, les restes d’aquell fràgil domini.
La conquesta d’Alger per part dels mítics germans Aruj i Khair ed-Din Barba-rossa el 1516 empitjorà el panorama: s’hi havia establert un niu de pirates -si bé els Barba-rossa eren corsaris, una feina perfectament honesta aleshores- i súbdits fidels del soldà d’Istanbul a escasses milles de les Illes. Tan escasses que aquest 2020 Algèria reivindica com a seves aigües territorials que toquen a Cabrera. El 1541 Carles V concentrà a Palma una flota per conquerir la base enemiga. “Un mes després l’emperador”, que havia fet una entrada triomfal a Palma a l’anada, “retornà d’incògnit amb 37 galeres. L’expedició havia fracassat”, conta Ferrà Martorell.
“Aquí vam resistir fins a la mort”
La capital mallorquina era un centre d’informació sobre l’anomenada Barbaria per a la corona hispànica, segons l’historiador Miguel de Bunes. Així que els corsaris “la identifiquen amb el lloc on els monarques espanyols preparen totes les expedicions de conquesta i l’origen dels atacs que pateixen els seus vaixells”. Això implica que moltes de les armades que parteixen d’Alger “s’encaminen cap a les Balears per fer accions d’espionatge, a més de les conegudes ràtzies”, atacs ràpids i per sorpresa per aconseguir botí i captius.
Mallorca i sobretot Menorca, l’illa més allunyada de la Península, foren objecte d’atacs constants: Pollença el 1550, Valldemossa el 1552, Sóller el 1561, Andratx el 1578…, batalles que ara es recorden amb les festes de moros i cristians. D’aquí, expressions com “moros venen” i “moros a la costa”. A Eivissa les esglésies estaven fortificades; encara avui presenten aquest aspecte defensiu. Molts d’anys més tard, el 1629, “desembarcaren set-cents o vuit-cents moros a Santa Eulàlia des Riu per destruir els molins de farina del riu, la qual cosa els fou impedida per l’artilleria del temple”, conta l’investigador Joan Antoni Marí. A Formentera, deshabitada des de la pesta negra del 1348, “els pirates podien obtenir fusta i aiguada”.
El 1535, Khair ed-Din Barba-rossa en persona posà setge a Maó. A diferència dels burgesos de Calais -immortalitzats per Rodin-, que a la Guerra dels Cent Anys oferiren les seves vides per salvar la ciutat, “els negociadors maonesos”, explica l’historiador Miquel Àngel Casasnovas, “assenyalaren les seves pròpies cases i les dels seus amics i parents” com les que havien de respectar els corsaris. Tanmateix, Maó fou saquejada, cases dels negociadors incloses, i aquests detinguts, torturats i executats. “Els soldats espanyols del marquès de Mondéjar acabaren de saquejar i destruir el que s’havia salvat de la vila”. Per defensar Menorca s’aixecà el castell de Sant Felip, en honor de l’hereu de Carles V, el futur Felip II.
Però va ser l’armada turca, dirigida per Pialí Baixà, la que assetjà Ciutadella el juny del 1558. Uns 15.000 homes contra 800 defensors, “18 turcs per menorquí”, comenta la periodista Clara Blanchar. “Qualsevol altra ciutat hauria capitulat només de veure el panorama, però la gent de Ciutadella no només no es va rendir, sinó que va defensar-se com va poder i va aguantar set dies de setge ferotge”, fins a l’assalt del 9 de juliol, amb les muralles destrossades. El saqueig, entre morts i esclaus, suposà, segons Casasnovas, “la pèrdua del 40% de la població total de l’illa i, almenys, de tres quartes parts de la de Ciutadella”. Uns 3.000 menorquins foren portats com a esclaus a Istanbul i d’aquí el títol d’ Acta de Contantinoble, que rep la narració de “la Desgràcia” i que es llegeix públicament cada 9 de juliol, com també l’obelisc que presideix el Born de Ciutadella amb la inscripció “ Hic sustinuimus, pro aris et focis, usque ad mortem ” (Aquí vam resistir, per l’altar i la llar, fins a la mort).
L’impacte no fou tan sols demogràfic, sinó també econòmic, fins al punt que el nou rei, Felip II, promulgà el 1570 l’ordre d’evacuar Menorca, mantenint només Sant Felip com a bastió. Els síndics menorquins, per descomptat, s’hi oposaren i aconseguiren el suport de Consell de Cent de Barcelona. Els consellers barcelonins aportaren un argument irrefutable: si la monarquia hispànica abandonava Menorca, se n’apoderarien els barbarescos i disposarien d’una base encara més propera: “E com sia cert que despoblant-se la dita illa i fortificant-se allí lo enemic por ser la dita illa de la importància y qualitat que és, seria la total destrucció i perdició, no sols de les illes circumveïnes, més encara en manifestíssim dany de tota Espanya ”.
