L’ESCANDALL
Cultura 08/06/2019

Esdeveniments: Pires i Valent

J. A. Mendiola
4 min
Esdeveniments: Pires i Valent

Logbook és un Quadern de bitàcola. Poetic Logbook és el darrer disc de Joan Valent (Algaida, 1964), un compendi de sentiments i sensacions, set poemes i cinc ports que formen algunes de les travessies de qui -a vint-i-cinc anys i la maleta plena d’il·lusions, ganes i talent- va deixar Mallorca, cap a Amèrica, cap als Estats Units. El seu bagatge fins avui és immens, com ell, però cal contextualitzar-lo. Argumentar les seves qualitats és molt senzill, tan sols calen dues paraules, Deutsche Grammofon, segurament la discogràfica més important de la història de la música clàssica, aquesta etiqueta pintada de groc que significa “alt nivell”. Alt nivell dins un món on els grans mestres i les diferents interpretacions tenen copat el mercat, per la qual cosa entrar-hi al segle XXI des del més pur eclecticisme és una tasca gegantina. Ja és mèrit, però, a més a més, té el valor afegit de la mallorquinitat més enllà de l’illa, perquè es va enregistrar als antics Estudis Meyer, que també tenen història, amb mestres de la Simfònica, la nostra. Smerald Spahiu, Gina Nicola, Cristin Schedukat, Barara Wallus, Marga Navarro, Sonia Krasnova, Marta Hatler, Emmanuel Bleuse, Luis Correa, Joseph Safranski i Olga Karelina. La cirereta del pastís la posa la veu de Maia Planas, que a més de cantar amb exquisidesa els poemes de Cesare Pavese, de Dylan Thomas, de Pedro Salinas, de Ponç Pons i de Robert Graves, hi posa la passió imprescindible per transmetre el lirisme dels originals, amb la dificultat dels diferents vessants de cadascun d’ells. Comença el disc amb una ciaccona que interpreta en solitari Spahiu, Punta Campanella, el port napolità on segons diuen Ulisses va sentir el cant de les sirenes, i acaba amb Puerto de las nieves, ubicat a les Illes Canàries, d’on és Iván Martín, el pianista que interpreta la composició. També hi podem trobar Porto Antico, a Gènova, el port des d’on Ramon Llull va partir cap a Tunísia, o Porto Cristo, on desembarcà el capità Bayo i cap on va anar Bernanos amb una moto quan va saber que el seu fill s’havia enrolat amb les tropes nacionals. També podríem parlar de Vindrà la mort i tindrà els teus ulls, l’emblemàtic poema de Pavese, i de Do Not Go Gentle Intoo That Good Night, de Dylan Thomas, i… però millor escoltar-los i sentir-los. Un esdeveniment de grans dimensions.

Formentor.- Concert de gala, més de gala que mai, amb noms i llinatges, per celebrar els noranta anys de la inauguració de l’hotel Formentor. Per a l’ocasió i dins el nivell habitual de la programació al llarg d’aquestes set edicions, la protagonista també era d’autèntic luxe, Maria Joao Pires, la pianista portuguesa a qui li agradaria aconseguir “tornar a respirar i portar el silenci a la sala”. Potser el “marc incomparable” no era el lloc ideal per assolir que el silenci i l’harmonia anessin de la mà. En qualsevol cas, experiència i ocasió potser única de veure, sentir i escoltar una de les grans davant un teclat. Seriosa, educada i sense gaire protocol, gairebé gens, per a un programa que està passejant al llarg de la Pell de Brau, d’on no surt perquè s’hi troba còmoda, i després de setanta anys d’exhibir el seu talent, des dels quatre anys, ha decidit que s’han acabat els grans auditoris. El que vol és la proximitat amb el públic, que els sentiments que destil·la la música que interpreta els arribin amb el màxim de puresa.

Mozart, Beethoven i Chopin varen ser els afortunats i nosaltres, els beneficiaris. El primer tocava un Stein; el segon, un Walter, encara que li agradava molt l’Stein; Chopin, com tots els mallorquins sabem, tocava un Pleyel. A Maria Joao Pires li va tocar un gran piano Yamaha amb els inconvenients d’un micròfon, l’acompanyament de la natura i també de la civilització en forma d’avió. No és senzill posar passió a la interpretació en aquestes circumstàncies. Tot i així, Maria Joao Pires va oferir una intervenció sòbria, farcida de talent i una tècnica impecable; tant, que fins i tot semblava senzill. Per poder-ho gaudir amb la màxima eficàcia, dues grans pantalles oferien uns plans de les mans des d’angles que mai no podem observar, com són els zenitals, amb una perspectiva extraordinària i una bona realització.

Tornant a la senzillesa, deia Alfred Brendel que el problema de les sonates de Wolfgang Amadeus Mozart és que són fàcils per als nins i difícils per als artistes. La Sonata per a piano núm. 12 en Fa major K. 332 no és una excepció, lleugera i consistent. Un aperitiu que aniria pujant graus de dificultat en majúscules. Les majúscules, per exemple, de la Sonata per a piano núm. 8 en Do menor, Op. 13 Pathétique de Ludwig van Beethoven, una demostració de com el geni de Bonn, en les mans de Pires, feia uns cantabiles d’un cromatisme immens i unes escales gairebé inabastables que la pianista pujava i baixava amb contundent agilitat. Per acabar, la seva especialitat, la seva gran debilitat, Chopin: sis nocturns i dos valsos, que arribarien a tres amb el bis final. Concert extraordinari, potser no, però de ben segur que inoblidable. Molts d’anys.

stats