Auditòrium.- Majestuosa, espiritual, incisiva, dolça, impressionant, en tots els sentits, i no sé quantes coses més, totes positives, totes encomiables, es podrien dir de la 'Passió segons sant Mateu', de Johann Sebastian Bach, tot just després de veure, escoltar i sentir com l’Auditòrium del passeig Marítim es convertia en un 'alter locus' de la Thomaskirche de Leipzig amb Jonathan Cohen al capdavant dels dos exèrcits musicals. No és gens fàcil fer una classificació qualitativa de la llarga llista de peces que coronen el currículum de Bach, o fins i tot impossible amb un mínim d’objectivitat per a un compositor que transformava les peces més senzilles en una obra mestra. Però segurament amb la 'Passió segons sant Mateu' no hi hauria cap tipus de controvèrsia a l’hora de qualificar-la com l’obra magna del músic més important de la història. La prova més evident potser es troba ja en la conceptual distribució simètrica de les dues orquestres i els dos cors, que va ser d’alguna manera una revolució i la primera passa cap a l’estereofonia, sobretot tenint en compte com estaven distribuïts a l’església de Sant Tomàs. Revolucionari és un bon adjectiu per al mestre que va arribar al càrrec de cantor de Leipzig a condició que “no havia de fer composicions excessivament teatrals”. Està molt clar que aquesta 'Passió' es podria qualificar d’òpera sense necessitat de canviar ni un passatge, ni un personatge, ni cap element de la seva estructura narrativa. Una composició amb diàlegs, antífones i recitatius per contar de manera cristal·lina l’episodi del camí de Jesús cap a la crucifixió, amb una intenció molt diàfana, que el discurs, la història, arribés als seus feligresos amb la màxima eficàcia possible. En els temps actuals, la seva música no s’escolta amb les mateixes circumstàncies i el tarannà de la prèdica ha passat a la categoria d’anècdota enfront de la seva condició d’inabastable obra d’art. Inabastable per la infinitat d’elements que la formen, tots ells d’una puresa excepcional, que dona a tot plegat una categoria superior.
Vists els precedents, cantar i interpretar aquesta immensa peça, amb tants vessants i infinita coherència, que Gardiner titula com 'La seva gran passió' al capítol que li dedica a 'La música en el castell del cel', és un repte que necessita una dosi de talent i feina que va més enllà de la bona voluntat. Això es tradueix en un resultat tan extraordinari com el que aconseguiren la Coral Universitat de les Illes Balears i la Simfònica amb la resta dels integrants de la funció de dijous passat a l’Auditòrium. Pel que fa al director, Jonathan Cohen, ja havia fet palesa la seva idoneïtat per conduir aquest transatlàntic musical quan va dirigir ambdues formacions a la 'Missa en si menor'. Amb la 'Passió', per tant, no hi va haver sorpreses i tot va sortir com requereix la magnitud de l’obra. Nicholas Mulroy com l’Evangelista, sense exhibir un timbre exquisit, va donar al personatge els molts matisos que acumula al llarg de la funció, mentre que William Berger va fer un Jesús sòlid, contundent, ambdós ben secundats per Robin Tristchler, Anna Reinhold i Judit Van Wanroij. De la mateixa manera que els secundaris, integrants de la Coral, Àngels Riera, Irene Gili, Conny Vignolle, Inès Mas, Gerar Abril, Rafel Domingo, Pere Bonet i Miquel Company. Quant als músics, exquisit i precís Jonathan Manson amb la viola de gamba i excel·lents Emmanuel Bleuse i Stephen Farr al violoncel i orgue, respectivament. El clavecí va ser a càrrec de Jonathan Cohen. Una interpretació sòlida, consistent i de molt bon nivell, de la qual es podrien destacar alguns moments o establir comparatives entre les dues formacions, però segur que mai no encertaria la justa mesura. Més certa que mai l’afirmació d’Anton Webern: “Tot està contingut i es produeix en Bach”.
