Dyango: “Cantar d’aquesta manera tan sentimental no és fàcil”

BarcelonaJosep Gómez Romero (Barcelona, 1949), Dyango per a l’art, està celebrant 50 anys de gires internacionals amb un tour que primer va passar per l’Argentina, el país on va començar a triomfar a finals dels anys 60, i que aquest dijous té una parada al Palau de la Música (21 h). El públic hi trobarà “la veu i l’amistat de Dyango”, tal com diu un músic que acaba de ser recompensat amb un Grammy llatí.

Fa unes setmanes va rebre el Grammy llatí a l’excel·lència musical, que el reconeix com a “exponent clau de la música pop llatinoamericana”. Què significa per a vostè?

Això significa que he estat altres vegades nominat i no me l’han donat. Però bé, mai no és tard quan arriba. A més, aquest Grammy és més important, és per tota una trajectòria, per una vida d’excel·lència musical.

El Grammy llatí arriba ara que aviat farà 50 anys del primer disc, que va triomfar abans a l’Argentina que a Espanya.

Sí. Aquí em va costar bastant triomfar. Jo ja era músic de professió, però en els meus inicis discogràfics això -que en principi semblava que podia ajudar- no em va ajudar gaire, perquè volia fer-ho tot massa ben fet, perquè m’agradava el jazz, que no era comercial. Però bé, el que he fet està ben fet i comercialment s’ha demostrat que era bo perquè he venut molts milions de discos.

El fet de ser músic el perjudicava?

Evidentment, m’ha ajudat perquè hi entenc molt més que si no hagués estudiat música, però he rebutjat coses que comercialment a les discogràfiques els hauria anat meravellosament bé.

I com s’explica l’èxit a l’Argentina?

Vaig ser dels primers cantants que van ser populars a Amèrica, i a més a tots els països, des dels Estats Units fins a l’Argentina; menys al Brasil, que és més difícil per la llengua i pel tipus de música que ells estan acostumats a escoltar. A Amèrica m’estimen amb bogeria, per ser el Dyango. Si no cantés m’estimarien igual. Hi he pensat: per què m’estimen, si soc un tio normal i d’estar per casa? Doncs per la meva manera de ser, tan normal.

A Buenos Aires fins i tot va arribar a tenir casa.

Vaig comprar una casa quinta, que diuen ells, però no vaig arribar a viure mai. I tal com la vaig comprar la vaig vendre perquè em robaven fins i tot el motor de la nevera.

Segueix vivint a Caldes de Montbui, oi?

Sí. És un poble meravellós. Jo soc de Sant Antoni, a Barcelona, que és un barri fantàstic, però fa més de trenta anys que vaig anar a viure a la muntanya.

Per cert ha vist com ha quedat el nou Mercat de Sant Antoni?

Sí que l’he vist. És maco, sí, el que passa és que jo tinc al cor i a l’ànima el meu mercat d’aquella època, allà on jugava a futbol amb una pilota de drap. Ara tot és molt més modern.

El futbol també ha canviat. Li agrada el Barça de Valverde?

El Barça m’agradarà sempre hi hagi qui hi hagi. Però reconec que el d’avui, junt amb el de Guardiola i el Dream Team, és un dels millors Barça de la història. I hi ha en Mesi, esclar, que a part de jugar com ningú ha jugat a futbol, té el do de la senzillesa. És genial.

Fa quatre anys vostè va anunciar que plegava, i de fet va arribar a fer una gira de comiat.

Vaig dir que plegava perquè tenia el nervi ciàtic malament i m’havia d’operar. El primer que feia al sortir a l’escenari era buscar un tamboret o una cadira. Ja no era el mateix. Vaig fer la gira dient que em jubilava, però em van operar i em van deixar nou. Em van operar un dijous i el dissabte hi havia un Barça-Madrid al Camp Nou. I vaig anar al camp. Van fer-ho tan bé que em van deixar nou. I no m’he ressentit de res. I aleshores vaig pensar: què faig, si el que m’agrada és cantar?

¿Troba a faltar la música quan no la té a prop?

Sempre he de tenir alguna cosa sonant. I de normal ha de ser jazz.

Quin jazz li agrada escoltar a casa?

A mi m’agrada el jazz instrumental. Que cantin al jazz està molt bé, hi ha gent que sap fer-ho, però prefereixo l’instrumental. Prefereixo el Michael Brecker, per exemple.

¿Vostè ha sigut tan romàntic com algunes de les seves cançons?

Sí, he sigut una persona romàntica, però no sé si tant com poden expressar les cançons. Ara que escolto tot el que he fet al llarg dels anys m’adono que cantar d’aquesta manera tan sentimental no és fàcil. És un do com el que té Messi.

Moncho deia que ell ja era romàntic als 14 anys. I el 14 de gener vostè participarà en l’homenatge que es farà a Moncho a L’Auditori. Què ha sigut ell, per a vostè?

Un amic entranyable, una bona persona i un cantant que no ha sigut prou reconegut. Tenia el problema de voler treballar cada dia i a la mateixa sala, i amb això, sí, crees una clientela, però ¿després què passa? Què no et coneix ningú. Ara, crec que el Moncho ha sigut el millor cantant de boleros.

Vostè que sempre defensa Catalunya arreu, ¿com la veu ara?

Difícil. Ens equivoquem sempre. Volem començar la casa per la teulada i això no pot ser. Quan es diu que la unió fa la força, és veritat. No hem de posar-nos a discutir i a barallar-nos entre nosaltres mateixos. Si volem una determinada cosa, ens unim, fem això, intentem aconseguir-ho i després ja discutirem, si cal.