Estimem tant Harry Dean Stanton!

Locarno (Suïssa)Protagonista del neowestern per excel·lència, aquell París, Texas de Wim Wenders que va escriure el malaguanyat Sam Shepard, bona part de la filmografia de Harry Dean Stanton es configura tanmateix a partir de papers secundaris, la majoria a les ordres de grans del cinema com Martin Scorsese i David Lynch. Figura de culte del cinema independent nord-americà, el també actor John Carroll Lynch (el recordareu com a marit de Frances McDormand a Fargo ) li ret homenatge en la seva primera pel·lícula com a director, Lucky, estrenada en un Festival de Locarno que aquest any para especial atenció als paisatges del cinema indie.

A Lucky, Dean Stanton s’encarna en bona part ell mateix, una mena de cowboy nonagenari que viu tot sol en un poble perdut a prop del desert. Malgrat els anys, es manté fidel a les seves passions menys saludables, com el tabac. Entre les altres rutines que no abandona hi ha fer el toc al bar del poble, on paren altres habituals com el Howard, a qui interpreta ni més ni menys que David Lynch.

És fàcil identificar en Lucky moltes de les característiques de l’actor que ja retratava el molt recomanable documental Harry Dean Stanton, partly fiction, des de la devoció per les ranxeres fins a la seva condició irreductible de barfly. La pel·lícula es mou així entre l’homenatge entranyable a una figura que tothom estima, la plasmació d’un univers típicament nord-americà a punt de desaparèixer i certes digressions de caràcter surrealista. Alguns dels grans moments del film tenen lloc precisament al bar, en unes seqüències a mig camí entre Horace and Pete i les pel·lícules de Lynch.

El cantó fosc de Los Angeles

El cantó fosc de Los Angeles Amb títols com Quiet city (2007), Aaron Katz es va convertir en un dels noms més representatius del mumblecore, el corrent del cinema indie que va triomfar a principis de segle com a radiografia emocional de la desorientació pròpia dels joves al canvi de mil·lenni. Amb la seva següent pel·lícula, Cold weather (2011), Katz s’allunyava del mumble pur per acostar-se al cinema de gènere. Sense deixar el marc del cinema indie, a Gemini, una altra de les candidates nord-americanes a endur-se el Lleopard d’Or, entronca amb la tradició del cinema negre a través de la història d’una assistent personal a qui acusen de l’assassinat de l’estrella de Hollywood per a la qual treballava. Katz explora un present en què les relacions personals estan mediatitzades pels vincles laborals, el pes de la fama i la sobreexposició a les xarxes socials. I, sense aconseguir-ho del tot, intenta inscriure Gemini en la llista de grans films que plasmen un retrat de Los Angeles, la ciutat de la fàbrica dels somnis, tan fosc com hipnòtic.

Però la gran capital del cinema independent segueix sent Nova York. I en els últims anys, sobretot el districte de Brooklyn. De Girls als films de Noah Baumbach o Ira Sachs, Brooklyn és el paisatge per on es mouen hipsters, bohemis, moderns, estudiants, intel·lectuals i un gruix important de comunitat LGBT. Malgrat tot, a Brooklyn també queden barris on no proliferen les botigues de menjar orgànic, els centres d’art contemporani ni les llibreries amb club de lectura. I on ser gai encara resulta un problema. Beach rats, el segon llargmetratge d’Eliza Hittman, que es va endur el premi a la millor direcció al passat Festival de Sundance, se situa en aquest univers en brut als marges del districte més de moda de Nova York. Presentada a la secció Cineastes del Present, la pel·lícula segueix el Frankie, un adolescent que viu amb confusió la seva homosexualitat. Fins al punt que no es veu amb cor de comentar-ho amb el grup d’amics, tan ociosos com ell, i es busca una nòvia alhora que s’inicia en el món del cruising. Amb la col·laboració d’Hélène Loubart, directora de fotografia habitual de Marc Recha, Hittman filma el Frankie amb un rotund sentit de la corporeïtat que ens recorda el treball de Bruce Weber i ens presenta Coney Island amb un naturalisme d’aires neorrealistes.

Amb la seva textura visual intrínsecament cinematogràfica i la seva aproximació als marges d’una realitat que podria semblar normalitzada, Beach rats és un d’aquells films que ens recorden quin segueix sent el sentit del cinema independent nord-americà.