Elogi de la vida en parella

BARCELONA."Tenia ganes d'escriure un llibre que no fos acadèmic, amb llibertat absoluta", és el primer que diu Òscar Pujol quan fa referència a El laberinto del amor . Responsable del primer diccionari sànscrit-català, publicat l'any 2006 per Enciclopèdia Catalana, autor d'un estudi sobre Patanjali, compilador del Ioga sutra -primera col·lecció d'aforismes sobre la pràctica del ioga-, la relació professional de Pujol amb l'Índia es remunta a l'any 1979, en què va viatjar al país per primera vegada; set anys després es va traslladar a Benarès per llicenciar-se i doctorar-se en filologia sànscrita. La filosofia i la literatura oriental recorren parts importants del seu últim llibre, definit per ell mateix com un "manual d'autoajuda lírico-filosòfica", en què defensa "la parella de tota la vida".

"No volia que El laberinto del amor fos un llibre sobre l'Índia, però sí que m'interessava que hi sortís Orient com a part de la universalitat -explica-. És veritat que moltes coses que penso estan tenyides d'aquesta barreja d'elements orientals i occidentals que formen part de mi: des de Sèneca, Miguel de Cervantes o Walt Whitman fins a referències a textos claus de la literatura oriental com el Ramayana o el Bhagavad Gita ".

Va ser poc després de començar a dirigir l'Institut Cervantes de Nova Delhi l'any 2007 que Pujol va començar a reflexionar sobre les relacions amoroses: "La parella que jo defenso està basada en la convivència durant tota la vida en la qual els seus integrants són fidels". Plantejat com una narració protagonitzada per diversos personatges arquetípics, el llibre de Pujol passeja per diverses concepcions de l'amor, que viatgen des de la reflexivitat de Paris, el pacte de convivència individualista entre Clara Ligera i Silvestre Soifelís i la promiscuïtat insaciable d'Amanda. "La fidelitat és un valor que actualment ha perdut importància i que comença a ser incomprès. En el cas d'Amanda, l'etimologia llatina del nom indica que és digna de ser estimada. Jo hi afegeixo el significat sànscrit: manda vol dir lenta, per tant a-manda és aquella que no és lenta. La manca de lentitud la fa eixelebrada i irreflexiva: es llança a l'amor sense pensar".

El desig sexual

Pujol posa en boca de Paris el seu punt de vista sobre el desig sexual, "l'avantsala de l'amor, no el seu dormitori", "el punt de partida, no pas el d'arribada", "la flor de l'amor, no el seu fruit". "Els anys de convivència i d'estimar una persona et fan adonar d'això -argumenta Pujol-. La definició de l'amor és molt senzilla, per a mi és la felicitat davant la felicitat de l'altre. Hi ha passatges del llibre en què faig diverses polaritzacions: en un costat hi hauria el plaer, el desig i l'enamorament, i en l'altre la felicitat, l'amor i una espècie de satisfacció general, dos estats d'ànim molt diferents i que sovint tendim a confondre".

A El laberinto de l'amor reben tant els devoradors de cossos com els addictes al costat rosa de la vida: "L'amor porta a la felicitat però t'ho pot fer passar molt malament. Això no s'ha d'oblidar!" Per arribar a distingir l'amor de l'enamorament cal haver après a destriar entre el plaer i la felicitat. "Si el llibre no estigués editat, hi afegiria unes consideracions sobre el sexe que se'm van acudir fa uns dies. Hauríem d'intentar buscar, en comptes del sexe plaent, el sexe feliç: potser així tindríem una vida sexual més rica i no tan embogida, com la que actualment tenen alguns".

Al llibre, Paris dóna cinc consells per a tothom que vulgui ser "mínimament feliç en una relació de parella". Són els següents: no hauríem de pensar mai que arribarem a comprendre la nostra parella; així i tot, hauríem d'estimar-la amb totes les forces; no hauríem de pensar que farem feliç la nostra parella; amb tot, hauríem de fer tot el que estigui a les nostres mans perquè estigui tranquil·la i satisfeta; no hauríem d'acceptar mai la humiliació en nom de l'amor. A El laberinto del amor , Paris diu que el cinquè consell predomina sobre els altres i és de caràcter preferent.

Acceptar l'androgínia

"Quan vaig començar a estudiar sànscrit a l'Índia, un dels meus mestres em va explicar que els bramans es cobrien una part amb un xal perquè consideraven que una meitat del cos és femenina i l'altra és masculina -diu Pujol-. Al tantra es diu que tots som andrògins i, d'alguna manera, la nostra funció és recuperar aquest androgin perdut que tenim a dins. Fins i tot el cristianisme esotèric parla del matrimoni interior, que es dóna quan trobem la meitat que ens permet recuperar la nostra plenitud". A partir d'aquí, Òscar Pujol construeix una teoria sobre els tres sexes: el sexe físic és estable i fruit de l'herència; el sexe anímic és psicològic o mental -el fet de sentir-se home o dona-; el sexe espiritual és el més profund, el que s'apropa a la nostra autèntica identitat: "Aquest sexe pot coincidir amb el físic però hi ha moltes interferències i interseccions. Quan el trobes, en realitat el que passa és que t'acabes de trobar amb tu mateix. Et sents, en definitiva, complet".