"Encara que sembli impossible, Godard podia ser simpàtic"
Anne Wiazemsky recorda el primer any de relació amb el cineasta al seu nou llibre
BarcelonaAnne Wiazemsky ha viscut dues vides artístiques molt diferents i que, en moments puntuals, s'han arribat a retroalimentar. La primera és la d'actriu, que arrenca l'any 1965 amb Au hazard Balthazar , de Robert Bresson, quan tenia 17 anys, i que acaba 23 anys després, havent treballat amb Pier Paolo Pasolini (Porcile ), Alain Tanner ( Le retour d'Afrique ), Philip Garrel ( L'enfant secret ) i, en set ocasions, amb Jean-Luc Godard. La segona és la vida d'escriptora, que va començar l'any 1988 amb un text curt, Des filles bien élevées , i que després de vuit novel·les va endinsar-se en una trilogia involuntària sobre la memòria que, al seu últim llibre, Un año ajetreado (Anagrama, 2013) l'ha retornat fins als anys que feia els primers passos com a actriu, a la coneixença de Jean-Luc Godard -amb qui va estar casada entre el 1967 i el 1979- i a l'ambient universitari previ al Maig del 68.
"Vaig decidir des d'un primer moment que aquesta història que volia explicar no podia ser explicada des de cap altre punt de vista que el d'una noia de 19 anys", argumentava l'escriptora ahir al vespre a la mediateca de l'Institut Francès de Barcelona al davant d'una cinquantena d'assistents, entre els quals hi havia l'editor Jorge Herralde i el director de la Filmoteca, Esteve Riambau.
Un amor cinematogràfic
Anne Wiazemsky va fer un esforç conscient per "refer un moment molt feliç" en què, esperonada per l'espontaneïtat adolescent i l'empenta d'haver treballat amb Robert Bresson, va escriure una carta al cineasta Jean-Luc Godard declarant-li el seu amor. "Li vaig enviar a la redacció de Cahiers du Cinéma , i quan la va llegir va creuar mig França per trobar-se amb mi", va recordar. Godard, que en aquells moments estava a punt de fer 37 anys, va enamorar-se de la jove actriu i s'hi va casar un any després de conèixer-la: "L'any 1967 el filòsof Francis Jeanson m'ajudava a preparar la selectivitat, que havia suspès l'any anterior. Jo estava a càrrec del meu avi, l'escriptor François Mauriac, i quan el Jean-Luc em va demanar la mà va haver d'aconseguir el permís de monsieur Mauriac". Wiazemsky no va ser conscient del punt cinematogràfic del seu amor fins molts anys després, quan els periodistes continuaven demanant-li per les anècdotes viscudes al costat de Jean-Luc Godard.
L'acció d' Un año ajetreado ocupa poc més d'un any, el temps just perquè l'actriu i el cineasta s'enamorin, preparin el seu primer projecte conjunt i el filmin. La chinoise (1967) passa al mateix pis on vivien Wiazemsky i Godard, i la decoració maoista, si bé un pèl extremada, reflectia el compromís polític del matrimoni. "Em costava viure la confusió entre espai privat i públic, entre veritat i ficció -va reconèixer l'escriptora-. Aquest llibre és una rèplica del que vaig viure fa 40 anys. Encara que sembli impossible, Godard podia ser simpàtic". A més d'intentar rectificar afirmacions que s'han fet sobre ella en relació amb els anys passats amb Godard, l'escriptora també volia recordar les virtuts del cineasta enamorat: "Podia ser una persona molt generosa amb la persona que estimava. Ha canviat molt, i ara ja no li importa res que es digui o s'escrigui sobre ell, ni tan sols les biografies que se n'han escrit".
Mentre roda La chinoise , Wiazemsky aconsegueix entrar a la facultat de filosofia de Nanterre: "M'he capbussat de manera inconscient i no racional en l'època. L'ambient universitari del 1967 era molt avorrit. L'únic amic que tenia quan anava a classe era Daniel Cohn-Bendit. Ni tan sols ell preveia què passaria un any després".
