Eulàlia Valldosera: “Els participants es converteixen en canals transmissors d’una força major”

PalmaL’artista Eulàlia Valldosera (Vilafranca del Penedès, 1963) és coneguda per les seves instal·lacions i performances. Ha estat a Mallorca per impartir el taller Dibuix i energia. Eines per a crear i sanar a Es Baluard, a Palma.

En què consisteixen els tallers?

Formen part, des de fa tres anys, de la meva nova línia de treball. I per a mi són una obra d’art. Es tracta de donar eines a la comunitat perquè s’empoderi en aquest moment tan necessari de canvi, en què la humanitat s’està polaritzant fins a un extrem inviable. D’un costat, hi ha els que volen continuar explotant la terra i el mar i sostenint un sistema que ens emmalalteix. De l’altre, hi ha tot un moviment de gent sensitiva que estam intentant desmantellar aquest sistema i treballar des d’una idea de xarxa, de sostenir-nos els uns als altres.

El vostre art empeny en aquesta direcció?

El canvi que necessitam vindrà donat si aprenem a crear lligams i a relacionar-nos des de la complicitat i no des de la competitivitat. Es tracta de reforçar l’aspecte femení que té tot ésser humà. No m’agrada parlar d’homes i dones sinó d’‘androginat’. Tots tenim dos aspectes, el masculí i el femení, i tots estam entrenats per viure i treballar des d’un lloc energèticament masculí. És el que jo he fet fins ara, perquè el món artístic, igual que tot el món capitalista, és arquetípicament masculí.

Com funcionen els tallers?

A cada un hi participen set o vuit persones. Es tracta que els participants, a través de la creativitat, despertin potencials adormits. Cal activar la part creativa i intuïtiva de l’ésser. Se’ns ha entrenat molt la part lògica del cervell -a l’escola dediquen molt temps a ensenyar-nos a escriure-, però el dibuix activa la part del cervell que és més intuïtiva i associativa, que tenim deixada de banda. La creativitat consisteix a casar totes dues parts: la lògica i la intuïtiva. Als meus tallers ve gent de tot tipus: mestres, arquitectes, metges, yuppies... La majoria són dones.

Treballen sobretot a partir del dibuix.

Sí, el dibuix visible i l’invisible. La mà dreta projecta i dibuixa cap enfora, i jo enseny a treballar amb la mà esquerra, la que activa les parts adormides de l’ésser i treballa cap endins. Fer un dibuix automàtic pot alliberar forces i permetre reconèixer els teus aspectes harmònics i inharmònics.

És catàrtic, tot plegat?

No és l’objectiu. Es tracta de desencadenar la creativitat dels participants, ofegada per mil condicionants, i habilitar-los perquè se’ls despertin poders d’autosanació i perquè es converteixin en canals transmissors d’una força major. No descobresc res. La majoria dels bons artistes treballen netejant els seus canals perceptius, conscients de ser dirigits. El temps-espai és una xarxa que conté memòria. Netejar -de pensaments, de creences...- els teus canals perceptius és treure tot allò que t’obstrueix l’energia i entrar en les múltiples dimensions de què es conforma la realitat.

El que deis té molta relació amb l’exposició titulada Alma. Mèdiums i visionàries, que es pot veure a Es Baluard.

Aquestes artistes són les meves germanes. Des que se m’ha obert el dibuix fluídic, tal com ho anomenava la Josefa Tolrà, vaig anar a buscar què s’havia fet en aquesta línia. I he trobat tantes i tantes creadores que han treballat a l’ombra. Les obres d’aquestes artistes s’han de veure perquè qüestionen el lloc des d’on veim l’art. La història de l’art sempre s’explica des d’un punt de vista intel·lectual i bèl·lic, com una competició entre artistes i estils. I no és així.

Hi ha hagut cap circumstància personal que us hagi obert a aquesta nova visió de l’art?

Per a mi l’art és una eina que m’ajuda a viure. Per tant, el meu art està prenyat de totes aquelles qüestions que em planteja el viure. Si hi va haver cap circumstància? Jo sempre he treballat amb ampolles de productes de neteja -sabó, lleixiu, amoníac- i un dia, sense voler, pensant que bevia aigua, vaig beure d’una ampolla d’aquestes. Em pensava que marxava. I això em va canviar. Era el 2011. La vida et proposa reptes, patiments, perquè tu facis ús dels teus recursos. Per afrontar aquest fet, se’m van despertar nous recursos. Gràcies a unes tècniques energètiques apreses de la mística andina, vaig contrarestar el verí amb aigua. També anava al metge, però alhora donava informació a l’aigua perquè contrarestàs els efectes del verí. I em vaig curar. Tot això va tenir un primer canvi en el meu art: vaig deixar de treballar amb llum artificial i vaig començar a treballar amb llum solar.

Vàreu iniciar-vos en l’art als anys vuitanta, un moment marcat per l’eufòria econòmica i la revalorització de la pintura.

Havíem tingut quaranta anys de dictadura i, en acabar, ingènuament, ens vàrem muntar un món cultural que abraçava el mercat i el capitalisme. Quina decepció! Tot aquell fenomen de l’art dels vuitanta va ser molt retrògrad. Després de tot el que s’havia fet als setanta, amb un art amb una intenció social, que havia sortit de l’espai de la galeria, que era molt conceptual, vàrem anar cap enrere. A més, aquells pintors que es posaren de moda em semblaven tots uns misògins... A les acaballes del franquisme, jo tenia una fe cega en la democràcia. Per a mi els vuitanta varen ser una bufetada.