El fenomen editorial Nada ha arribat tard, però ha acabat traient el cap a casa nostra. Publicada a Dinamarca l'any 2000 (quan encara no s'havia celebrat la primera edició del Kosmopolis), el debut de Janne Teller orientat a la franja borrosa de l'adolescència va dividir l'opinió pública danesa. N'hi havia que hi veien una incitació al nihilisme i al suïcidi; d'altres, en canvi, consideraven que la desesperança del personatge principal i les escenes de violència eren justament el missatge que l'autora volia combatre. "Per mi, la història de Nada és molt natural: potser hi passen coses cruels, però la realitat és molt més dura", va dir Teller a la professora i traductora Carolina Moreno, encarregada de conduir l'acte amb meticulositat discursiva.
Onze anys després d'aparèixer a Dinamarca, Nada ha estat traduïda a tretze llengües, ha estat inclosa en alguns plans d'estudi -i prohibida en d'altres- i ha estat adaptada al teatre. Fins i tot se n'està preparant una versió operística. Només a Alemanya, el llibre ha venut, en l'últim mig any, 150.000 exemplars. Seix Barral espera que l'enrenou que ha tingut la novel·la faci possible que Nada s'instal·li a les llistes de llibres més venuts.
La novel·la comença en una aula danesa. És el primer dia d'agost, i el professor s'adreça als alumnes de quinze anys amb entusiasme: "Un dia com avui us ha de fer contents, joves. Les vacances no existirien, si no existís l'escola". Després d'aquesta intervenció, Pierre Anthon, un dels alumnes, s'aixeca de la cadira i replica: "Res no val la pena. Fa molt de temps que ho sé. Per tant, no val la pena fer res. Acabo de descobrir-ho". Convençut del seu nihilisme, Anthon s'enfila a un pruner i s'hi queda. Els seus companys, amics i detractors, intenten fer-lo baixar de l'arbre. Primer li tiren pedres i després decideixen fer-li ofrenes, cada vegada més compromeses. Les rèpliques del noi són contundents: "Si viviu fins als 80 anys, n'haureu dormit trenta, haureu anat a l'escola i haureu fet deures durant nou anys i n'haureu treballat gairebé catorze. Com que ja heu gastat més de sis anys jugant i més endavant en gastareu, com a mínim, una dotzena netejant, fent el menjar i cuidant els vostres fills, com a molt us quedaran nou anys per viure".
"La gent jove tenen la ment oberta i es plantegen preguntes importants que els adults defugen -va dir Teller-. No m'estranya gens que el llibre hagi provocat molt més els adults que els adolescents". Nascuda a Dinamarca l'any 1964 i filla d'immigrants austrogermànics, Teller va treballar durant anys a l'ONU abans de decidir que es dedicaria a la literatura a temps complet: "Quan era a Moçambic vaig veure coses molt dures, però també una felicitat molt gran, que contrastava amb el que jo havia vist a Europa. A l'Àfrica hi ha més humanitat i es viu més plenament; a Europa vivim vides administrades". Teller viu la literatura com una "experiència física": "Necessitem les històries per sobreviure, per imaginar i posar-nos en el lloc de l'altre. Estic convençuda que la bona literatura transmet una ànima honesta al lector".
