20/12/2014

Duel de ‘mezzos’ i més

3 min
Joyce Didonato.

La Maria Stuarda que es representa al Gran Teatre del Liceu podria haver estat un duel de ‘mezzos’, la nord-americana Joyce Didonato com a Maria Stuarda i la valenciana Silvia Tro Santafé com a Elisabetta, un històric duel de reines antològic, signat per Gaetano Donizetti, amb un extraordinari llibret de Giuseppe Bardari basat en l’original de Friedrich von Schiller, que arribà amb no pocs problemes als escenaris operístics i que finalment, segurament gràcies a la interpretació de Montserrat Caballé, s’ha consolidat en el repertori mundial. En qualsevol cas, la nit de l’estrena al Liceu hi va haver més protagonistes que donaren rèplica antològica, com és el cas del mexicà Javier Camarena, a qui vàrem poder veure al mateix escenari com el Nemorino de L’elisir d’amore la temporada passada, exercint de Leicester, amb un timbre preciós i una vocalització impecable; Michele Pertusi en el rol de Talbot, un baix de veu rotunda i clara, o Vito Priante com a Cecil, baríton que es mou tan còmode en els greus com en els aguts, sense oblidar Anna Tobella com a Anna Kennedy. També és cert que el personatge de Maria Stuarda està escrit per a soprano, fet que naturalment augmenta la dificultat a una mezzosoprano com és el cas de Joyce Didonato, que va interpretar amb rotunditat -millor en els greus, naturalment-, però en conjunt una autèntica delícia. Per tant no ho tenia fàcil Silvia Tro per plantar cara a la seva “contrincant”, però ja en la seva primera intervenció, amb Si, vuol di Francia il Rege, Ah, quando all’ara i In tal giorno di contento, posà sobre la taula quins eren els seus trumfos i esclataren els primers aplaudiments amb els seus corresponents “brava”, encara que l’aperitiu de gran vesprada el va posar el cor del Liceu, dirigit per Peter Burian, que en tot moment va estar a l’altura de la resta, que no era poc.

Protagonistes femenines

Potser el menys brillant del muntatge sigui la posada en escena de Patrice Cautier i Moshe Leiser, amb les dues protagonistes femenines vestides d’època, mentre que la resta ho feia en vestits contemporanis, una bona manera de marcar diferències, mentre que, per exemple, l’aparició de la cambra cadafal en què executen la Stuarda em semblà una mica barroera i estèticament fora de lloc. Si fa o no fa, no molesta, per la senzilla raó que el conjunt reflecteix i transmet el drama, la passió i la virulència de la història d’amor, de gelosies i de la història de l’enfrontament entre les dues cosines, les reines d’Anglaterra i Escòcia, amb el final de tots conegut. Podríem citar un grapat de moments impressionants, com el final del primer acte, Va, preparati, furente, o el duet entre Leicester i Elisabetta del principi del mateix acte, o el que interpretaren Didonato i Pertusi a Oh mio buon Talbot, per no parlar d’ Un cuor che muore reca il perdono, encisador, que traspassà amb diferència el cúmul de sensacions que havíem viscut fins a arribar al moment dramàtic per excel·lència, i que va fer que el Liceu es glacés d’emoció.

Queda tan sols parlar de qui conduïa la funció des del fossat, Maurizio Benini, i tan sols se m’ocorre un adjectiu, impecable, i que per tant recollí una de les ovacions més sucoses de la nit. Una nit meravellosa, d’aquestes que mai no s’obliden. Bel canto de la mà de Donizetti i per extensió la de Benini, i les veus delicioses de Didonato, de Tro, de Camarena, de Pertusi, de Priante, de Cecil, de Tobella, del cor...

stats