L’ESCANDALL
Cultura 25/07/2020

Eclèctic i babèlic

J. A. Mendiola
3 min
Eclèctic i babèlic

Santanyí.- Dijous passat el VIII Festival Internacional de Música Vila de Santanyí començà a Cala Figuera amb un noruec, un italià, un argentí i un anglès com a encarregats de donar el sus a l’esdeveniment, de la mà i el violí d’un albanès, gairebé mallorquí, Smerald Spahiu, al capdavant de la secció de corda de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears. Concert eclèctic, concert babèlic, que es va repetir divendres al castell de Bellver. Dos llocs emblemàtics, marcs incomparables, amb la diferència que el de Cala Figuera va ser amb tots els instruments microfonats, que sempre resta qualitat a l’audició. Crec que no va ser un concert fàcil per als intèrprets, però així i tot hi posaren la dosi de professionalitat que els caracteritza, potser una mica més en aquests moments tan peculiars, tan complicats, que viuen els que viuen d’estar sobre un escenari.

Grieg, Vivaldi, Piazzola i Britten varen ser els elegits en la tria, amb més punts en comú que el fet que tots en el llinatge tenen un consonant que es repeteix. Per començar, la Suite Holberg, d’Edvard Grieg, que va compondre per a la commemoració del 200è aniversari del naixement de l’escriptor que dona nom a la peça, pare de la literatura noruega i nascut a Bergen, la ciutat on també ho va fer el compositor mateix molts anys després. No era tan sols un homenatge amb nom i llinatge, era també honorar i recordar tota una època i una música, com per exemple la de Vivaldi, coetani de l’escriptor, que interpretaren tot just després d’aquesta suite, inicialment escrita tan sols per a piano. Des de la seva primera interpretació va assolir la categoria que ostenta, motiu pel qual Grieg va ampliar els instruments i d’alguna manera va aportar una dosi extra de riquesa orquestral a un enèrgic Preludi, de la mateixa manera que va potenciar fins a l’excel·lència el Rigodon amb el qual es tanca la composició.

De Vivaldi queda poc per dir i res per afegir. D’ Il prete Rosso varen interpretar el primer i el segon concert de Les quatre estacions, o el que és el mateix, la Primavera i l’ Estiu, amb el concertino i director, Spahiu, i el violoncel·lista Luis Correa com a grans protagonistes d’aquest segon envit de la vetllada. Naturalment va ser el que més aplaudiments es va embutxacar. Val a dir que les mamballetes varen ser una mica protagonistes tot el concert, per excés, circumstància que deixava els protagonistes, un cop i un altre, una mica sorpresos, per dir-ho suaument.

El tercer en discòrdia, Astor Piazzolla, va ser el complement perfecte del “pèl-roig”, ja que varen rematar les famoses estacions amb la Tardor i l’ Hivern de les seves Cuatro estaciones porteñas, adaptades per a corda, inicialment escrites per a bandoneó, piano, violí, guitarra elèctrica i contrabaix. Tot i allunyades de l’esperit de l’original, l’eclecticisme del compositor va sorgir amb fluïdesa i el tango i el barroc semblaven fets l’un per a l’altre. Un diàleg precís entre la música popular i la més academicista, igualment descriptiva, però canviant l’escenari del camp i la natura pel d’un panorama urbà, capitalí, de Buenos Aires, amb pinzellades de falsa improvisació pels contrastos harmònics de què sempre fa gala Piazzolla.

Com a fi de festa, Benjamin Britten, que va agafar algunes de les seves composicions de joventut i les va batre amb l’estri de l’experiència, fins a aconseguir aquesta Simfonia Ximple, que no era altra cosa que un homenatge a la mar, la que sempre va presidir la seva existència i les seves composicions en un altre dels múltiples exercicis de versatilitat que el caracteritzen. Naturalment el segon moviment, el famós i singular Playful Pizzicato, va rebre la seva doble ració de les omnipresents mamballetes..

stats