Els directors del Sónar: "Estem constantment connectats amb el present i el futur"

BarcelonaRicard Robles i Enric Palau dirigeixen el festival Sónar, juntament amb Sergio Caballero. Porten dues dècades fent realitat un projecte que va començar per donar visibilitat a la música electrònica. Avui el Sónar és un dels esdeveniments culturals més rellevants del país. En aquesta entrevista expliquen com s'ho fan per mantenir la il·lusió i reflexionen sobre el passat, el present i el futur del festival. Parlen de la gent que els inspira, dels artistes que s'endinsen entre el públic i també dels que s'estimen més buidar les neveres del 'backstage'.

Com manteniu la passió per la música després de vint anys?

(Enric Palau): És difícil perdre això. Científicament se t'ha desenvolupat una part del cervell que no es pot resistir al fet musical. Hi ha una motivació per descobrir coses noves que van sortint i això està retroalimentat per una vocació professional.

De quina manera descobriu la música que programeu al Sónar?

(E. P.): Hem teixit una xarxa de gent amb la qual estem connectats, una mena d'antenes. Físicament és impossible abastar-ho tot. A mi se m'ha desenvolupat una altra cosa que no tenia l'any 1994. I és que hi ha coses que em fa mandra escoltar. Si escoltes una cosa i ja hi un procediment mediàtic molt accelerat que veus de seguida que s'allunya del que podem fer al festival potser m'estalvio dedicar-hi més atenció.

(Ricard Robles): Jo continuo funcionant com fa 25 o 30 anys, amb una sèrie de prescriptors o gent el criteri de la qual sempre m'ha inspirat. Sóc molt defensor del paper del prescriptor. És gent que informa i que orienta. Després tu tries i decideixes si els dones la raó o no, però fan una feina extraordinària. Fer-te estimar la cultura musical és molt bo. Figures com el desaparegut John Peel i Mary Anne Hobbs són importantíssimes.

(E. P.): Per mi hi ha dos camins més. Un és aprofitar totes les possibilitats digitals. Hem descobert moltes coses a través dels motors d'associació d'iTunes i Spotify. Segueixes la pista i acabes descobrint deu coses que potser no t'interessen però una que és genial. Això requereix temps.

(R. R.) Però et poses en mans d'un motor.

(E. P.): Sí, però a mi ja m'agrada la cosa aleatòria. Encara em compro discos per la portada. En el festival hi ha moltes coses que no vénen ni de cap prescriptor ni de cap motor, sinó de gent molt ficada en el món artístic i que ens recomanen coses. I, esclar, hi ha molts artistes que hem vist, com la Sisy Ey, que ningú no ens la va recomanar. La vam veure a Islàndia i al tercer tema vam saber que era perfecta per al festival. Vocació sembla que en tenim una mica encara.

El 1994, quan va començar el festival, no era fàcil preveure que tindria èxit. És cert que hi havia antecedents musicals com les discoteques d'Eivissa, la ruta llevantina de la màquina i les macrodiscoteques, però res feia pensar que triomfaria una aposta com la vostra.

(R. R.): Jo crec que ningú ho esperava.

(E. P.): Hi havia altres paràmetres. La música de ball és un gruix molt important del festival, però hi ha la part d'arts visuals i de música experimental, que en aquells moments tenia uns precedents. Era un circuit més reduït, amb locals com el Communiqué i clubs i segells com el G3G i Rotor. Hi havia gent repartida per tota la Península. I en el camp electroacústic hi havia Phonos, que a vegades interconnectava amb aquest grup més experimental. A Barcelona també hi havia un públic obert que anava al Mercat de les Flors a veure propostes noves.

(R. R.): Vam aconseguir que aquestes comunitats es trobessin en un festival. Era l'objectiu.

Un dels grans encerts va ser aconseguir que tota aquesta gent es posés a ballar?

(R. R.): Sí. El coneixement entre les comunitats feia que gent que potser estava treballant amb les mateixes eines o amb el mateix ànim explorador pertanyés a cultures molt diverses. Podia passar que un investigador que estava treballant al seu laboratori estigués investigant territoris molt similars als d'un nano que a casa seva estava fent soroll amb una Roland 303, que pertanyia a la cultura de club. I, de sobte, un descobreix l'altre, i a més a més arriba el moment de celebració, hedonista, de la cultura de ball. Això va anar molt bé. Després, quan gent del pop i del rock va començar a mirar aquesta cultura amb uns altres ulls, l'esdeveniment va poder tenir un encaix més gran.

De quins errors heu après?

(R. R.): Jo crec que de tots. És inevitable.

(E. P.): Algunes coses les has de provar per veure com funcionen. T'hi has d'arriscar.

A vegades no heu encertat amb els DJ que tanquen les nits.

