Crítica de cinema

'Me llamo Violeta', els reptes de les identitats transsexuals

Crítica del documental sobre la filla de Nacho Vidal i Franceska Jaimes

Direcció: David Fernández de Castro i Marc Parramon. Guió: David Fernández de Castro. 76 minuts. Espanya (2019). Documental.

“De quina manera sé jo que tu ets un noi o una noia?”, es pregunta a diferents nens i nenes en els primers compassos del documental 'Me llamo Violeta', de David Fernández de Castro i Marc Parramon, sobre els reptes dels menors transsexuals. Amb un format pròxim al reportatge televisiu, els directors vehiculen les diverses veus protagonistes a partir de la Violeta, la filla dels actors de cinema per a adults Nacho Vidal i Franceska Jaimes, que va néixer ara fa 11 anys amb trets masculins. “Jo tenia una cultura i una educació. Vaig ser molt estúpid en el seu moment”, confessa de manera colpidora Vidal, i rememora quan es va assabentar que la Violeta és una nena amb penis. Els dubtes, però, apareixen com a records d’una problemàtica superada, perquè els cineastes aborden la transsexualitat amb la mirada posada en el futur, amb lluminositat i un missatge que ens parla de normalitat. Això no vol dir, d’altra banda, que a 'Me llamo Violeta' s’obviïn les lluites prèvies i presents, i el film es deté també en recordar el recent cas de l'Alan, l'adolescent barceloní que es va suïcidar el Nadal del 2015 per l'assetjament que patia a l'institut, com el de la pionera Carla Delgado. “Si faig la vista enrere, m’agafen suors fredes”, diu la diputada madrilenya, en una declaració que il·lustra a la perfecció el complicadíssim camí cap a l’assumpció de la diversitat.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF