MEMÒRIA HISTÒRICA

Excavar en la memòria

La necessitat de vèncer el silenci i rescatar la dignitat travessa amb força la societat catalana

79 anys després dels bombardejos més devastadors sobre Barcelona, un divendres 17 de març a les set del vespre Dory Sontheimer, catalana d’origen alemany, explica als veïns del barri de Sant Antoni com va descobrir que una part de la seva família jueva havia sigut exterminada pels nazis. Ho narra en els seus llibres Les set caixes i La vuitena caixa (Angle/Circe). Hi ha constància que altres membres de la comunitat jueva es van refugiar a Sant Antoni, com Josef Palomo i la seva família.

Al cap de dues hores, els veïns van a la parada de metro de Rocafort per recordar les víctimes dels bombardejos del 1938: tres dies sota l’impacte de 44 tones de bombes llançades des d’avions italians i alemanys. Més de mil morts, dels quals més de cent eren nens, i gairebé dos mil ferits. L’actriu Alicia González Laá fa una recreació històrica, els veïns encenen espelmes, exposen records i alguns alerten que l’any que ve es compliran 80 anys de la tragèdia. Si en comptes de ser a Sant Antoni fóssim, posem per cas, a la Barceloneta, caldria identificar els refugis als soterranis de l’Estació de França on cada dia desenes de veïns i veïnes anaven a dormir.

Els records autogestionats

El rescat de la memòria continua travessant, insistentment, els barris de Barcelona i tota la societat catalana amb formats diversos: recorreguts pels llocs on la història es va aturar, i aturades per recuperar la imatge o la paraula dels que ja no hi són. I trobades per reflexionar, fer el dol i, si cal, plorar. Posar paraules a les emocions massa temps captives i que afecten de ple tres generacions. Rescatar, recuperar i gairebé sempre excavar. Excavar les cunetes i les fosses, sí, però també excavar els records i els guariments que emergeixen als tallers d’història i als grups de paraula i reflexió. O dels estudis arqueològics i topogràfics, o dels laboratoris que analitzen els ADN i permeten identificacions: nous objectius per continuar excavant.

Sant Antoni és un dels barris pioners en l’excavació del passat, i Mar Trallero, que n’és una de les responsables, té clar que “la memòria l’ha de reivindicar una plataforma veïnal de manera autogestionada i allunyada de les sigles”. Així és com s’ha rescatat la figura de l’anarquista Conxa Pérez, morta fa tres anys. A Carmen Pérez la va ajudar, el 1942, en plena repressió, una família jueva, i després va tenir una parada al Mercat de Sant Antoni on va amagar perseguits.

A més de noms silenciats, s’han recuperat indrets i fets de la història del barri fins fa poc oblidats: el lloc on hi havia el Price, on es feien els grans mítings, o la presó de dones del carrer Reina Amàlia, que es va obrir el juliol del 36 per alliberar les preses. “La gent reacciona amb molta emoció i molta indignació”, explica Mar Trallero. “La gent jove, sobretot, vol saber i demana més trobades i recorreguts. Molts es pregunten per què no se n’han assabentat abans, per què tant de silenci”. I com passa allà on s’excava la memòria els veïns joves i no tan joves acaben assumint que la por va paralitzar la paraula dels avis, àvies, tiets i tietes. De moltes famílies, però no pas totes. A l’Enric Bárcena -que acaba de complir 40 anys- la seva àvia Eva li va transmetre sentiments dels dies amargs que li havia tocat viure. Li va explicar com va ser aquell 17 de març del 1938 quan la bomba va caure a tres quarts de vuit del matí al costat mateix del metro de Rocafort. “I jo ara em sento com dipositari de la llibertat i de la vida millor per la qual ells van lluitar, però també de tot el seu sofriment. Accepto plenament que soc el dipositari del seu dol”, diu l’Enric, emocionat. I afegeix: “Necessitàvem fer una reparació com la que estem fent, però es molt dur pensar que ells no la poden veure. Ells ja no hi són”.

Homes: silenciosos o absents

Enric Bárcena és un dels pocs homes joves que s’han involucrat en el rescat de la memòria. A aquesta mena d’actes hi van homes, i tant!, però no passa per alt que les dones hi tenen una presència més intensa. Això queda encara més palès en els grups de paraula i reflexió, la missió dels quals és vèncer el silenci, fer el dol i prendre consciència de com la violència de la Guerra Civil continua afectant els descendents de les víctimes. És el que se’n diu “transmissió transgeracional del trauma”.

En aquests grups no és fàcil trobar-hi homes. O bé per cada set o vuit dones hi ha un home, com passa al grup que actualment coordina la psicòloga clínica Anna Miñarro. “Cal tenir en compte que van desaparèixer pràcticament dues generacions d’homes, i molts dels que van sobreviure no van poder sostenir l’excés de violència que els havia envoltat”, assenyala Miñarro, i fa ús del mot fantasmes per referir-se a aquells homes abatuts i humiliats a la sortida de la presó o del camp de concentració. “Després de tants maltractaments, mai més van aconseguir una feina digna”. Sí, i no es difícil recordar-los fent plaça al port o en la contractació irregular de la plaça Urquinaona. I conclou Miñarro: “Sempre disposats a ocultar la seva història, suportant humiliacions fins i tot en el nucli familiar. Molts es van tornar violents, van quedar atrapats en malalties tant físiques com psíquiques, i aquesta és la transmissió que van rebre els seus fills”. Una herència que encara sacseja la nostra societat.

