La renda bàsica és un ingrés monetari incondicional, de caràcter universal, que l’estat proporciona individualment a cada persona amb independència de la seva renda o situació laboral, pel simple fet de ser ciutadà i resident al país. Per tant, la renda bàsica no discrimina entre rics i pobres, ni tampoc afavoreix determinades formes de convivència, orientació sexual, valors morals o creença religiosa. No s’ha de confondre la renda bàsica amb la renda mínima o altres ajuts condicionats, propis de l’estat del benestar. De fet, la implementació de la renda bàsica suposaria l’eliminació dels ajuts, subsidis o prestacions socials condicionades. Els defensors de la renda bàsica argumenten que és una mesura útil per combatre la pobresa, l’atur i la desigualtat. Segons els defensors d’aquest ingrés de ciutadania, la renda bàsica proporcionaria a les persones una major sobirania econòmica per fer front a les incerteses vitals. A més, una renda bàsica situada per damunt del llindar de la pobresa garantiria unes condicions dignes d’existència i una major capacitat i autonomia per decidir si es vol treballar o no de manera remunerada i també per negociar unes millors condicions laborals. Precisament, un dels motius per oposar-se a la renda bàsica té a veure amb la separació entre renda i treball. Segons els detractors de la renda bàsica, un ingrés incondicional provocaria la retirada massiva de treballadors del mercat laboral i contribuiria a la creació d’una societat d’ociosos i ganduls. Aquesta objecció no té en compte que el treball no és només una font d’ingressos, ni tampoc que hi ha altres motivacions per voler treballar, com són l’autorealització i la satisfacció personal, el sentiment d’utilitat, o el reconeixement i el prestigi social. Cal valorar que hi ha altres maneres de ser útil a la comunitat, més enllà del treball assalariat o remunerat, realitzant treballs socials, domèstics o voluntaris. Existeixen dubtes importants sobre com es podria finançar una renda bàsica. Els partidaris de la renda bàsica consideren que es podria finançar a través de la reforma d’impostos ja existents, com l’IVA o l’IRPF, i també a través de la creació de nous impostos associats als beneficis de les grans empreses, a les noves tecnologies, a les transaccions financeres o a les emissions de carboni. També hi ha algunes objeccions morals que consideren que la renda bàsica no és una proposta justa perquè la rebrien no només persones necessitades i sense recursos, sinó també persones amb rendes elevades i persones que voluntàriament haurien decidit no treballar de manera remunerada. Existeix una Xarxa de Renda Bàsica a escala internacional i a l’estat espanyol. Les seves campanyes han estat fonamentals per introduir el debat sobre la renda bàsica a l’agenda política. Hi ha una sèrie d’obres de referència: Qué es la Renta Básica? Preguntas (y respuestas) más frecuentes (El Viejo Topo, 2012), de Daniel Raventós; Libertad incondicional (Paidós, 2018), de David Casassas, i La renta básica en la era de las grandes desigualdades (Montesinos, 2011), de David Casassas i Daniel Raventós.
Elena Idoate: “És important pensar la tecnologia en relació amb el poder”
Llicenciada en Economia per la Universitat de Barcelona i diplomada en Estudis Avançats en Economia Internacional i Desenvolupament Econòmic
PalmaElena Idoate (el Prat de Llobregat, 1980) és llicenciada en Economia per la Universitat de Barcelona i diplomada en Estudis Avançats en Economia Internacional i Desenvolupament Econòmic per la Universitat de Barcelona. És membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa, en el marc del qual ha elaborat diversos informes sobre economia crítica. També ha escrit articles per a diversos mitjans de comunicació i ha participat en els llibres col·lectius ¿Qué hacemos con el paro? (Akal, 2014) i Qué pensiones, qué futuro. El estado de bienestar en el siglo XXI (Icaria, 2010). A més, ha dirigit i produït el documental Tomar el escenario (2013), en què tracta sobre les presències i absències de les dones a la música alternativa. Amb Idoate parlam de l’atur i de la crisi del sistema de pensions, i també de patriarcat i economia.
Parlem de l’atur i de les seves causes, una qüestió que heu estudiat bé. L’atur és un fenomen connatural i estructural al capitalisme?