(R. R.): Sí. Hi ha artistes que funcionen en espais per a 800 persones. Els has vist en aquest entorn i has experimentat la potència del seu discurs, però això ho trasllades a un espai de 8.000 persones i resulta que no és el lloc adient. I veus l'artista esforçant-se per fer una feina en un lloc que no és on li surt millor.

Com és que després de 20 edicions encara heu de justificar la presència de determinats artistes, com passa aquest any amb el fenomen Skrillex

(R. R.): És una qüestió generacional.

(E. P.): Tampoc crec que ens estiguem justificant. Expliquem el que fem. El 1995 ningú no justificava res perquè tot era nou, però segurament el mateix periodista que va venir aquell any, si hagués portat deu anys escrivint sobre el festival, hauria trobat coses escandaloses. És una qüestió generacional. Nosaltres estem constantment connectats amb el present i el futur. Aquest any ens trobarem amb una nit, la de divendres, amb Kraftwerk i Skrillex, que són com l'avi i el nét. Nosaltres volem ser un reflex del que passa, però sempre dins d'uns paràmetres de qualitat. No ens interessa programar artistes que no siguin interessants. De Skrillex pot ser que no agradi tot, però hi ha temes que em semblen genials, i l'energia amb què s'ha connectat amb una generació és increïble.

(R. R.): El festival té un compromís amb el que està passant. Ara hi ha un canvi de cicle molt important, sobretot als Estats Units, que van uns 25 anys desplaçats respecte al canvi que es va produir a Europa. No estan repetint la història, sinó que està passant d'una altra manera i amb uns altres protagonistes. Ara l'electrònica de ball està en el mapa dels Estats Units compartint protagonisme amb el hip-hop i el R&B, i és rellevant. Hi ha una sèrie de personatges nous que no vénen de cap escola i que obren camí, i és per aquí que molt públic s'incorpora al consum musical. Ja arribaran a Kraftwerk, Ricardo Villalobos o Pet Shop Boys, però per alguna porta hi han d'entrar. I això és rellevant. El festival vol reflectir tot això.

El criteri de mostrar el que està passant no l'apliqueu a productors d''electrolatino' com Juan Magán

(R. R.): Quan vam néixer ja vam decidir no incorporar escenes totalment consolidades i que tenen el seu recorregut particular. No anem a fagocitar ni a revisitar o a donar un altre punt de vista sobre coses que ja funcionen. Tenen un circuit molt definit, amb canals propis. No volem apropiar-nos-en. I artísticament el Sónar té uns paràmetres, que a vegades poden semblar molt subtils, però és un concepte en què no hem entrat.

(E. P.): Hi ha hagut 'reggaeton', al festival, amb Diplo punxant 'La gasolina', i també hi han actuat Calle 13. La relació de l'electrònica amb les músiques locals l'hem ensenyada de manera bastant àmplia. Tornant al tema Skrillex, és una llàstima quan sents algú que diu el festival porta Skrillex i ja no porta música experimental. Això és que no es miren la programació. Skrillex conviurà amb Evol, amb Adrian Sherwood... La gent a vegades és massa visceral.

(R. R.): Això ho hem viscut diverses vegades. "Un abans i un després en la història del Sónar..."

Alguns periodistes també ens hem equivocat moltes vegades, com quan es tractava amb certa condescendència el Sónar de Nit. Era com si molestés la socialització del festival.

(R. R.): Això forma part de l'element passional. Quan una cosa l'has viscut d'una manera molt intensa, en el moment que es comença a compartir amb altres comunitats desestabilitza una mica. Però després t'adones que continues descobrint-hi coses.

De quina manera condiciona el festival que hi hagi un 50% de públic estranger?

(E. P.): Ens condiciona, però alhora ens ajuda i ens dóna molta llibertat. Confiem molt en el públic. I parlant amb el públic, tant el d'aquí com el de fora, veus que el perfil de festival que té molta gent al cap és el de la descoberta. És un al·licient i un repte.

Sou partidaris d'educar entretenint?

(R. R.): Sempre que educar no sigui adoctrinar, està molt bé. A més, ens fa moltíssima falta a tots. Si no transmets que la cultura és una necessitat per ser millors persones, anem malament. Com a festival pots contribuir-hi una mica, però sense adoctrinar. És bo veure que una part del públic se'n va del festival amb ganes de saber-ne més, d'un artista. Per mi això és educar. La cultura no és només entreteniment.

(E. P.): No ens interessa adoctrinar. Nosaltres no en sabem més que el públic.

De fet, moltes vegades és el mateix públic qui us orienta.

(R. R.): Absolutament. Tu pots tenir una idea o una intuïció, però quan la poses en pràctica és quan el públic et diu: "Porta'm coses d'aquestes". I pot ser la cosa més extrema o Hot Chip, un grup que quan el vam portar nosaltres eren quatre nanos. Els vam programar al Village, al Sónar de Dia, i vam veure que la gent en gaudia. Era un indicador.

