Elisa Sebbel: "Les presoneres a Cabrera patien el mateix que les dones als camps de refugiats d'avui"

Palma"Ningú deia que hi va haver dones a la presó de Cabrera. Però quan em pos a llegir memòries, m'adon que molts dels soldats parlen de les dones que hi havia allà. Ho vaig tenir clar: escriuria sobre elles", diu Isabelle Bes, autora de La prisionera en el mar amb el pseudònim d'Elisa Sebbel. La novel·la se centra en la vida de les dones que van ser deportades a Cabrera entre el 1809-1814, juntament amb milers de soldats de l'exèrcit de Napoleó, després de perdre la batalla de Bailèn. Bes inventa una història d'amor que articula la trama, però la resta és totalment verídic, basada en les memòries a les quals ha tingut accés l'autora. L'obra va ser publicada a França, amb gran èxit, i ara arriba a Espanya amb l'editorial Roca. La presentarà aquest divendres a la Casa Museu Llorenç Villalonga de Binissalem acompanyada del cineasta Luis Ortas,

La llavor d'aquesta història és una investigació que Bes va fer el 2008 per l'exposició Oblidats a Cabrera. El captiveri napoleònic 1809-1814, de Pep Amengual. A partir de les memòries de les persones que van ser en aquella presó a cel obert, ella va elaborar un article amb mirada de gènere d'aquestes dones, que, fins llavors, havien estat silenciades. "Un primer historiador sí que parla de dones a partir d'una sola memòria i deia que elles es venien. I no va ser així. En les moltes memòries que he llegit, s'hi deia que les venien", assegura l'autora, que també és professora de francès a la UIB.

En la seva història hi ha dues dones protagonistes: Héloïse i Marie. La primera és inventada i la segona és real. Marie va arribar a l'illa en un vaixell amb dos bessons nounats. "Són la nit i el dia: Marie és la que va resant tot el temps i pensa que ha d'acceptar el seu destí, i Héloïse és més moderna i pensa que el destí el fa ella", sosté. Posant llum a aquesta història, Bes ha volgut ressaltar que les dones no comencen a estar a les guerres al segle XX; "a Cabrera n'hi havia i les hi havien deportadades tot i ser del servei civil i no del militar".

La majoria eren cantineres i eren concebudes com a mercaderia: "Qui tenia una dona tenia alguna cosa a vendre", precisa. I això era important tenint en compte que els soldats no feien més que malviure allà. Morien per diarrees després de beure aigua en mal estat, mai els van donar roba nova, i el menjar també era molt escàs. "Varen estar nou dies sense que els duguessin aliment", assegura Bes, qui explica que "en van sobreviure molt pocs, els darrers a arribar-hi". Les xifres són difícils de calcular, però Bes estima que van passar per allà unes 11.000 persones.

"A les memòries que he consultat, alguns parlen de les dones com a mercaderia de luxe, i les venien per gairebé res, per menjar", relata. Hi ha documents a l'arxiu que indiquen que va passar per Cabrera un capellà mallorquí que les va voler treure d'allà i que va denunciar el tracte que rebien en diverses ocasions. "Elles no se'n van voler anar i tampoc crec que els haguessin deixat partir. Jo les entenc, haurien partit a les mans dels seus enemics, que ja les havien violades mil vegades", reflexiona l'autora.

Bes considera que ha escrit un llibre "bastant feminista i molt actual". Pensa que, quant a la situació de les dones, no ha canviat gairebé gens. "Les presoneres a Cabrera patien el mateix que les dones als camps de refugiats d'avui dia. El que sentien aquelles dones ho puc sentir jo ara; han passat dos segles i no hem evolucionat tant", conclou.