Publicitat
Publicitat

OBITUARI

Eduard Castellet, un home de paraula

L’empresari i escriptor, mort a Barcelona als 87 anys, va presidir la Fundació Miró entre el 1989 i el 2009

Eduard Castellet i Díaz de Cossío va ser el quart president de la Fundació Joan Miró. Quan Joan Miró la va crear, va prendre com a referent els centres d’altres països que ell coneixia, on la llibertat d’expressió, l’esperit innovador i l’obertura al món en definien l’activitat. Ha sigut responsabilitat del patronat el fet de vetllar perquè aquestes intencions fossin respectades i l’equip professional ho ha materialitzat.

Si els tres primers presidents van haver de vetllar per la construcció de l’edifici, per la seva posada en marxa i per l’ampliació, respectivament, a Eduard Castellet li va correspondre el repte de mantenir la vitalitat que l’edifici engrandit va donar a la institució i de garantir-ne les necessitats, també incrementades.

La particular personalitat d’Eduard Castellet reunia totes les condicions necessàries per poder afrontar amb èxit la nova etapa. De formació autodidacta, tal com es definia, va acumular una remarcable cultura que era la suma d’una tria amb criteri de les seves lectures, d’una gran curiositat pel món que l’envoltava i del seu interès per tots els camps de l’art, des de la música fins a les arts plàstiques. De fet, va fundar una revista, Promos, i va escriure tres llibres autobiogràfics -Norbury (1987), L’edat breu (1989) i Passeig enrere (2000)-. Gran conversador, amè i intel·ligent, dominava amb comoditat, a més de l’italià i el francès, l’anglès, après a Anglaterra, on va viure de petit. La gestió de l’empresa familiar de corbates, activitat que va assumir més per sentit de la responsabilitat que no pas per vocació, tot i que se’n va sortir amb un èxit notable, li va fer conèixer el món empresarial.

El respecte com a argument

Amb una actitud activa, que si algú confonia amb optimisme era corregit d’immediat, Eduard Castellet va iniciar la seva etapa de president de la Fundació Miró. Van ser vint anys en què, amb l’espai expositiu guanyat, calia mantenir el millor nivell en les exposicions temporals, però també calia estar atent a Miró i cedir-li l’espai convenient.

La Fundació Joan Miró va presentar Mark Rothko, Alexander Calder, Eduardo Chillida... Es va celebrar el centenari del naixement de Joan Miró amb una àmplia exposició antològica que va reunir obres de tot el món juntament amb els seus corresponents dibuixos preparatoris.

Va ser en el moment de la celebració del centenari del naixement de Joan Miró quan es va plantejar la possibilitat d’acollir a la Fundació una bona part de la col·lecció particular més important del món d’obres de l’artista. Això va comportar una nova ampliació de l’edifici, que es va inaugurar el 2001.

El centenari de Joan Miró, el dipòsit de la col·lecció Katsuta o la segona ampliació de l’edifici són projectes que comporten un evident risc. Eduard Castellet, com a home d’empresa, sabia valorar el risc però també tenia clar que no podem acovardir-nos davant d’allò que perviu i que dona sentit a la institució. Sabia com lluitar amb la paraula, quan tenia el convenciment que la causa era justa. El seu respecte a les institucions i a les persones va ser el seu millor argument.

Havia anunciat que volia deixar la presidència de la Fundació, no pas per cansament sinó perquè considerava que calia donar pas a una nova etapa. Així ho va decidir l’any 2009, quan va passar a ser president emèrit. Ara fa just un any va morir la Tiu, tal com familiarment anomenava la seva muller Beatriu. Esperem que s’hagin retrobat.

Els llibres que ens fan grans