Heu programat grups com Kraftwerk, New Order, Björk, Pet Shop Boys i els grans DJ de Detroit. Qui nom us falta? Depeche Mode?

(R. R.): Sí, Depeche Mode. I molts altres. OMD, Talking Heads... Potser alguna figura de la música industrial...

(E. P.): Però ha de ser algú que tingui vigència. No m'interessa portar mòmies que no tenen res a dir, simplement pel fet de poder dir que les hem programat. En canví, sí que és interessant programar un artista d'abans quan connecta amb algú d'ara. Per exemple, aquest any tenim Adrian Sherwood connectant amb Pinch. Això sí. El que encara no hem portat al festival és allò que algun nano està fent a la seva l'habitació. És el que escoltarem l'any que ve.

(R. R.): Això és el que ens excita més.

(E. P.): Els artistes més joves, de 17 a 20 anys, et poden arribar a descol·locar d'una manera molt interessant. Quan programes un artista de 40 o 50 anys, el seu bagatge està escrit a totes les revistes. Té poc a descobrir. Però quan et ve un nano de 18 anys, penses d'on ha tret el que té al cap, d'on ve la seva influència, com ha connectat. És molt interessant.

(R. R.): Aquests joves ja han nascut en plena cultura electrònica, com el Nicolas Jaar. És com si haguessin escoltat música tota la vida, però per edat no han tingut temps.

Pensant en el futur, heu valorat com afectaria el festival que el procés sobiranista acabés donant la independència a Catalunya?

(R. R.): No, no hi hem pensat. El festival ja va néixer amb una vocació internacional més enllà de qualsevol context. Està tan entès que és un festival de Barcelona que es projecta a la resta del món i atreu gent de la resta del món...

En la història del festival hi ha hagut gent molt important, com ara Josep Ramoneda i Jaume Badia.

(R. R.): Sí, ens van acollir al CCCB des del principi. Des del minut zero van entendre que el festival també donava personalitat al CCCB. Hem treballat molt bé amb ells. La seva feina va ser essencial.

(E. P.): Com a gestors, tot l'equip del CCCB, encapçalat durant molt de temps per Josep Ramoneda i Jaume Badia, ens va ajudar molt en el creixement del Sónar al Raval i en el reconeixement del festival a la ciutat. Van confiar en nosaltres. Va ser tot un aprenentatge.

Laurent Garnier, que ja va participar en la primera edició del festival, va ser un suport que venia de fora?

(R. R.): És un dels grans inspiradors. És un dels meus DJ preferits juntament amb Ángel Molina. Són unes bèsties, uns superdotats tècnicament i artísticament. Tenen la capacitat de fer que cada nit sigui la més important, i respecten molt el públic. Són com fars, gent que no perdo de vista. Garnier es va convertir en una mena d'ambaixador.

(E. P.): Per mi és dels millors selectors i DJ del món. M'agrada destacar les dues facetes. És capaç d'estar punxant i que jo hagi d'anar a la cabina a veure quina cançó és la que sona. No em passa tant, això. Té una capacitat musical increïble.

Quina importància té per vosaltres la periodista britànica Mary Anne Hobbs?

(R. R.): És una gran comunicadora, i molt valenta. És capaç de parlar de la cosa més extrema i transmetre-ho amb una passió que et predisposa d'una manera especial. És molt bo que hi hagi prescriptors així. Ha sigut una aliada nostra. Figures com aquestes inspiren molt el festival. Et fan la feina molt més emocionant. Una altra figura notable que ja no hi és és John Peel, que li donava un crèdit extra al festival. Venia al Sónar a descobrir grups, ell, que portava 35 anys obrint les orelles a la societat britànica primer i a la internacional després.

També ho és Daniel Miller, el fundador del segell Mute

(E. P.): La diferència és que Miller és extremadament tímid. John Peel, Daniel Miller i molts altres són gent molt generosa, que, tot i la seva importància en la història de la música, venien al festival i mostraven un interès real. Te'ls podies trobar entre el públic de qualsevol actuació. Són l'antítesi del divisme, tot i que a vegades hi ha divismes que són interessants. Molts artistes a vegades arriben al festival, fan una actuació i prou. És com si t'arriba l'instal·lador de les plaques solars o l'electricista. Fan la seva feina fantàsticament, i després més enllà d'això el que volen són bones copes i arrasar les neveres del 'backstage'. Són artistes absolutament fantàstics, però no mostren permeabilitat amb la resta del festival. En canvi, gent com Peel o Miller estaven interessants a ficar-se en el festival com a públic. És molt gratificant quan passa això.