ARQUITECTURA
Cultura 03/06/2018

Dos arquitectes que treballen com “un metge de família”

José Antonio Martínez Lapeña i Elías Torres recullen el Premio Nacional d’arquitectura

Antoni Ribas Tur
4 min
Dos arquitectes que treballen com “un metge de família”

BarcelonaJosé Antonio Martínez Lapeña i Elías Torres varen ser reconeguts amb el Premio Nacional d’arquitectura el desembre per la seva obra “extensa”, perquè han abordat “projectes de tot tipus” i per fer una arquitectura “oberta” i “arriscada”. En els discursos amb que varen recollir el premi dimarts a l’auditori del Museu Reina Sofía varen reivindicar dos trets més dels seus treballs, la inventiva i els tocs d’humor: “ S’ha d’evitar copiar-se a un mateix -va dir Martínez Lapeña-, que és el que passa quan reprens el passat en enfrontar-te a una nova feina. Quan prescindeixes del passat i només retens l’experiència adquirida en afrontar un nou projecte, és quan pot aparèixer la frescor de la proposta”. Elías Torres va concloure el seu parlament trencant la solemnitat de l’acte: “Molt de premi però no sabeu trobar-nos entrades per al pròxim Barça-Madrid, per veure si arreglam l’embolic arbitral”.

Els premiats varen estar acompanyats a l’acte de personalitats del món de la política i l’arquitectura com el subdirector general d’Arquitectura i Edificicació, Javier Martín; el president del Consell Superior de Col·legis d’Arquitectes d’Espanya, Lluís Comeron; la nova degana del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, Assumpció Puig; la consellera de Presidència del Govern de les Illes Balears, Pilar Costa, i la degana del Col·legi Oficial d’Arquitectes de les Illes Balears, Marta Vall Llosera. També de col·legues com Juan Herreros i col·laboradors com l’arquitecte Francesc Xavier Pallejà i l’aparellador Francesc Ribas. Precisament, tant Martínez Lapeña com Torres, que varen fundar el seu despatx l’any 1968, varen agrair el suport dels col·legues i els col·laboradors i, explicaren que la “paciència” i “el suport” han estat la clau per treballar plegats durant cinc dècades.

“La feina ben feta i responsable”

Elías Torres prové d’una nissaga de mestres d’aixa i va començar el seu discurs invocant “els majors” i els seus orígens. Mentre que ell és eivissenc -“barreja hipotètica de catalans conqueridors, berbers veïns o de fenicis remots”, va dir-, José Antonio Martínez Lapeña va néixer a Tarragona, fill de pare burgalès i mare aragonesa, i passava els estius a Castella, “compartint en família les tasques del camp”. L’empremta que els varen deixar les famílies i els seus oficis és profunda: “Tant a José Antonio com a mi, potser ens va quedar gravat que la dignitat -va subratllar Torres-, el respecte i la satisfacció eren conseqüència de la feina ben feta i responsable”.

La cerimònia va arrancar amb una intervenció de Rafael Moneo, guanyador del Premio Nacional l’any 2015 i president del jurat, que va posar en relleu la versatilitat dels premiats: “El que a parer meu s’ha de valorar de l’obra de José Antonio i Elías és la seva manera d’actuar en un món que s’ha d’acceptar sense prejudicis, un món en què no s’ha descobert un ordre natural al qual atenir-nos i en el qual tampoc no cal imposar un ordre artificial. En la seva arquitectura no hi ha la temptació d’oferir una imatge d’un món on prevalgui un únic llenguatge”. Citant l’arquitecte Lluís Clotet, Moneo també va dir que les obres de Martínez Lapeña i Torres “són testimoni de com el descobriment del problema i la solució van íntimament lligats” i revelen com “el pragmatisme convida a imaginar res que no es pugui resoldre i com es confia fonamentalment amb el que ja s’ha experimentat i es coneix profundament”. Precisament Torres va tornar a aquesta idea quan va dir que entenen l’ofici amb l’actitud d’un “metge de capçalera o de família”.

Entre les obres més destacades de Martínez Lapeña i Torres hi ha un reguitzell d’habitatges unifamiliars a Eivissa, la restauració de les muralles de Palma, l’esplanada del Fòrum a Barcelona i l’hospital de Mora d’Ebre. També nombroses intervencions patrimonials com les restauracions de les muralles de Palma, el Park Güell i la Casa Vicens, i les escales de La Granja a Toledo. En aquest sentit, Martínez Lapeña va posar en relleu que varen ser, com altres despatxos fundats als anys 60, “uns privilegiats”, perquè reberen nombrosos encàrrecs públics sorgits de la modernització de l’Estat, que va suposar la recuperació de la democràcia. Ara els arquitectes joves ho tenen més difícil, i Torres els va dedicar unes paraules: “Esperem que en un futur molt pròxim els joves arquitectes puguin recrear, en les seves obres, l’escenari físic i social que els ha tocat viure des de petits, per convertir-lo en el seu paradís perdut, com nosaltres hem intentat evocar el nostre”.

La cloenda de l’acte va tenir un punt poètic que escau molt a uns arquitectes que sovint prefereixen que les seves obres parlin per ells. L’arquitecta nord-americana Billie Tsien va pronunciar una laudatio en què va comparar l’arquitectura de Martínez Lapeña i Torres amb un tram del camí de Sant Jaume, perquè els seus edificis tenen “la qualitat d’estar intensament vius i ser conscients del moment i, al mateix temps, estar profundament connectats amb el passat”.

stats