L’ESCANDALL
Cultura 23/08/2019

Sonata Khachatryan

J. A. Mendiola
3 min
Sonata Khachatryan

Pollença.- Quart concert i un altre graó de l’escala que condueix cap a l’excel·lència. A hores d’ara això ja no és notícia, sobretot si tenim en compte que aquesta setmana hi han intervingut l’Accademia del Piacere i Artemis Quartett. Els primers exhibint el seu concepte intemporal de la música barroca i els segons amb Schubert com a bandera de la seva intervenció, que finalitzarà amb el quartet de La mort i la donzella. Si afegim que el proper serà la London Philharmonic Orchestra acompanyant Javier Perianes al piano, es fa impossible fer un rànquing, ni tan sols de preferències, com impossible és esbrinar on acaben les llegendes de Mozart i on comença la vida del compositor. Resta la música, que segurament sense l’acompanyament de la corresponent historieta, real o imaginada, escoltaríem de manera molt diferent. Cert que són més del que sembla els detractors de la seva musica, però sempre ho fan pianíssim. En qualsevol cas, el que és indubtable és la genialitat del compositor i la seva capacitat per embolicar la seva música amb una nova contarella. Cada partitura té la seva anècdota i la Sonata per a violí i piano en si bemoll major núm. 32 K. 454 no és una excepció. També ho conta Ignacio Botella al programa de mà, sempre sucós i amb signatures de primeríssim nivell. Aquesta composició, que Mozart definia com a clavierduetti mit violin, la va escriure per a la violinsta Regina Strinascchi. Quan arribà el dia de l’estrena a la partitura tan sols hi havia la part corresponent al violí, perquè la del piano la portava dins el cap, com si es tractés d’una font d’on brollava música sense aturar. Els germans Khachatryan iniciaren el recull de sonates, Mozart, Prokofiev i Franck, amb la famosa peça de maduresa, equilibri perfecte entre els dos instruments, on no hi ha protagonisme per part de cap dels dos, i així va ser a partir d’aleshores.

Qualificar d’aperitiu una peça que d’alguna manera marca les futures estructures d’aquest tipus de composició seria una injustícia majuscula, però val a dir que el concert, amb aquest primer plat, va anar pujant de mica en mica, fins a arribar al moment àlgid de la vetlada amb César Franck. Interpretació amorosa i delicada, la de Mozart, sobretot en el primer moviment, Largo-Allegro, que no deixa de ser una opció vàlida, amb la precisió de Sergey i l’elegància pianística de Lusine per cuinar aquesta amanida de modulacions tonals com a carta de presentació d’un altre concert de gran categoria. Un concert en què les circumstàncies externes no ho posaren fàcil als intèrprets, entre molts avions que no aturaven de passar per sobre del Claustre, algun mòbil i més postil·les de les necessàries entre el públic no ajudaven ni poc ni gens. El segon plat el signava Sergei Prokofiev amb la Sonata per a violí i piano en re major op. 94 bis. Contrastos, varietat, lirisme, sobrietat, elegància, fanfàrria, que el compositor volia que fos ”clàssica, clara i transparent”, mentre que Bernard Shaw la va qualificar d’“obra humorística de música de violí autèntica”. Sergey Khachatryan va fer una autèntica exhibició de les seves qualitats amb el seu Guarnieri de 1740 per a tot un exercici de funambulisme i versatilitat.

Fi de festa, abans del bis de Sarasate que lligava amb l’homenatge a Capllonch, interpretant una de les millors composicions de César Franck, la ‘Sonata per a violí i piano en la major’. Lirisme d’alt voltatge el que va conferir a la composició aquest músic francès nascut a Bèlgica i d’influències germàniques. Un joc d’infinites variacions del tema principal, tan sorprenents com d’una gran riquesa harmònica, fruit de la maduresa d’un compositor que en el seu moment no va obtenir, ni prop fer-s’hi, el vistiplau del gran públic. A Pollença el varen aplaudir de valent.

stats