“Espero que no sigui l’últim cop que canto al Liceu”

BarcelonaL’espai és el missatge. La roda de premsa de Jonas Kaufmann no es va fer ahir en la funcional sala de premsa del Liceu, sinó al foyer, l’amplitud del qual sintonitza amb la magnitud d’una estrella com el tenor alemany. Aquest divendres Kaufmann, de 48 anys, debutarà per fi al teatre de la Rambla en una òpera escenificada, interpretant el rol principal d’ Andrea Chénier. “Era inacceptable que encara no hagués cantat aquí”, va dir quan no duia ni un minut assegut davant la premsa, segurament conscient que les primeres preguntes buscarien resposta a una situació a la qual ell mateix considera que calia posar remei.

“Sempre he tingut peticions de teatres de Madrid i de Barcelona, i si s’ha de culpar algú és a mi o a l’agència amb la qual treballo. Però no culpeu els programadors d’aquí; la culpa és meva”, va dir alhora que agraïa que aquesta vegada les circumstància haguessin jugat al seu favor, amb una producció dirigida per David McVicar de la qual està “molt satisfet” i que ja havia estrenat a Londres, i amb un repartiment “exquisit” que inclou la soprano Sondra Radvanovsky i el baríton Carlos Álvarez. Però per què no havia passat fins ara? “Tinc la sensació que havia de complir una sèrie de protocols -explica-. Al món hi ha sis o set teatres que són claus per a la carrera internacional d’un cantant, i en aquell moment cap d’aquells teatres era espanyol. Primer va tocar anar a Nova York, Londres, París, Viena, Milà. I com a alemany, també em deien que havia de cantar a Berlín, tot i que penso que ara el principal teatre d’òpera alemany és el de Munic. En qualsevol cas, és important haver estat en aquells teatres i ara és important ser aquí, i espero que no sigui l’últim cop que canto al Liceu”. Val a dir que el mateix Kaufmann reconeix les circumstàncies han de jugar a favor, sobretot en una òpera com Andréa Chénier, que no es programa sovint perquè necessita “tres cantants molt sòlids, i això no és fàcil d’aconseguir entre altres raons per qüestions econòmiques, perquè si hi poses una soprano bona i t’oblides de la resta no funciona”. “Tanmateix, al Liceu tenim una situació ideal, amb la Sondra i el Carlos, i per això estic tan content”, admet.

Posar-hi el cor “sense exagerar”

A Barcelona participarà en tres de les catorze funcions del monument verista de Giordano sobre la Revolució Francesa, “una d’aquelles òperes que és impossible ambientar en una altra època”. “No és com Tosca o com les òperes de Mozart, que pots situar en altres contextos històrics. Amb el verisme és molt difícil deslligar l’obra del context perquè la música està en perfecta sintonia amb les emocions d’aquella situació concreta”, sosté el tenor alemany, que es reconeix un apassionat del verisme, un estil en què, diu, has de posar el cor perquè funcioni, però “sense exagerar”.

“Són òperes que et fan aixecar de la cadira, i en vull fer més -assegura-. També és cert que com a alemany tinc repertori wagnerià. Wagner és molt especial, però també molt llarg i pesat. Ens preguntem constantment com és que Wagner va voler escriure els textos de les seves òperes en comptes d’encarregar-los a un professional, però bé, també em fascina. Wagner no t’arriba al cor a la primera com sí que passa amb el verisme. Necessita més temps, però quan hi entres Wagner és com una droga”.

Al llarg de la roda de premsa, Kaufmann no va fugir d’estudi en cap moment, fins i tot quan, estirant el fil revolucionari d’Andrea Chénier, va ser preguntat sobre “la situació catalana”. Després de fer broma -“és cert que l’obra tracta sobre les revolucions, però espero que aquí no s’interpreti literalment”-, va admetre que és “una situació molt complexa” que no coneix en profunditat, i tot seguit va ampliar el focus per situar-la en el context europeu: “A Europa tenim problemes econòmics en països com Grècia, Itàlia i Espanya, i també hi ha problemes polítics a l’est sobre com tractar el tema dels refugiats. Hi ha gent preocupada per si s’encén un foc que pugui tornar a destruir la idea d’Europa, i penso que això ha fet que el conflicte de Catalunya, un conflicte local, s’hagi convertit en un conflicte més gran. Abans de prendre decisions que tinguin conseqüències tan a llarg termini cal posar tota la informació sobre la taula, i la sensació que tinc, mirant-ho des de fora, és que potser aquí això no s’ha fet. En qualsevol cas, espero que al segle XXI siguem capaços d’asseure’ns a la taula de negociacions en lloc de resoldre els conflictes al carrer o amb les forces militars o policials”, va dir abans de recuperar el sentit de l’humor per tancar la reflexió lligant novament amb Andrea Chénier : “Esperem que la guillotina s’hagi convertit en una cosa del passat”.