Un home anomenat Joan
L’any següent, el 1571, caigué en poder dels turcs el Xipre venecià. El seu governador, Marcantonio Bragadin, acabà espellat en viu. La monarquia hispànica es va unir al papa Pius V, als cavallers de Malta i a les repúbliques de Venècia i Gènova per constituir la Lliga Santa, que havia de presentar batalla als turcs, i això que venecians i genovesos no es podien veure ni pintura. Era una mena d’OTAN encapçalada pels espanyols, la superpotència del moment.
La llegenda narra que Pius V dubtava de qui havia de triar com a cap de l’armada, ja que cadascun dels aliats proposava el seu candidat quan, celebrant missa, li correspongué llegir aquest versicle dels Evangelis: “Hi hagué un home, enviat per Déu, que es deia Joan”. Tot d’una caigué, per tant, que l’almirall havia de ser Joan d’Àustria, germà de Felip II, si bé és probable que, en qualsevol cas, ho hagués estat, atès el poder del seu parent.
Certament, la coalició guanyà, el 7 d’octubre del 1571, la batalla de Lepant, en aigües de l’actual Grècia, “la més alta ocasió que van veure els segles”, segons Cervantes -que hi era-, i enaltida com una de les mítiques victòries de l’Imperi hispànic. Però no fou decisiva, ni de bon tros. Al llarg dels segles XVII i XVIII, encara es perllongarien l’existència perillosa dels illencs, el corsarisme i la captura i venda d’esclaus per ambdues bandes i, malgrat tot, les relacions comercials, sovint confiades a armadors o patrons de tercers països.
El fill de Felip II, Felip III, arribà a reunir a Mallorca tres esquadres successives per conquerir Alger -els anys 1601, 1602 i 1603-, però cap no va complir el seu objectiu. No tan sols això, sinó que, segons l’historiador Andreu Seguí, deixaren a la Universitat -Ajuntament de Palma- una despesa de 4.000 lliures pels “soldats malalts a l’Hospital General”. El segle XVIII encara conegué les victòries sobre els barbarescos del corsari mallorquí Antoni Barceló (1717-1797), que participà en dues expedicions contra Alger.
El perill dels ‘moros’ no es tancà a les Balears, assenyala l’antropòloga i historiadora Maria-Àngels Roca, “fins a la conquesta d’Alger per part de França al segle XIX”. S’obria pas a una nova etapa, amb l’emigració dels maonesos cap allà. Però aquesta és una altra història.
AQUELL REI DE NEGRE
Escrivia tendres cartes a les seves filles, li agradaven les flors i posseïa l’educació d’un “príncep del Renaixement” -així va titular el museu del Prado una exposició que li dedicà el 1998. Però la imatge que ens ha quedat de Felip d’Habsburg i d’Avís (1527-1598) és la d’un home auster, sever, fins i tot cruel, vestit de negre, reclòs a l’Escorial (la seva arquitectura s’inspira en la filosofia de Ramon Llull) entre muntanyes de papers que ell mateix redactava, corregia o contestava en persona i capaç d’afirmar que, si el seu fill fos heretge, ell mateix “duria la llenya per cremar-lo”. Son pare, Carles V, l’havia avisat quan va abdicar: “Si vols conservar els teus regnes, deixa la capital a Toledo. Si els vols augmentar, trasllada-la a Lisboa”. Era clar que, en funció dels successius enllaços matrimonials, heretaria la corona portuguesa, com així va ser, el 1580. Però va afegir: “Si els vols perdre, trasllada-la a Madrid”. Ja coneixem la resta de la història.
Probablement, el ‘rei prudent’ no fou pitjor que la resta de sobirans de la seva època, però ell sí que ha estat objecte de la cèlebre ‘Llegenda negra’, que el seu secretari, Antonio Pérez, fugit de la cort, va posar en safata de plata als seus enemics, francesos i britànics, sobretot. Així, al seu frustrat hereu, al príncep Carles, probablement un desequilibrat víctima de l’endogàmia familiar, Schiller i Verdi el convertiren en un heroi. A Felip, que es casà quatre vegades, només li sobrevisqué un fill, Felip III, un titella, de qui digué son pare: “Déu, que m’ha donat tants de regnes, no m’ha donat un successor capaç de governar-los”.