L’atur no és un accident que passa quan el capitalisme no funciona bé. L’atur és un fenomen estructural que no es pot eliminar. El capitalisme no podria suportar la plena ocupació perquè generaria un apoderament de la força de treball que el capital no seria capaç de gestionar. L’essència del capitalisme és produir per obtenir beneficis. Aquests beneficis es tornen a acumular per tenir major capacitat productiva, però també per disposar de més eines per competir. I competir, avui dia, vol dir incorporar noves tecnologies que substitueixen la força de treball i que actuen debilitant el control del treball sobre la producció. Les empreses han de cercar sempre reduir el temps de treball per ser competitives. Aquesta competència pel temps duu les empreses a desplaçar costos, substituint treball per màquines. També veim que el funcionament de l’economia capitalista du el capital a certs col·lapses i moments de crisi, a topar amb els seus propis límits. I quan el capital topa amb els seus límits redueix la seva capacitat productiva perquè ja no és viable reproduir-se a la mateixa escala i el resultat és sempre la desocupació de la força de treball, la creació d’un autèntic exèrcit de reserva. L’atur és un greu problema perquè exclou molta gent de l’accés als salaris, i, per tant, de la compra de les coses que necessita per viure. En una altra societat que no cercàs el màxim benefici privat i en què les decisions de la producció estiguessin en mans de la població, la tecnologia no crearia atur i l’atur no seria un problema, senzillament treballaríem menys i fins i tot no ens caldria treballar per viure.
S’està incrementant encara més l’atur estructural a causa de la maquinització i la robotització massiva dels processos de producció industrial?
És cert que les màquines i la robotització provoquen un major atur, però l’atur també està causat pels canvis en els processos productius i organitzatius i sobretot té relació amb el desenvolupament i l’expansió de les forces productives. L’atur no es deu només a la robotització. L’atur és el resultat natural d’un sistema que cerca una expansió incessant i que vol produir més del que pot vendre. Un desenvolupament tecnològic coherent amb les necessitats socials, decidit per la ciutadania, no generaria tant d’atur perquè no existiria l’imperatiu de substituir la força de treball i incrementar la capacitat productiva. És important pensar la tecnologia en relació amb el poder, i valorar qui controla els avenços tecnològics i cap a on van dirigits.
Què pensau de les propostes d’implementació d’una renda bàsica com a estratègia per garantir ingressos a la població exclosa del mercat laboral?
Òbviament, si el treball no és una font suficient de renda per a la majoria de les persones, hem d’implementar alguna altra mesura, almenys fins que no hàgim transformat suficientment els espais productius i tinguem prou sobirania sobre la producció de béns i serveis perquè tothom tingui una participació en la distribució més justa. Però, fins i tot així, és necessari que hi hagi una renda bàsica, un ingrés garantit que no depengui del treball. La renda bàsica és una mesura econòmica destinada a tothom per igual, universal i sense condicions. La renda bàsica, així com jo l’entenc, ha de ser un instrument que ajudi a assolir la igualtat, dins una societat capitalista que discrimina en funció de la capacitat econòmica i en què es prioritza el benefici privat. Les polítiques socials estan orientades a adaptar la força de treball a les necessitats del mercat laboral. Per això, les prestacions socials exigeixen que realitzis cursos de formació orientats a la teva capacitat laboral i que acceptis ofertes de feina que no s’ajusten als teus interessos. La implementació d’una renda bàsica pot afavorir que es rebutgin treballs amb condicions abusives.
La reducció de la jornada laboral i la distribució social del treball actualment existent seria una altra mesura que podria ajudar a reduir l’atur?
La reducció de la jornada laboral pot ser una mesura molt positiva si és capaç de condicionar les pràctiques empresarials. Aplicant aquesta mesura estaríem interferint en la precarietat. No es tracta de repartir el treball precari, sinó de posar pressió i certs límits a les males pràctiques empresarials. Reduir l’atur no és un objectiu desitjable en si mateix, perquè no es tracta d’afavorir fer feina a qualsevol preu, a canvi de salaris de misèria. Si volem una societat més justa, hem de transformar les relacions de producció, guanyant sobirania i espais d’autonomia. La renda bàsica, conjuntament amb la reducció de la jornada laboral, pot propiciar l’apoderament dels treballadors i obrir la possibilitat de transformar el model productiu. Cal tenir molt present que qualsevol mesura que s’apliqui únicament des d’una vessant legal i que no comporti canvis estructurals en el funcionament de la producció serà insatisfactòria i bastant innòcua.