“Al meu pare podien haver-lo matat a  Gran Via amb Balmes”

Recordant els bombardejos sobre Barcelona de fa 79 anys, Anna Solé, una dona d’uns 70 anys, ha tingut ben present la imatge d’Álvaro Solé, el seu pare, a qui un fet accidental li va salvar la vida. Cap a les dues de la tarda, una bomba impacta a la cruïlla Gran Via amb Balmes sobre un camió militar amb 23 soldats que transportaven vuit tones de trilita. Havien sortit de la caserna de Lepant, van carregar els explosius a Montjuïc i els portaven a la Inspecció d’Enginyers, a la Sagrera. “El meu pare podia haver estat en aquell grup, fent aquell mateix trajecte. Ja hi havia estat, i sembla que era habitual. No hi va anar perquè s’havia torçat el turmell i el metge de la caserna li havia donat tres dies de baixa. Durant unes hores el van donar per mort”. Álvaro Solé sempre va mantenir que, a la guerra, o et maten o tens molta sort i et salves. Ell va ser molt més afortunat que el conductor del camió, Josep Santacana Domènech, a qui la bomba va tocar de ple. El seu fill Jaume Santacana Marimon ho va explicar per primera vegada el juliol passat a l’ARA.

Qui va rescatar la història d’Álvaro Solé és Guillem Solé, que va fer la recerca sobre l’avi i ho va escriure com a treball per a l’escola. L’Anna Solé se sent satisfeta d’haver transmès l’interès per la història. Va col·laborar amb l’ Amical de Mauthausen i com a professora d’història va portar algunes dones de la guerra a fer xerrades per als alumnes: Trinidad Gallego, Manola Rodríguez, Josefina Piquet. Va intervenir en el llibre Les dones del 36, un silenci convertit en paraula, 1997-2006. “Quan el 1982 van guanyar els socialistes amb majoria absoluta era el moment de recuperar la memòria històrica”, diu Anna Solé, i coincideix amb altres testimonis en una idea: que és irreparable el dolor que suposa que la majoria de víctimes supervivents no han estat a temps de viure els actes de reparació. “Ja no hi són”, insisteix.

Álvaro Solé va continuar vivint a la Sénia, el seu poble. Quan venia a Barcelona procurava no passar mai per la cruïlla Gran Via - Balmes. “ Li costava molt parlar de la guerra”, acaba l’Anna. “I recordo que, si alguna vegada en va parlar, va ser a les fosques, quan hi havia les restriccions elèctriques”.

“Descobrir l’assassinat de l’avi em va fer aprofundir en la psicoteràpia”

Un dia del 2009, després d’una sessió de psicoteràpia, Maite Blázquez se sent empesa a saber què li havia passat al seu avi, mort a Mallorca el 1937. “La família mai no n’havia volgut parlar”, explica. “Em deien que havia mort durant la guerra, i prou. Però jo intuïa que, més que no saber, pesava molt el no voler saber. Que la por paralitzava. I vaig posar el nom de l’avi, Joan Losa Campomar, a internet, i van començar a sortir coses: el meu avi havia estat vinculat a Esquerra Republicana, a Pollença. Després del cop d’estat, els feixistes el van empresonar, i el gener del 1937 el van deixar anar. És el que consta. Però la realitat és que va desaparèixer”. L’escriptor Llorenç Capellà dona a la Maite una pista clau: el seu avi podria estar enterrat a la fossa comuna de Porreres amb 117 o 118 republicans més. “Des de llavors, ja no he parat. I vull deixar clar que és gràcies a les associacions de defensa de la memòria que els nets o els nebots estem recuperant i rescatant els cossos de la nostra gent”.

Fins ara han estat exhumats de la fossa de Porreres 52 cossos, la identificació dels quals està pendent dels resultats de les proves d’ADN. El de Joan Losa Campomar està sent contrastat amb mostres de la Maite i amb les d’altres familiars. “Ara ens toca deixar passar un temps en què hem de conviure amb la incertesa”. Mentrestant, Maite Blázquez continua anant a les trobades del grup de paraula i reflexió que coordina la psicoanalista Anna Miñarro perquè és on troba eines per continuar fent el dol per l’avi. Un drama familiar que només ella va saber detectar i afrontar. La Maite, com altres descendents de les víctimes, es considera víctima de tercera generació, perquè l’ocultació del trauma ha afectat la seva vida, la seva estabilitat emocional. “I vull deixar clar que em sento afortunada per haver tingut l’oportunitat de saber, i d’arribar fins on he arribat”, afirma.

EDICIÓ PAPER 24/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF