Enrique Vila-Matas: “El llibre en paper ha guanyat el primer assalt a la tecnologia”

PalmaCom a ‘vilamatista’, no deix passar l’oportunitat de demanar-li una de les seves dedicatòries en forma de dibuix, tot recordant-li que ja me’n va fer un a l’exemplar de Doctor Pasavento que vaig dur a la darrera entrevista que li vaig fer. Mig en broma, li dic que la intenció és tenir la petjada d’un premi Nobel a la meva biblioteca; accepta l’envit, em comença a parlar de les apostes que acompanyen el guardó cada any i m’adverteix que ell va encertar l’any de Patrick Modiano. Abans de fer la primera pregunta, l’entrevista ja ha esdevingut conversa.

Precisament d’uns diàlegs, els que ha mantingut amb l’artista Dominique González-Foerster des de fa gairebé una dècada, sorgeix Marienbad elèctric : el llibre, sense gènere definit, que Enrique Vila-Matas va presentar aquest dissabte a la Fira del Llibre de Palma. Una obra esquitada de reflexions sobre l’art, la literatura i la seva bibliografia.

S’han d’organitzar fires del llibre per compensar que no es llegeix?

Supòs que és la manera que tenen les llibreries d’apujar les vendes, i el cert és que cada vegada hi ha més fires i festivals literaris. I la raó per la qual la gent llegeix menys l’hem de cercar al món audiovisual i les noves tecnologies. La gent ja no llegeix al tren o al metro, sinó que mira el mòbil. Fa poc anava en un avió llegint Cernuda i em vaig sentir un home del passat. A més, era una edició antiga i quedava gairebé estrambòtic.

Al darrer llibre parlau de museus i no sé si teniu la sensació que les fires són museus efímers que no deixen la petjada que seria desitjable...

Com a escriptor, no em satisfà estar a l’aire lliure signant llibres, però el món del llibre té moltes dificultats i s’ha de col·laborar amb els llibreters. D’altra banda, he de de dir que hi ha fires del llibre molt bones, com la de Buenos Aires i Edimburg.

Què treis del contacte directe que es produeix amb el lector en aquests esdeveniments?

He de reconèixer que des que sign llibres -abans no ho feia- els lectors m’han sorprès gratament. Aporten idees i reflexions interessants. No m’influeixen, perquè no pot ser que opinions tan diverses et condicionin, però les escolt encuriosit.

I les crítiques? Les seguiu? Us influeixen?

No puc evitar llegir les crítiques, em provoquen morbo.

I les teniu en consideració?

Depèn de qui faci la crítica. De tota manera, som el meu principal crític, i a partir de l’autocrítica intent avançar. Sempre que començ un llibre, em propòs fer una cosa diferent del que es fa. Per exemple, ara mateix a Espanya està de moda la novel·la social. No entr en aquests corrents. Sempre he actuat així; quan vaig començar no estava de moda el que escrivia... i ara tampoc.

La tecnologia matarà la lectura, o si més no la lectura en paper?

És impossible de predir, però el llibre en paper ha guanyat el primer assalt a la tecnologia. Fa uns anys es començà a fer molta propaganda del llibre digital i semblava que el paper havia de desaparèixer.

“El món és un paisatge i aquest és la nostra vida. És en els llibres”... és una frase de ‘Marienbad eléctrico’... Tot és en els llibres?

Em referesc que la literatura, en el gènere que sigui, també forma part de la vida.

Un personatge llegint en un tren i un focus il·luminant-ne la lectura... és la imatge de la felicitat segons assenyalau a la darrera obra.

Això ho dic en aquest llibre per Anna Karenina, però un altre dia puc dir una altra cosa; tal vegada semblant, no exactament igual, sobre aquest tema. Estic en contra del que diuen tant els polítics de ‘passar pàgina’. A mi m’atreu la idea de la insistència, de tornar als temes, als objectes. Pos com a exemple Cézanne, que va pintar tantes vegades la muntanya de Sainte-Victoire, i sempre diferent.

De fet, us definiríeu com un escriptor impressionista o postimpressionista?, en aquest sentit de tornar sempre als personatges, escriptors, temes o històries que us resulten atractius. Aquí tornen a ser-hi presents Sebald, Walser, Perec, per exemple...

Sempre hi torn. Hi insistesc, però no repetesc. Enllaçant això amb el Marienbad eléctrico, fa temps que investig sobre L’any passat a Marienbad, el film d’Alain Resnais. Primer no n’entenc res, ho parl amb amics; després m’assabent que està basada en un text de Bioy Casares i ho torn a parlar; descobresc que Marienbad apareix a la primera seqüència d’una de les pel·licules de James Bond ( D’aquí a l’eternitat )... En definitiva, quan et fixes en una cosa, pots descobrir que darrere s’amaga molt més del que sembla. Contestant la pregunta, sí, podria ser impressionista en el sentit que estam parlant, però també un hiperrealista com Antonio López, des de la perspectiva que, com ell, em puc passar mesos, anys intentant trobar informació, detalls, sobre un mateix tema.

Dominique González-Foerster diu que viatjant, fotografiant, llegint o simplement escoltant troba la inspiració per crear, un poc com vós.

Sí, ens inspiram de manera similar, i quan ens trobam, jo memoritz tot el que em conta i aprofit part del que em transmet.

Parlau, al llibre, dels espais oberts i diàfans de L’any passat a Marienbad, però també, i per ventura en contraposició, de les habitacions tancades -dels hotels, per exemple-, necessàries per després valorar la llum... És una metàfora de la vida? De la vostra vida? Heu hagut de passat per forats negres per gaudir després de la llum?

Segur que sí. N’estic convençut.

L’art i la literatura s’haurien de donar més la mà?

Sí. De fet, al segle XIX estaven junts. Ara es considera tot un esdeveniment que la literatura s’acosti a l’art, com fan amb la seva obra DeLillo, Houellebecq i Aira.

Què és art avui?

Hi ha molta presa de pèl, però també hi ha coses molt interessants. És difícil de definir perquè l’art ha evolucionat molt; tal vegada això no ha passat amb la literatura.

I què és literatura? Els llibres d’autoajuda, per exemple, que estan entre els més venuts?

És evident que el llibre ha caigut en la gran indústria i que les editorials han de fer equilibris complicadíssims.