Dr. Calypso fa reviure la Barcelona 'skatalítica'

La banda s'acomiada amb un concert que no volia ser nostàlgic

Patilles llargues, samarretes de grups de ska, polos Fred Perry. Olor de cervesa barrejada amb la flaire dolça d’algun porro esporàdic. Dissabte a la nit, el Moll de la Fusta va reunir molts dels supervivents de la Barcelona 'skatalítica' dels anys 90, quan una intensa onada de música jamaicana va recórrer el país. Hi eren per veure els Dr. Calypso, grup imprescindible d’aquella vibrant escena que, després de tres dècades, ha emprès una gira de comiat que no s’acaba amb el concert de la Mercè perquè dirà adeu definitivament el 4 de gener a l’Apolo.

Parada final per a l’ska de Dr. Calypso

Els més veterans es barrejaven amb gent més jove, guiris i passavolants. La munió de gent congregada arribava fins on el so ja era gairebé imperceptible, i fins i tot n’hi havia que s’abocaven sobre la barana de l’altre costat de la ronda. La música caribenya és com la del flautista d’Hamelín: té sempre la capacitat de seduir qui la sent de lluny. Fa que s’hi acosti i que se li disparin braços i cames, com activats per un ressort, a mercè dels incansables ritmes a contratemps.

I no, no semblava un concert de comiat. Lluny d’evocar èpoques passades, els Calypso van sortir a l’escenari totalment connectats amb l'aquí i l'ara, sense treure el peu de l’accelerador i fent ballar a tort i a dret. Van sonar, esclar, tots els clàssics: 'The power of the latin soul', 'Cinecittà', 'Slow boat to Trinidad', 'Aquesta nit', '2.300 milions'... La gent no corejava només les tornades (“busquen, busquen, l’home més ric, per treure’n profit”), sinó fins i tot les línies més memorables de la secció de vent metall. Si en algun moment es va sentir nostàlgia, va ser només per aquella Barcelona en què en cada casal, en cada centre cívic, hi havia un grup batejat amb un joc de paraules que incloïa la paraula 'ska'. Sempre a prop de la seva essència popular, Dr. Calypso van voler també donar suport al Tecnicat, sindicat dels tècnics del món de l’espectacle.

La nit de 'reggae' al Moll de la Fusta, que encara havia de continuar amb Green Valley i amb Alex Bass & Same Song Band, havia començat amb la breu actuació dels Fur, un jove quartet de música jamaicana, finalista del festival de bandes novelles Brot 2018, que amb els seus ritmes electrònics tenyits de 'dub' i de 'dancehall' semblen augurar futur per a estona a la música d’arrels jamaicanes feta al nostre país.

Rap i música ‘chaâbi’

En un altre punt de Ciutat Vella, a la plaça dels Àngels, hi havia també una important massa de gent que gaudia del concert de Masego, músic nascut a Jamaica però crescut als Estats Units. El seu R&B tenyit de jazz futurista i textures electròniques va aplegar públic fins més enllà del carrer Montalegre, cosa que dificultava el pas dels cotxes. Més tard, amb Oddisee, ja hi havia dues ambulàncies bloquejant el carrer, però potser per l’efecte espera –l’MC de Washington va sortir a l’escenari 15 minuts més tard del previst–, hi havia més clarianes entre el públic. Amb tot, el raper va saber llegir l’estat d’ànim de la gent a la una de la matinada i va combinar el seu característic 'flow' amb unes bases més 'house' i ballables.

Entre un concert i l'altre encara es podia fer una excursió ràpida a l’escenari de la Catedral per veure la meravellosa orquestra algeriana de música 'chaâbi' El Gusto, que reunia, quasi miraculosament, 18 músics jueus i musulmans sota la imponent mirada del temple cristià.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF