Evelyn Arévalo: "El llibre 'La pregària de Txernòbil' és un cant a la vida des d'una de les grans tombes del món"

L'actriu que interpreta el monòleg Carrer de Txernòbil, que arriba al Teatre Sans aquest divendres, explica la implicació emocional que suposa posar-se a la pell d'algú que va patir l'accident del 1986

El Teatre Sans serà, d'aquest divendres fins diumenge 18 d'octubre, un cau d'emocions fortes i profundes. Allà s'hi representarà l'obra de teatre Carrer de Txernòbil (produïda per la companyia catalana Oblideu-vos de Nosaltres, un text que es basa en el relat Una veu humana solitària, inclòs en el llibre La pregària de Txernòbil, de Svetlana Aleksiévitx, premi Nobel de literatura 2015. De la direcció i la dramatúrgia se n'ha encarregat Joaquim Armengol, i posarà veu a les paraules de la protagonista del text, Liudmila Ignatenko, l'actriu Evelyn Arévalo, que ha parlat amb l'ARA Balears sobre aquesta història que és, sense cap dubte, impactant. 

Coneixíeu el llibre La pregària de Txernòbil, de Svetlana Aleksièvitx?

Coneixia l'autora, però encara no havia llegit res d'ella quan Joaquim Armengol em va portar el llibre i em va proposar de fer aquest monòleg. Quan vaig llegir la primera de les veus que formen aquesta pregària, la de la Liudmila Ignatenko, la que més tard es convertí en el nostre espectacle,  Carrer de Txernòbil, vaig quedar molt impactada. Crec que aquesta és la paraula: impacte, perquè a partir d'un relat senzill, sense estridències ni voluntat tràgica, el testimoni de la Liudmila, com el de totes les altres veus, reconstrueix allò que va passar arran de l'accident nuclear i com va afectar les vides d'aquelles persones a tots els nivells. La mort, la pèrdua dels éssers estimats, la desaparició d'una vida en la qual creien, la condemna al silenci que se'ls va imposar, l'exili i el desarrelament, la malaltia constant... La pregària de Txernòbil és un llibre horrorós i bellíssim alhora, un cant a la vida polifònic des d'una de les grans tombes del món.

Com ha estat posar veu a les paraules i la història de Liudmila Ignatenko, com s’ha preparat el paper?

Ha estat un repte enorme. No n'hi ha prou de construir el personatge, has de trobar-lo dins teu, i un personatge així té una càrrega vital i emocional que està molt per damunt de la nostra pròpia experiència amb el dolor i amb la impotència. A mi em sembla que aquest personatge no es pot crear sense la vivència de la pèrdua perquè, sense aquesta experiència, l'únic que coneixem és la por de la mort i el dolor, i Liudmila ja no té por de res perquè ho ha perdut tot. Dins seu hi viuen la ràbia, la impotència, el trauma, el dolor, el record constant i asfixiant de Vàssia [el marit d'ella, mort a causa de l'accident de Txernòbil], la impossibilitat de la felicitat ... Però no la por. Arribar a aquest lloc i fer-hi passar totes les emocions i els matisos de la seva història i projectar-ho a l'espectador ha estat un treball minuciós, de molta reflexió, de deixar-se anar i de retenir i, fins i tot, de bloquejar. Un treball complex, però preciós. 

Deu implicar un gran esforç personal i interpretatiu.

Acab la funció molt cansada, perquè no hi ha una altra manera d'encarar aquesta història que no sigui des de la intensitat i la contenció, des de la tensió de moltes forces confrontades. També és molt exigent emocionalment. La tristesa, la ràbia i el dolor ens deixen exhausts i aquestes són les emocions que regeixen Liudmila.

Treballar damunt el text Una veu humana solitària us ha fet canviar la perspectiva que teníeu de l'accident de Txèrnobil?

No sé si me n'ha canviat la perspectiva, perquè no és que en tingués una altra, però me l'ha fet molt més present i viva, per dir-ho d’alguna manera. L'accident de Txernòbil és com una matrioshka infinita, perquè, a part del desastre humà i natural que va suposar, que és enorme i gravíssim, perquè encara ho continua sent, i això no ho hauríem d'oblidar, va esdevenir el símbol del final d'una era i la pèrdua del somni de dispsoar d'una energia no contaminant, com és la nuclear, perquè esdevé diabòlicament mortífera en les nostres mans.

Heu optat, a Carrer de Txernòbil, per una posada en escena senzilla, gens carregada i naturalista. És per donar força, així, a la paraula?

No hi ha una altra manera de fer-ho. Qualsevol posada en escena artificiosa seria incompatible amb la història, ja no amb la paraula. 

Què és el que més us va impactar del text?

És una pregunta complicada. Crec que podria dir que va ser la barreja entre la duresa, la voluntat objectiva i certa candidesa latent.

Quin ha estat el feedback del públic que ja ha vist l'obra? 

Hem tingut molt bona rebuda per part del públic i hi ha molta gent que, tot i les poques funcions que hem fet, ja l'ha vista unes quantes vegades. La història de Txernòbil a través del relat de Liudmila commociona perquè és una reflexió sobre l'amor, sobre les possibilitats reals d'assumir-lo i, sobretot, de defensar-lo davant la mort. Liudmila, quan comença a parlar, encara no sap si el seu és un relat sobre l’amor o sobre la mort. I l’espectador, tampoc.

Sabem massa poc sobre les conseqüències de Txernòbil?

Jo crec que sí, com de tantes altres coses.

EDICIÓ PAPER 17/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF