MEMÒRIA HISTÒRICA

Escoltar les veus dels judicis d’Auschwitz

La policia continua consultant les cintes de les víctimes a l’arxiu de Hesse perquè encara es jutgen nazis

Als anys 50 i 60 els juristes alemanys van començar a reclamar justícia per a les víctimes de Hitler. Van topar amb una vella elit nazi que encara ocupava el poder i una societat que creia que, després de tot, Hitler no havia sigut tan dolent. És en aquest moment que Annette Hess situa La casa alemanya (Edicions 62/Planeta). Eva, la protagonista de la novel·la, fa d’intèrpret als judicis d’Auschwitz, que es van celebrar a Frankfurt entre el desembre del 1963 i l’agost del 1965. Hess va escoltar les 103 cintes (cadascuna amb 4 hores de gravació) que es conserven a l’Arxiu de l’Estat de Hesse, a Wiesbaden, on les víctimes relaten l’infern que van viure al camp de concentració nazi.

Annette Hess: “Soc neta d’un nazi i em sento físicament culpable”

Moure’s entre les prestatgeries d’aquest arxiu produeix certa esgarrifança. El públic general no pot entrar a les cambres on es guarda tota la documentació. Als papers d’algunes de les 456 carpetes del judici, esgrogueïts pel pas del temps, s’hi pot llegir diverses vegades el nom de Josef Mengele, un dels metges assassins de les SS. Hi ha les sentències dels 22 acusats. Pàgina rere pàgina es poden conèixer els testimonis -van declarar 319 víctimes- dels que van sobreviure a Auschwitz i ho van perdre tot darrere les filferrades: dona, fills...

“Vam veure els que havien estat gasejats, estaven drets, comprimits perquè no poguessin caure. Anaven despullats”, va declarar Ota Fábian al judici de Frankfurt. “Algunes vegades, a la clínica, veia nadons embolicats amb paper de cel·lulosa. Els deixaven allà fins que morien”, explicava Anna Palarczyk. Els que eren massa lents treballant els enterraven a la neu amb el cap fora, i algun testimoni afirma com havia vist com lluitaven per sortir. Més de 8.000 persones van treballar entre 1940 i 1945 a Auschwitz a sou dels nazis. Només una trentena van ser condemnats.

Bauer, el fiscal solitari

A la mateixa sala de l’arxiu hi ha tota la investigació sobre la mort de Fritz Bauer (1903-1968), el fiscal que va sacsejar la societat alemanya amb la seva lluita contra l’amnèsia. Va ser un dels pocs juristes que es van atrevir a exigir justícia per a les víctimes del nacionalsocialisme. Es va esforçar molt perquè els crims d’Auschwitz fossin exposats davant tot el món i va impulsar l’extradició d’Adolf Eichmann. Com que no es refiava dels alemanys, va col·laborar amb el Mossad perquè un dels responsables de la Solució Final fos detingut. Però Bauer estava molt sol. El 1968 el van trobar mort a la banyera i mai s’ha aclarit si es va suïcidar. “A Hesse el 50% dels fiscals havien sigut nazis, però en molts altres llocs el 90% i el 100% eren exnazis -explica un dels responsables de l’arxiu, Johann Zilie-. En algun moment devien desistir de buscar fiscals que no ho fossin, perquè quasi tothom havia sigut nazi”. Bauer, segons Zilie, era l’excepció. “Va morir d’esgotament, va intentar portar a judici molts nazis i va viure moltes derrotes. El sistema judicial no el va ajudar”.

El judici de Frankfurt devia tenir un punt agredolç per a Bauer perquè la majoria dels acusats no van passar gaire temps a la presó. Es va considerar que eren còmplices i, per tant, que no havien matat per iniciativa pròpia sinó complint ordres. Els papers amb els sumaris van quedar oblidats durant molts anys als soterranis de la Saalbau Gallus, on es van celebrar els judicis. “No se’ls va fer cas durant dècades. Quan va morir Wilhelm Boger [conegut com el Botxí, va ser condemnat a cadena perpètua] van passar als nostres arxius, van ser digitalitzats i ara es poden consultar online a Memory of the World”, diu Zilie. Encara ara la policia alemanya consulta l’arxiu. Reinhold Hanning, de 94 anys, còmplice d’almenys 170.000 morts quan era oficial de les SS a Auschwitz, va ser sentenciat a cinc anys de presó el 2016. Hess explica que molts fills de la generació que va viure el nazisme van quedar traumatitzats per la impossibilitat de parlar amb els pares. El silenci, però, no es va imposar del tot. Les veus dels testimonis viatgen per tot el món i es poden escoltar amb un clic.

EDICIÓ PAPER 24/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF