ELS DIES RABIOSOS DE L’ÒSCAR IDEESNOIRES

CAPÍTOL 48

Emergeix el ‘Pedrolo’

Un remolí d’aigua va fer trontollar la barca on s’havia arreplegat aquell grup de fugitius de la pandèmia i unes ones molt grans els van envoltar. Quan de seguida tornà a allisar-se el mar, van veure com emergia la coberta d’un submarí escombrada per un devessall d’escuma. Seria la Llobarra la primera a saltar a bord. Com que se li van enganxar els peus amb una catifa d’algues, va advertir la resta: “Apa, seguiu-me, però aneu amb compte que això rellisca. D’un moment a l’altre sortirà la meva germana”. Aquest constituïa el darrer pas de l’operació peix al cove ideat pel bacallaner solitari i confiat a les seves tres filles, la Maire, la Llobarra i la Palaia. Si la primera germana s’assemblava a la Pamela Anderson i la segona a la Dolly Parton, tan sols obrir-se l’escotilla van veure que la dona que ara sortia era clavada a la Isabel Tocino, amb la diferència que la Palaia duia un pegat a l’ull.

Abans de saltar, el Giscard d’Estany va cridar “Jerònim” i el senyor Bonastre va recitar uns versos del poeta romàntic John Keats que diuen que “la pena és més bonica que la mateixa bellesa”, i tancant els ulls al moment de fer el salt va afegir: “Que visquin els dies de pluja i Sherlock Holmes!”. La Lleona, l’Òscar Ideesnoires i la resta no van dir res, ni tan sols van haver de saltar, perquè la barca ja estava tocant aquell submarí, que portava escrit el nom a la proa: Pedrolo.

“Benvinguts a bord. No esperava tanta gent però afortunadament aquest vaixell és com la Tardis de Dr. Who, que mai no s’acaba per dins. Sempre que surt un submarí en un llibre, hom pensa en les Vint mil llegües de Jules Verne, i és inevitable ja que aquesta novel·la la va escriure abans fins i tot que s’inventés el submarí, amb permís del Narcís Monturiol, que era de Figueres però que va morir per on avui morim, vull dir urbanísticament, els habitants d’una banda de Barcelona, que són les inacabables obres de l’AVE que hi ha pel parc de Sant Martí. Però no he vingut ara a parlar-vos de clots. Jo en comptes d’interpretar Bach amb l’orgue, com feia el capità Nemo, canto per al Gato Pérez”. I dit això, la Palaia va treure una guitarra Alhambra 3 C i va començar amb aquella que diu: “Ja soc aquí, ja he vingut amb la rumba”. El ressuscitat es va posar a picar les palmes molt content, i llavors la Palaia va passar-se al Peret amb aquesta altra que fa “ y que no estaba muerto, que estaba de parranda ”. De la mateixa manera que passa als llibres del Francisco Casavella, la Palaia, l’Òscar Ideesnoires, la Lleona, el senyor Bonastre, l’home sense cap, el Giscard d’Estany, l’Agostinho Acevedo Ferreira i el gos van col·locar-se en filera per entrar al submarí ballant la conga.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF