Aquest estiu serà –a casa nostra i a bona part del món– un moment clau per avaluar i constatar –a partir de la “nova normalitat”– les expectatives de supervivència i remuntada dels agents artístics, creatius i patrimonials culturals que conformen el sistema artístic, sobretot a partir de la resposta rebuda per part dels seus públics o clients i considerant també tant l’efectivitat de les diverses mesures de suport des de les administracions públiques com la fortalesa o vulnerabilitat dels agents implicats.
Des de la perspectiva dels monuments i equipaments artístics (museus, espais d’art, etc.), si l’obertura no va acompanyada de facilitats, incentius i accions i ofertes particularment inclusives i atractives, l’estat anímic i les prioritats dels públics potencials de proximitat molt probablement aniran en altres direccions, més encara quan l’accés comporti el pagament d’una entrada.
I cal tenir especialment present també el rol fonamental de les institucions públiques i del tercer sector en la producció artística contemporània –a banda dels recursos sempre limitats per l’adquisició d’obres d’art– i, doncs, la necessitat reforçada d’un compromís amb els artistes del seu entorn més proper.
Des del punt de vista del mercat de l’art –al marge del canal de venda en línia–, l’estiu permetrà constatar com es va perfilant i reconfigurant la demanda. I, finalment, podrem avaluar i constatar també l’impacte del redimensionament i la reconfiguració del turisme. Tenint en compte que les previsions econòmiques apunten majoritàriament a un escenari de recessió global, el daltabaix tindrà conseqüències de fons greus i d’una durada indeterminada sobre tots els agents artístics (creatius i patrimonials).
A tall d’exemple, el mes de maig el Consell Internacional de Museus (ICOM en les sigles en anglès) va fer públic un informe elaborat a partir de gairebé 1.600 respostes de professionals de museus de 107 països, tot i que majoritàriament europeus (36, un 46,3%). I precisament a Europa un 24% pronosticava la necessitat de reduir el personal, un 80% la necessitat de reduir programes, un 35% la pèrdua de finançament públic, un 39% la pèrdua del finançament privat i un 8% estimava que hauria de tancar.
Per tant, calen mesures urgents per pal·liar aquestes situacions, com ara un ingrés mínim vital almenys per als col·lectius i persones més vulnerables, mentre no es consideri factible una renda bàsica universal. Però també calen transformacions de fons en el sistema de l’art, en els formats i relació, en els agents implicats i en la fixació de prioritats. Incloent l’acceleració en una transformació digital que desenvolupi i consolidi nous sistemes i estratègies de comunicació, relació, col·laboració i intercanvi.
És més urgent que mai reconèixer la cultura com un bé de primera necessitat i l’accés a la cultura com un dret social. I aquest fet s’ha de traduir en polítiques i mesures coherents i coordinades en tots els àmbits de les polítiques públiques (cultural, social, educatiu, comunicatiu, laboral, econòmic, fiscal, etc.)
En el sector artístic ens sembla obvi que això comporta posar al centre d’una banda els creadors –tant des d’una perspectiva de producció contemporània com des d’una perspectiva patrimonial– i també els equipaments (museus, espais d’art, etc.), els monuments i els seus professionals vinculats. I, de l’altra, la seva relació amb els públics, clients o stakeholders. I fer-ho de manera inclusiva, dialogant, col·laborativa i amb una perspectiva global: tenint en compte –des de la diversitat i l’especificitat– tant l’àmbit de proximitat com l’àmbit global; tant les formes de relació físiques o presencials com les formes de relació virtuals o digitals i en línia.
Aquesta és l’única transformació de fons que garantiria un escenari de futur realment millor que el que hi havia abans de la pandèmia de la covid-19: en tots els sentits i en benefici de tots.