Hi ha una gran preocupació pel futur de les pensions públiques. De fet, fa mesos que participau en debats entorn d’aquest tema. Quin problema existeix amb les pensions a l’estat espanyol i per què s’ha produït?
El sistema públic de pensions té dos problemes: la insuficient quantia destinada a les prestacions socials i el seu finançament. Les pensions actuals són pensions de pobresa, generen una població pensionista econòmicament vulnerable, l’exclusió de les dones i també amplien la bretxa salarial de gènere. L’altre problema és financer. Existeix un dèficit a la caixa del fons de pensions, però aquest dèficit no es pot atribuir al fet que vivim més anys o que hi ha un envelliment de la població. Si hi ha un dèficit a la seguretat social és perquè existeix un atur estructural i perquè les noves cotitzacions són molt baixes a causa de la davallada dels salaris. Els nous contribuents són més precaris i aporten menys recursos al sosteniment de les pensions. Però això no és el que ens expliquen. El que ens diuen és que les pensions són massa generoses, que hem de subscriure plans de pensions privats, que les generacions joves no poden sostenir les més grans, que és un sistema financerament inviable. Aquest discurs oficial que posa en dubte el futur de les pensions està fonamentat en fal·làcies i ha generat una alarma social que només afavoreix les pensions privades.
Sou partidària de deslligar el sistema de pensions de les rendes del treball? Quines fonts alternatives de finançament poden garantir els drets dels pensionistes presents i futurs?
Les pensions es financen amb cotitzacions del treball, però es podrien finançar a través d’altres impostos. Es tracta d’una decisió política. Tenim una economia cada vegada més productiva, que produeix més amb menys treballadors, en què la riquesa no es troba en les rendes del salari, sinó en les rendes del capital. Per què no es poden finançar les pensions també amb les rendes del capital? Les polítiques dirigides a la gent gran es basen en prestacions contributives, que depenen dels treballs realitzats en el sector formal però no cobreixen les persones que han treballat a la llar, cuidant els fills o els pares. La gent gran ens recorda que la vida és vulnerable, que tenim necessitats bàsiques que cal satisfer. Els polítics haurien de deixar de considerar la gent gran com a simples votants i pensar en quines són les seves necessitats reals i en la millor manera de satisfer-les. Les necessitats de la gent gran, d’afecte, salut, oci, cultura o cura, es podrien satisfer al marge del mercat, a través de la provisió de serveis gestionats des d’àmbits públics o comunitaris. Si som capaços de donar resposta a les necessitats de les persones grans des d’àmbits col·lectius i no mercantils, potser ja no sigui necessària una prestació social monetària. La política cap a la gent gran hauria de ser transversal i global i hauria d’abraçar tots els serveis públics i privats. Hauríem de ser capaços de construir un sistema que no discrimini en funció del treball, un sistema basat en l’accés universal a drets, en què els drets no es defineixin segons el patró de l’home blanc que ha treballat en un mateix lloc de feina durant tota la seva vida.
Es pot combatre el patriarcat a través de l’economia? Com pot contribuir l’economia a la transformació social de les relacions desiguals?
El patriarcat té una dimensió econòmica. El patriarcat té un paper fonamental en la producció a través del treball domèstic femení. Les llars són fàbriques de mà d’obra. A les llars, les dones reprodueixen la força de treball. Però l’economia convencional no considera que el treball domèstic femení sigui un treball. El treball domèstic realitzat per les dones esdevé així un treball desconsiderat, que no es reflecteix en el producte interior brut, que no genera drets ni retribucions i que està a disposició del sistema. Però en el moment en què el mercat es retira i decau, la responsabilitat de les coses més bàsiques recau sobre les llars. L’economia capitalista necessita el patriarcat per expandir-se, necessita que la força de treball es reprodueixi de manera gratuïta, per això oculta la despossessió i l’opressió patriarcal. Sense l’opressió del patriarcat no és possible la producció. L’economia convencional té interès a mantenir separada l’economia mercantil i productiva de l’economia reproductiva, encara que el treball productiu i el reproductiu no formen part de dues esferes econòmiques separades, ni tan sols són esferes. L’economia i el patriarcat formen un cos social únic. Ja hem parlat d’algunes mesures antipatriarcals que es podrien aplicar, com el repartiment del treball. Es podria repartir el temps de treball, integrant dins la jornada laboral tant el treball fet a l’empresa com el treball domèstic i el treball comunitari.
