ART

Eugenio Recuenco: “Som un fotògraf analògic que dispara amb càmera digital”

Entrevista a l’artista madrileny que ha treballat amb les marques de moda més importants i ha publicat en les principals revistes espanyoles i franceses

Les fotografies d’Eugenio Recuenco són artesanals, construïdes a mà. Prepara minuciosament l’escenografia però respecta “la màgia de l’acte fotogràfic”. L’artista madrileny ha treballat amb les marques de moda més importants i ha publicat en les principals revistes espanyoles i franceses. El seu darrer projecte personal és 365º, el més gran i el que li ha costat més temps: gairebé vuit anys. Són 365 fotografies, una per a cada dia de l’any, que tenen en comú un calendari que les ordena i un mateix espai: una caixa de les mateixes dimensions dins la qual Recuenco munta una escena. De vegades, en referència a l’art; d’altres, a l’actualitat, i també a fets autobiogràfics. Enguany ha estat un dels ponents del Formentera Fotogràfica.

Perquè triau marcar-vos el límit espacial de les caixes, a 365º?

No sé si és perquè fa tant de temps que faig feina en publicitat o la por al paper en blanc. Almenys puc saber quins són els límits físics. Sempre he tingut una sensació de desassossec quan m’enfront a un buit; en canvi, el mateix buit amb unes parets que tenen un angle ja em marquen una petita línia que m’ajuda a compondre.

Hi ha fotografies relacionades amb l’art, amb l’actualitat, autobiogràfiques... Per què creis que triau aquestes històries?

En realitat, jo no vull explicar res, però tampoc no em serveix només posar quelcom bonic. Vaig intentar fer una cosa estèticament bonica però amb un motiu darrere. Algunes fotos són explícites i d’altres, no. M’ha passat que després he explicat el motiu d’algunes fotos i la gent les havia entès d’una manera totalment diferent.

La model té una figura molt important a 365º. Què hi aporta?

És molt important perquè l’has de convertir en un personatge. Jo puc fotografiar gairebé amb qualsevol càmera, però necessit la model específica per a cada foto.

Començau amb 365º en plena crisi econòmica. Com ho vàreu viure?

Fer un projecte personal és difícil en tots els moments. Sí que és cert que la crisi allarga molt les coses en el temps. Jo em fregava les mans quan va arribar la crisi, perquè pensava que per fi podríem fer coses amb enginy, per això que diuen que la crisi desperta la creativitat. Doncs no, hem fet el mateix que abans, però sense doblers [riu].

En publicitat heu sentit que, de vegades, el diàleg amb el client ha fet que el resultat del treball no fos el que us hauria agradat?

Quasi sempre. Sempre penses que podràs fer el que voldràs, però sempre ho acabes reduint al que ells volen. Ara em diuen que els encanta el meu treball, però no em telefonen, perquè pensen que serà massa car, i jo tenc la mateixa tarifa de qui comença. El que passa és que ara no call, em dominen menys. Estic en un punt intermedi en què començ a ser molest per al 95% de la publicitat, però tampoc no visc del meu treball personal. I a mi ja no m’interessa fotografiar per a Dior o per a Channel. Ja he estat amb marques bones i sé que és el mateix que les altres però amb més pressupost. I, a més, com més pressupost hi ha, menys poder tens.

Falta humilitat, en l’art?

Crec que hi ha molt d’enaltiment de l’artista. Jo pens que no estam fent res especial, som egoistes i feim el que volem. Jo no estic salvant ningú. Ho faig tot per plaer i per una necessitat que sent. Llavors, he de ser respectuós amb la sort que tenc de poder fer el que m’agrada.

Heu estudiat Belles Arts. Com és el trànsit a la fotografia?

Molt natural. Quan acabes la carrera et quedes amb un buit molt gran. Tenia molts companys que pensaven que eren artistes; jo sabia que no ho era, i que havia d’aprendre molt. Sempre he tingut aquest caràcter de família obrera. Vaig començar a fer fotografia i, durant molt de temps, vaig cobrir convencions. Havia de viure d’alguna cosa.

Com era treballar en analògic?

Molt complicat. No sent cap nostàlgia de l’analògic. Era molt costós i arribaves a casa i no sabies què tenies. Jo m’he adonat que soc un fotògraf analògic amb càmera digital, perquè consider que l’artesania no és en el revelatge, sinó en un altre lloc. Per exemple, no faig servir el Photoshop per fer el que la gent creu. Faig retocs, però no invent la fotografia a partir del Photoshop. Tanmateix, no renegaré de la gent que ho fa, si el resultat és interessant.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF