ART

Dos artistes units en la vida i la pintura

Una exposició del Museu de Montserrat fa dialogar les obres de Ràfols Casamada i Maria Girona

Després de dos anys de recerca, l’historiador, crític i poeta Bernat Puigdollers ha aconseguit portar a bon port un objectiu ambiciós: explorar per primera vegada amb profunditat l’etapa de joventut d’Albert Ràfols Casamada i Maria Girona amb una exposició al Museu de Montserrat. O, com diu el títol de la mostra, treure a la llum “l’equilibri possible” entre ells, malgrat que Ràfols Casamada va començar a tenir més projecció pública als 60 i Girona va quedar en un segon terme.

Val la pena anar al Museu de Montserrat per veure la mostra per molts motius, però sobretot pel tram final del recorregut: després del repàs minuciós i cronològic que Puigdollers fa de les seves trajectòries, és emocionant veure com s’allibera de la cotilla de la cronologia i fa dialogar les obres dels dos pintors. El resultat és molt sucós. “He volgut trencar la barrera entre ells dos”, afirma Puigdollers, que també ha volgut posar l’obra de Girona “al mateix nivell” que la de Ràfols. “Em vaig posar en contacte amb els familiars i, en la manera com parlaven d’ells, l’equilibri en l’àmbit personal se’m va fer molt evident -subratlla-. I al darrere hi havia l’artístic”.

Mentre que Albert Ràfols Casamada va fer el pas a l’abstracció, Maria Girona es va mantenir ferma en els seus postulats pictòrics inicials. Tot i així, sembla com si haguessin pintat les pintures d’aquest àmbit l’un al costat de l’altra, entenent-se, tot i que cadascú feia servir el seu llenguatge personal: a Casa i balcons (1975) ella va pintar un edifici de veïns amb la façana ocre i rosada, i dos anys després ell va fer un Espai lluminós 2 amb una composició molt similar a la mateixa façana. En un altre exemple, una finestra blava emmarca per l’esquerra una vista de Cadaqués pintada per Girona el 1980. Deu anys més tard els camps de color d’uns Signes pintatsper Ràfols estan organitzats de la mateixa manera.

L’estima en dos tons de blau

L’exposició inclou més d’un centenar d’obres i documents, una vintena de les quals provenen de la fundació del matrimoni i la resta d’entitats i institucions com la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, l’Espai Guinovart, l’Espai Subirachs, la Galeria Joan Prats i l’escola Eina, i de col·leccions privades. També hi ha una peça feta per Antoni Llena expressament per a la mostra, un petit sobre amb dos papers blaus de diferent to que evoca les cartes que s’enviaven tots tres de joves.

Maria Girona - Ràfols Casamada. L’equilibri possible recorda que l’art català de postguerra no està normalitzat als grans museus del país, especialment per l’àmbit amb què Puigdollers s’endinsa en el grup Els Vuit, que va estar format, a més de Ràfols i Girona, per noms que han caigut en l’oblit com ara Joan Palà, Miquel Gusils, Vicenç Rossell i Ricardo Lorenzo. “Per primera vegada hem localitzat obres de tots els membres del grup”, explica Puigdollers. Els esdeveniments centrals del col·lectiu van ser una exposició a la Galeria Pictòria el 1946 i, el novembre del mateix any, la primera representació d’una obra de García Lorca després del seu assassinat, Retablillo de Don Cristóbal, amb titelles i uns decorats dels mateixos artistes. “Van obrir una escletxa de llum després de la Guerra Civil”, diu el comissari. Tot i així, no van estar interessats en el surrealisme com sí que van estar-ho poc després els membres de Dau al Set, i la seva modernitat es pot qualificar de “continguda”.

Bernat Puigdollers no ha deixat cap aspecte de la vida i la trajectòria al tinter. El recorregut arrenca amb els orígens familiars dels artistes: ella com a filla d’arquitecte i neboda de crític Rafael Benet i ell com a representant de la tercera generació familiar de pintors. Igual que altres artistes, com es pot veure més endavant, Ràfols i Girona van viatjar a París gràcies a una beca del Cercle Mallol i també van viatjar a Bèlgica i Holanda. “Eren dos personatges molt introvertits. Deien que quan van anar a París haurien pogut anar a conèixer Picasso, però no van fer-ho”, recorda Puigdollers.

Hi ha altres aspectes que no es podien passar per alt: el vessant pedagògic de Ràfols a l’escola Eina, el fet que tots dos van tenir temporalment -amb Jordi Benet i Mercè Domínguez- una empresa de joies, objectes de ceràmica i petits mobles, i els artistes amb qui es van relacionar. A més, la tesi de la mostra va més enllà dels dos artistes i es poden veure un conjunt d’obres que els van influir, de Josep Maria Subirachs, Francesc Todó, Xavier Valls, Esther Boix o Josep Maria de Sucre.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF