Dorn i Weh, més ràpids que l’oïda

Marcel Dorn i Stephan Weh, amb el seu espectacle, Piano piano, demostren que la música es pot modelar de mil maneres sense fer-hi

Teatre Sans.- Al casal del carrer de Can Sanç ha començat una nova temporada teatral i ho ha fet de la millor manera possible, amb un espectacle de primera magnitud, amb dos pianistes de gran nivell que utilitzen el piano per fer humor, amb l’instrument com a gran protagonista de la vetllada i no els seus acudits. De fet, que ningú pensi que són dos aspirants a músics que fan el pallasso ni dos pallassos que també toquen el piano, el qual fan servir de crossa per les seves gràcies. Són dos músics que a quatre mans fan el que volen i no ho fan bé, ho fan millor.

Marcel Dorn i Stephan Weh, amb el seu espectacle, Piano piano, demostren que la música es pot modelar de mil maneres sense fer-hi un nyap, ans al contrari. A cada partitura extreuen un elevat percentatge de les seves infinites possibilitats apuntades des del teòricament marmori original amb el valor afegit de fer-ho a quatre mans, amb la qual cosa la seva riquesa interior esclata per tots els costats. Per una altra banda, la història del piano està farcida d’escriptures musicals en què un dels elements primordials de la composició és la dificultat de l’execució, aquest punt de “més difícil encara” que augmenta els mèrits de l’intèrpret. D’alguna manera, això és el que fan ambdós pianistes, sense pretensions més enllà d’oferir un espectacle entretingut, molt entretingut, que fa que els noranta minuts de durada transcorrin com una exhalació. Tampoc no fan ostentació de la dificultat addicional que implica la compenetració que necessiten els dos protagonistes.

En realitat, els protagonistes són més. El piano, naturalment, i també dues càmeres instal·lades a sobre de l’instrument, una dirigida als rostres dels músics i una altra que enfoca el piano. Es projecten en una pantalla que ocupa la totalitat del fons de l’escenari i, per tant, l’espectador en tot moment veu a la perfecció el que fan les mans dels artistes, que és tant luxe com espectacle. Seguint amb el capítol de dificultats, a més a més de les acrobàcies, hi trobam la barreja de ritmes, tempos i diferents cançons que es van lligant i mesclant com si es tractés d’un exercici de prestidigitació, que en aquest cas es diria allò que les mans van més ràpides que l’oïda.

La funció comença amb una declaració de principis amb la projecció d’un grapat de frases enginyoses, divertides, profundes… -“A la música no hi ha competició, les curses són per als cavalls” de Bela Bartok, per exemple- de tot un seguit de músics, de tots els temps, com els acords, arpegis i cucaveles que desenvoluparan al llarg de la vetlada. Una exhibició de talent, versatilitat, feina ben feta, fregant el virtuosisme, com són les diferents versions que fan, segons el país, de la cançó més famosa de la història de la música, el Happy birthday, amb la qual cuinen un popurri tan divertit i ocurrent com ben interpretat, o la versió que toquen d’ El vol del borinot, de Rimski-Kórsakov, impecable, acrobàtica, o com passen del jazz a la bossa nova, al bolero, al tango, al bogie bogie… i finalitzen amb una versió preciosa del Morning has broken, de Cat Stevens, que enllaçen amb el Piano Man, de Billy Joel. I moltes coses més, tantes, que la llista de gags, versions, o no sé com dir-ne, ocuparia tot el text.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 17/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF