Música
Cultura 23/01/2020

Daniel Negro: “Si les sales petites seguim existint és gràcies a la complicitat dels músics”

El 1987 Daniel Negro va obrir el Harlem Jazz Club al Barri Gòtic de Barcelona i hi ha programat concerts de manera ininterrompuda durant més de tres dècades. També fa anys que denuncia la falta de suport de l’Ajuntament a la música en directe

Dani Colmena
4 min
El programador musical Daniel Negro al Harlem Jazz Club, que va obrir portes al Barri Gòtic l’any 1987.

BarcelonaEl Harlem, a banda de programar milers de concerts durant les tres últimes dècades, ha vist com al seu petit escenari feien els primers passos alguns dels principals músics i bandes de la ciutat, especialment en l’àmbit del jazz i d’altres estils com el soul, el blues o el swing. El seu fundador, Daniel Negro, va arribar a Barcelona als anys vuitanta després d’haver abandonat el seu país natal, l’Argentina, fugint de la dictadura militar, i d’haver viscut a Suècia i Iugoslàvia. Trenta anys després continua al peu del canó. Manté viva l’essència del Harlem i també l’esperit crític davant les polítiques culturals de les administracions.

Després de 30 anys de vida, ¿en quin moment es troba el Harlem?

A veure, el dia que hi ha un Barça-Madrid ja pot baixar Déu a tocar la guitarra que no venen més de 20 persones. Podríem posar un discjòquei i ja està, però nosaltres tenim un compromís amb els músics: fem concerts quan fa calor, quan fa fred, quan hi ha una pluja torrencial... Hi ha dies que no recuperes el que cobren els músics i el personal, però després ho compenses els caps de setmana. Després de 30 anys tenim cert olfacte a l’hora de programar i gent que ens és molt fidel. Estem contents.

En els anys de la crisi el sector de la música també va patir molt. Tant les sales de concerts com la venda de discos. Com ho vau viure?

En aquells anys els grans equipaments es van dedicar a retallar, mentre que en el sotabosc de la indústria musical hi va haver sales petites que no ho vam fer. Puc dir que en aquella època al Harlem vam fer la mateixa quantitat de concerts o més, no vam baixar el caixet dels músics i no vam retallar personal ni sous. Respecte a la crisi discogràfica, la baixada de les vendes és un problema, òbviament, però també ha fet que els músics s’espavilin més per tocar, per vendre samarretes i discos als concerts... Si sales petites com el Harlem existeixen és gràcies a la complicitat dels músics, que s’avenen a cobrar el que hi ha, perquè a nivell d’administracions no hi ha un projecte clar pel que fa al suport a la música en directe.

Per què ho dius?

A Barcelona tenim escoles de música interessantíssimes: l’Esmuc, el Taller de Músics, el Conservatori del Liceu... Però jo als responsables de l’Ajuntament de Barcelona els he preguntat algun cop: “¿A tots aquests joves músics quines solucions laborals els hi donem un cop surten de l’escola o mentre estan estudiant?” On tocaran? A la Mercè? Al Liceu? No, tocaran en locals com el Harlem, el Jazz Sí, el Jamboree... Però, en canvi, el gruix del pressupost de cultura de la ciutat se l’emporten els grans equipaments. Penso en grups com Ojos de Brujo, que quan no els coneixia ningú van tocar set vegades al Harlem. Després tothom es penja la medalla de tenir un gran grup de la ciutat, però ¿qui s’enrecorda dels locals que, tenint-ho tot en contra, es passen anys programant aquests músics i molts altres que potser no arribaran a triomfar mai?

Llavors ¿com hauria de ser la política municipal respecte a les petites sales de concert? Què demaneu?

Jo els demanaria, primer tot, proporcionalitat. No pot ser que per la Mercè contractis un grup de pop que té un caixet de 50.000 euros per tocar una hora, o que en paguis 3.000 per una cercavila per inaugurar una plaça un matí, i que una sala que programa 340 concerts a l’any, per on passen milers de músics, rebi -si hi ha sort- una subvenció anual de 7.000 euros. La desproporció és brutal. Els demanaria un conveni que ens permetés saber de quins recursos disposarem, com el que tenen el Liceu o el Palau de la Música i, sobretot, que no ens considerin una indústria molesta a la qual s’ha d’atacar a cop d’inspeccions. Jo estava entusiasmat amb el que podia fer aquest govern a Barcelona, però he de dir, amb tota la tristor, que no tenen una política cultural transformadora i popular que ajudi els clubs ni els músics. Tenim un gran potencial musical a la ciutat que s’està perdent.

¿El turisme ha ajudat a compensar la falta de suport institucional?

Sí, ara mateix tenim un 50% d’espectadors locals i un 50% de visitants, aproximadament. Però quan vam obrir al Gòtic, l’any 1987, la gent de Barcelona no baixava de plaça Catalunya. Ningú sabia què fer amb el nucli antic de la ciutat. La majoria de persianes estaven abaixades i uns pobres desgraciats hi vam obrir un local de música. Quan va començar a arribar-hi el turisme, nosaltres ja feia molts anys que hi érem.

I per a vosaltres, que sempre heu apostat per promocionar la fusió de músiques, quina influència ha tingut l’evolució de la immigració a la ciutat?

Quan vam deixar de ser exportadors de mà d’obra i vam començar a ser importadors, van arribar molts músics a la ciutat de diferents parts del món i això va ser un canvi notable. Però això ve de més enrere. Recordem que el trio de Tete Montoliu el completaven l’alemany Peer Wyboris i l’argentí Horacio Fumero, tres músics totalment oberts de ment. Els músics de Maria del Mar Bonet fa trenta anys tenien un grup anomenat Meridiana, que feia música mediterrània amb sons orientals, de l’Índia... Barcelona sempre ha estat una ciutat molt oberta a tota mena de músiques.

stats