OBSERVATORI

Elogi de la pobresa

Re-Cor, de Disset Teatre, és una manifestació de talent amb no poques disciplines

Teatre Principal- Sala Gran.- La zaranda celebra quaranta anys d’existència, rodolant per sobre de tots els escenaris de l’estat espanyol. Fins i tot les Illes. Sempre amb bon èxit de públic i el seu estil “pobrista” pel que fa als personatges, descendents directes de Hamm i Clov, de Vladimir i Estragon, de Winnie i de Willy. També pel que fa a l’estètica dels seus espectacles, que podríem definir “amb quatre trastos” que beuen de les fonts de l’ arte povera de Merz, de Pistoletto, sobretot, de Pascali. No és una mala targeta de presentació, ans al contrari. La Zaranda és història del teatre més ancestral, faranduler de mena, i per tant, fer una espècie de recull del que ha estat aquest transitar per la vida és d’alguna manera un exercici de coherència absoluta i, per altra banda, passejar un cop més la bohèmia que els ha caracteritzat, els protagonistes que han definit el seu tarannà, perdedors per excel·lència, desnonats fins i tot de la seva existència, un deute d’obligat pagament que han liquidat amb la seva darrera creació, naturalment made in Paco Calonge. Ahora todo es noche no és tan sols un autohomenatge, és també un petit reconeixement a alguns personatges teatrals que, si fa o no fa, han inspirat el seu peregrinatge. Són Segismundo, Prometeo i Lear, monarques sense regne, habitants dels camins, inquilins de la indigència, per definir-los a la seva manera, com ho prova el subtítol de l’obra, Liquidación de existencias o el llinatge de la companyia, ‘Teatro inestable de ninguna parte’. La posada en escena té el seu segell, però destacaria el moment en què amb dos carretets de supermercat construeixen un clavegueram o converteixen una llitera en una cinta per a maletes d’un aeroport. Una altra cosa és que aquest discurs captaire, una mica massa transcendent, no es converteixi en un subratllat, o que els personatges amb els quals volen incidir en el trànsit vital i artístic del grup tinguin la consistència que mereixen i que necessiten per complir la funció que en teoria tenen comanada. Sona tot a una mica d’improvisació, a feina sense acabar de fer. Reiteracions en els registres interpretatius, sentències altisonants ficades amb calçador… A tot li manca un bull, o dos, com per exemple el final al·legòric sobre la immortalitat dels clàssics. El conjunt queda pobre, fred. Metafòric? Potser era això el que volien dir amb la liquidación de existencias. Hi havia poc públic. Crec que es diu saviesa popular.

Teatre Principal-Sala Petita.- Dins el capítol d’almoines que el “vaixell insígnia” del teatre local dedica als nous llenguatges, la creativitat, professionalitat i bones maneres de la nostra “indústria” un cop més ha donat mostres de les seves possibilitats. Re-Cor, de Disset Teatre, original d’Albert Mèlich Rial i Carme Serna Far, dirigida per Mèlich i interpretada per Carme Serna i Mercè Sancho de la Jordana, és una manifestació de talent amb no poques disciplines. Molts adjectius servirien per definir aquest espectacle, que més que un “nou” llenguatge, diria que són “molts” llenguatges els que es troben, s’enamoren i conviuen en aquest espectacle. Dansa contemporània, música, audiovisuals, titelles, teatre gestual i convencional s’alternen per contar aquesta història, aquestes històries, aquests records d’infància tergiversats per a la realitat. Pel que fa als adjectius, el primer de tots és sens dubte el de complicat, però també laboriós. Si parlam de la interpretació, diria que elaborada, gairebé impecable, mostrant domini absolut del gest, sempre tan complicat perquè no sembli impostat. Era la primera representació i tants vectors dramàtics no són fàcils de quadrar. Potser el temps d’alguns moments necessita polir i fins i tot retallar. Els nervis del principi tot d’una es varen traduir en feina ben feta. Feina que feia goig. I no era gens senzill.

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF