'Engaño': no facis trampes a la universitat

'Engaño'

Amb guió de Gaby Hull i direcció de Louise Hooper per a ITV. En emissió a Sundance TV.

En una de les primers escenes d'Engaño, minisèrie britànica estrenada a Sundance TV, Leah, la professora universitària protagonista, dicta una classe sobre el poder. Rose, l'alumna que esdevindrà la seva antagonista, arriba força tard a la lliçó, en el que es podria llegir com la seva pròpia declaració d'intencions respecte a la idea d'autoritat a l'aula. Engaño engega amb un pròleg, de fet un flash-forward, que ens mostra Leah i Rose encarades en el que sembla la sala de visites d'una presó o similar, cadascuna a un cantó del vidre. L'enquadrament simètric i l'ambigüitat del diàleg no ens permeten deduir qui és fora i qui és dins.

La sèrie juga al llarg dels quatre episodis amb aquest misteri entorn les conseqüències de les accions de les protagonistes. El conflicte esclata de seguida quan Leah corregeix un treball de Rose d'un nivell excel·lent. Tan excel·lent que sospita que l'alumna, que fins ara no havia mostrat gaires aptituds a classe, ha fet trampa i li ha encarregat a una altra persona. Malgrat no tenir proves fefaents, Leah suspèn Rose. L'estudiant, però, no està disposada a deixar-se vèncer i engega tot un complot per enfonsar la professora.

Engaño parteix d'un escenari estimulant. La ficció televisiva fa temps que ha superat aquell reduccionisme androcèntric que no imagina altra possible relació entre dues dones que la rivalitat. Les sèries presenten tot tipus de vincles afectius entre les seves protagonistes, de manera que el de la confrontació en pot ser un més, i d'allò més estimulant com demostra l'èxit de Killing Eve. Per un moment, Engaño també sembla apuntar a una actualització en femení dels temes que nodrien les dinàmiques reversibles de poder entre el professor i l'alumna de l'Oleanna (1994) de David Mamet. Aquí la possible acusació d'haver tractat de forma injusta una estudiant també li sobrevé a la professora just en el moment en què està a punt d'estabilitzar la seva vida personal i professional amb un possible embaràs i una plaça fixa. Però, per molt qüestionable que fos la peça del dramaturg nord-americà, Engaño queda ben lluny d'oferir una necessària reflexió sobre els diferents fronts de poder a la universitat i, en aquest cas, de qüestionar elements com els mètodes d'avaluació o les respectives vulnerabilitats que senten professors i alumnes.

Ans el contrari, la sèrie no tarda a presentar la jove Rose com una barreja entre aquella nena malvada que estenia un rumor maliciós sobre les seves professores al film La calúmnia (William Wyler, 1961) i la psicòpata de la Glenn Close a Atracció fatal (Adrian Lyne, 1987). Els inversemblants i previsibles tripijocs de la noia la fan digna hereva de Maquiavel, però les creadores pretenen justificar els seus actes amb el recurs més fàcil, el del trauma infantil. La sèrie sembla projectar en Rose la por de cert professorat a què els alumnes acabin amb la seva carrera. Però Engaño ni tan sols funciona com a ficció paranoica, perquè prefereix diluir qualsevol element de base sòlid per limitar-se només a enredar la troca a cop de girs de guió que no busquen cap més justificació que la sorpresa per la sorpresa. Ni tan sols l'enfrontament entre les dues dones treu espurnes, reduït a presentar una colla d'adults se suposa intel·ligents i responsables com a pobres víctimes d'una estudiant malèfica. I així ens trobem amb l'enèsim exemple de sèrie que engega el seu potencial interès a dida per abandonar-se a la mediocritat més estèril.