Publicitat
Publicitat

Estopa tal com raja

Els germans Muñoz omplen la sala Barts en el primer dels quatre concerts acústics programats pel Guitar Festival de Barcelona

No hi ha millor manera de saber si un grup ha triomfat que mirar les cares del públic al final d'una actuació. Aquest dijous, la gent desfilava cap a la sortida de la sala Barts somrient i relaxada després de gairebé de dues hores de concert, encara acompanyada pel record d'una intensa interpretació de 'Como Camarón' que Estopa podien haver allargat fins a la matinada, en un crescendo inflamat.

Els germans Muñoz, després de molts anys tocant en pavellons d'esports, l'han encertat amb una gira acústica i de proximitat. En aquest cas, el format és el missatge: dues guitarres, dues veus i un escenari teatralitzat, com una mena de simulacre del carrer on Estopa van aprendre a retratar allò que tenien més a mà. No és cap casualitat que bona part del repertori del concert de dijous –i dels que faran aquest divendres, dissabte i diumenge també al Barts– l'alimentessin els dos primers discos i la maqueta. És allà on Estopa van definir un territori propi, amb la rumba madrilenya i el rock d'Extremoduro com a marcs simbòlics a partir dels quals van desenvolupar una poètica vitalista que deixava fora de quadre la sordidesa i l'estigmatització per relatar la vida tal com raja, amb jocs de bar, estratègies de festeig i simpatia pels personatges. Aquells Estopa de finals dels 90 van saber aixecar un cançoner sense màrtirs ni herois que funciona millor en les distàncies curtes, allà on el públic pot veure perfectament com tanca els ulls José Muñoz i com estira el coll el seu germà David quan canten 'Tu calorro', i allà on el somriure del David omple de matisos els versos de 'Cacho a cacho'.

Sense banda es perd alguna llum, com els cors femenins que connectaven 'Tu calorro' amb el so de Caño Roto, però el sacrifici paga la pena, perquè les cançons Estopa no necessiten res més que la veu del David i la guitarra del José. Sense estridències, sense virtuosisme, però això sí, amb una execució més polida i afinada. Ells mateixos van dir que volien tocar les cançons tal i com les havien parit, sense estridències, i amb un únic objectiu: gaudir. És el que va fer el públic cantant a cor que vols la primera estrofa de 'Me falta el aliento' i compartint l'humor dels Muñoz en els interludis més o menys teatralitzats que van esquitxar el concert. Tot plegat, amb Joan Manuel Serrat assegut a la vuitena fila, i el públic reconeixent-se en les cançons.

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF